Catedràtic de psiquiatria. Ha estat durant molts anys director del Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Madrid i cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro. Entre altres càrrecs, ha estat president de la Societat Espanyola de Psiquiatria, president de la Fundació Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental, i copresident del Comitè d’Ètica de l’Associació Mundial de Psiquiatria.
ESCOLTAR EL COS SENSE ANGOIXA
«El cos ens parla amb mesura i sobretot amb prudència»
No es pot separar la ment del cos, ja que és un tot, però a vegades els sentim separats i fins en contradicció. Com ho expliquem en la conducta humana?
Probablement s’entendrà una mica millor si comencem dient que això és així, com diu vostè, però en la conducta i en les vivències dels qui pertanyem a Occident, tal com ho entenem al llarg del desenvolupament d’això que s’ha anomenat «món cultural judeocristià». Com vostè sap perfectament, la civilització judeocristiana és una ben travada mescla de la cultura bíblica, de pensament de la Grècia clàssica i de la civilització i ordenació social romana –quelcom dels pobles saxons també s’hi ha inclòs, però el nucli dur està en el que ja hem dit anteriorment.
I aquesta cultura judeocristiana s’ha convertit –o ha pretès convertir-se– en els últims sis segles en l’hegemònica per a l’home. Vull dir que en altres temps i en altres cultures –incloent-hi les actuals que es defensen de la globalització i de l’hegemonia del pensament occidental– no era necessàriament així.
Com era?
Nosaltres som hereus de la visió platònica que el cos és la presó de l’esperit i que, per tant, la principal missió de l’esperit és dominar –i fins i tot «domar» o «anul·lar»– el cos. Si algú diu que això es troba també en la tradició ascètica de religions com la hindú tindrà tota la raó (hi ha qui suposa que les idees platòniques sobre el cos i l’esperit estaven influïdes pel pensament indi). En tot cas, si podem afirmar que tot això ha conduït al fet que, a Occident, no s’hagi desplegat prou una ben fonamentada ètica del cos, excepte per a plantejar-lo –coherentment amb el que s’ha dit– com un obstacle per a l’autèntica realització humana. Per això penso que per a entendre amb una certa perspectiva i profunditat qualsevol resposta a la seva pregunta, que és essencial, cal entrar per dos camins. El primer és més abstracte i es correspon amb la distinció verbal entre «ser» i «tenir». El segon és més concret i, per tant, més intel·ligible des de la immediatesa, i es correspon amb el que el cos significa en la vida quotidiana de tots nosaltres i amb les sensacions i sentiments que s’hi produeixen.
Es pot dir que vivim el cos de dues maneres complementàries?
La primera és que som cos i, alhora, tenim cos. Això suposa que no ens és possible distingir entre nosaltres i el nostre cos quan ho vivim intuïtivament, però sí que ho podem distingir quan el cos sembla que «se separa» i esdevé una cosa que ens serveix o ens dificulta, que es pot «tenir» sense «ser». Aquí és on poden produir-se les dicotomies i els conflictes que vostè mencionava en la seva pregunta. I no és fàcil resoldre’ls quan la funció instrumental del cos sembla separar-se de la funció identitària del cos. No hi ha dubte que aquesta separació és artificiosa, però que es correspon amb la vivència habitual de molts de nosaltres tampoc no és difícil d’entendre.
Què hem de fer, llavors?
Probablement ens podrà ajudar entrar des de la segona perspectiva: considerar que són dues les vivències principals que ens proporciona el cos. Aquestes vivències s’entenen millor si es deixa clar que l’home ha estat definit –molt satisfactòriament, a parer meu– com una existència encarnada, com una existència que es realitza en el marc i en la dimensió corporal. Per tant, el cos elabora totes les aferències que ens arriben de l’exterior i les fa experiència pròpia.
Doncs bé, són dues les aferències en què el cos –que som i que tenim– pot mostrar-se com a conflictiu: el dolor i el plaer –i, per extensió, el benestar i el malestar. El dolor sempre s’ha mostrat com una manera negativa de fer-se present el cos i s’ha escrit i pensat molt i de molt distintes formes sobre ell. El dolor fa present el cos com a limitant absolut de la meva existència. S’ha intentat trobar la forma de revertir aquest caràcter limitador i convertir-lo en una possibilitat: aquí hi ha tots els que han pensat en l’ètica del dolor, sobre la qual també s’ha construït una ben fonamentada teologia del dolor.
I, què ha succeït amb el plaer?
Hauria d’haver estat considerat, en pura lògica, com l’element mitjançant el qual el cos esdevé una instància possibilitadora, en comptes de limitadora. El plaer en la cultura judeocristiana ha estat vist –reminiscències platòniques– com un element encara més limitador que el dolor, en la mesura que ha estat considerat un element que dificultava intrínsecament l’accés a l’expansió espiritual i a l’alliberament de les traves de la carn. I per això no hi ha una ètica positiva del plaer –Epicur ho va intentar, encara que molt moderadament– i encara menys una teologia del plaer. Potser valdria la pena pensar en aquesta última circumstància. Probablement, trobaríem dades per a contestar més raonadament i profundament la seva pregunta.
Sovint no prenem consciència sobre l’ocasió única i irrepetible que va donar lloc al nostre naixement. Vostè creu que és positiu per a la persona tocar la «insuportable lleugeresa» del seu ésser?
Aquí vostè esmenta de nou una qüesti. capital. Em permetrà que la hi reformuli. En la seva qüesti. hi ha dos aspectes que m’agradaria separar, fins i tot amb el risc que sembli una separació artificiosa. En el primer hi ha la idea de com som d’únics i irrepetibles tots els individus que formem part d’això que s’anomena la humanitat: és una idea exacta i real. Prendre consciència d’això pot facilitar la nostra tasca en aquest món i el desenvolupament de les nostres possibilitats. Encara que en el pla estrictament psicològic no sigui, desgraciadament, un argument gaire efectiu.
Però vostè també uneix a aquesta primera qüesti., una altra no menys important que fa referència al que, en llenguatge filosòfic clàssic, anomenaríem la nostra contingència. És a dir, la possibilitat certa que la nostra existència no és imprescindible, no és necessària (també usant aquest terme en el seu just sentit). Això és una evidència. I sobre aquesta evidència s’ha escrit tot el que s’ha escrit al llarg de la història, des d’Agustí d’Hipona, sobre l’angoixa com a component essencial de l’ésser humà. Els existencialistes han desenvolupat aquest aspecte i les seves conseqü.ncies. Però jo només li recordaré el que Kierkegaard –no ens oblidem que és un pensador profundament i radicalment cristià– diu respecte d’això. Per a Kierkegaard l’home només té tres sortides davant la «insuportable lleugeresa del seu ésser» (continuem citant la frase –afortunada– de Kundera): ser si mateix per si mateix, no voler ser si mateix i ser si mateix en l’entrega a la transcendència. La primera l’acostarà a l’angoixa, la segona l’acos tarà a la desesperació –el pecat mortal per excel·lència–, la tercera el salvarà. Algú podria pensar que això només pot ser entès en clau d’una religió positiva. És evident que aquesta era la intenció de l’autor. Però no estic segur que sigui l’única interpretació possible.
El que ens diu Kierkegaard, segons la meva modestíssima opinió, és que l’home ha de transcendir-se a si mateix, ha d’abandonar els límits del seu si mateix per a poder manejar l’angoixa i escapar-se dels efectes deleteris de la desesperació. I hi ha moltes formes de transcendir, d’escapar-se dels límits d’un solipsisme estèril i, si se’m permet l’expressió, mortal. La sortida possible no està només en la creença, encara que la creença també hi estigui.
A vegades les persones estan en constant conflicte perquè no accepten el seu cos. Com se’ls pot ajudar?
Aquí fem un salt des dels aspectes més radicals a una qüestió quasi-pràctica. La contestació més encertada seria dir-li que la forma d’ajudar aquestes persones és conèixer el perquè del seu sentiment negatiu vers el seu cos i la naturalesa de la seva queixa. És a dir, individualitzar cada cas. Perquè la gamma de problemes que podem trobar sota un aparent rebuig (o conflicte) amb la imatge corporal de cada u, és molt variada i de gravetat i importància molt diverses.De totes maneres potser li podrà servir que li recordi la frase de Paul Valéry en referència a la mà com a «òrgan del possible». El cos sencer –ho menciona Michel Bernard– és, en la seva totalitat, un «òrgan del possible», tant en la faceta instrumental com en la faceta estètica i de presentació davant de l’altre. El pitjor és que, a vegades, el subjecte ho visqui com un «òrgan de l’impossible» o almenys com «l’obstacle per al possible». Esbrinar per què això és així ens conduiria a estar en situació de buscar el remei. Per què hi ha una preocupació excessiva per l’aspecte físic, l’aparença externa, que empeny molta gent a fer-se intervencions quirúrgiques per modelar el cos «a la carta»? La resposta a aquesta qüesti. ha de ser necessàriament més sociologicohistòrica. La preocupació per l’aparença és consubstancial a l’ésser humà de totes les èpoques i totes les cultures. No és pas una cosa d’ara. El que passa és que la capacitat dels mitjans moderns de difondre i fer arribar a tothom notícies i esdeveniments és incomparablement més gran que en qualsevol altra època. No és veritat que el món contemporani hagi descobert el culte al cos (penseu en la Grècia clàssica). A aquesta major rapidesa i extensió en la difusió de modes i estereotips esteticocorporals, s’uneix que la tecnologia mèdica ha avançat, també d’una forma espectacular, en els últims cinquanta anys. I s’ha produït una oferta, que té aspectes negatius, sens dubte, de facilitació de les intervencions modificadores.
Aquí trobem la temptació de lluitar contra allò donat i contra el que sobrevé (el defecte i l’edat). Com en tot, els problemes es donen en els extrems, i els extrems –més enllà de les manipulacions i les pràctiques no ètiques– són sempre negatius i han de ser evitats. Però si em permet una observació una mica càustica, li diré que per a ser un usuari contumaç i injustificat de les transformacions quirúrgiques del propi aspecte, fan falten dos elements: algú que demana i algú que accepta la demanda. El problema està en el fet que els qui demanen tindran, en la majoria dels casos, la penitència inclosa en el pecat, com es deia clàssicament.
Algunes vegades la persona maltracta el seu cos (anorèxia, bulímia, excés de pes, alcohol, droga,etc.). És possible prevenir socialment aquestes formes d’autoagressió?
Té raó, vostè, en afirmar que es tracta, efectivament, de formes d’autoagressió. Però encara que el fons de totes elles tingui una arrel comuna, la forma d’abordar-les per a prevenir-les i per a eliminar-les és molt complexa i variada. I és difícil dir com es poden combatre socialment. Hi ha tendència a pensar que les campanyes d’informació –que no s’han de confondre amb l’educació sanitària, encara que en puguin formar part– no són una panacea. Sens dubte que poden ajudar, però. Aquí la societat el que ha de procurar és que els valors socials que són vistos com a «preventius» d’aquestes conductes, es facin tan forts com sigui possible. En l’evolució de la toxicomania a Espanya, per exemple, s’ha vist com les pautes de consum i les substàncies consumides han variat substancialment en els últims vint anys. A part d’altres factors, sens dubte molt importants, alguna relació hi han tingut les campanyes informatives sobre els efectes de les drogues.
«El cos és el que som i el que tenim, i hi hem d’estar plàcidament instal·lats, tan plàcidament com puguem. Ni és el nostre enemic, ni és el nostre perill més immediat»
Quina és l’arrel d’aquests problemes?
Com li deia, estic d’acord a afirmar què són bàsicament formes d’autoagressió, però quedant-nos aquí diem, en realitat, poc. Fa ja molts anys vaig escriure que l’arrel comuna dels problemes de l’addicció a substàncies –i a altres coses, com el treball o el sexe– estava en una actitud del subjecte, com deia Kierkegaard, de no voler ser si mateix, de negar-se a afrontar l’angoixa inherent a tota vida conscient de si. Em cridava l’atenció –em continua sorprenent– que els toxicòmans no busquen primàriament el plaer, sinó l’evasió o, per a ser més exactes, busquen el plaer de l’evasió, de la possibilitat d’eludir la vida. I ho busquen, bé en l’aniquilació dels sentits, o bé en l’exacerbació de la conducta, que es converteix en un permanent acting-out, en un permanent «pas a l’acte». Però en tots ells sembla com si exercir la llibertat –i afrontar la responsabilitat que aquest exercici suposa sempre– fos una cosa indesitjable i insuportable. La «droga» –sigui una substància química o sigui una conducta– evitava haver d’afrontar el que significa viure. Encara que, desgraciadament, serveixi per a poca estona.
Qui llegeixi això pot pensar que aplicar el que s’ha dit a altres problemes com els trastorns alimentaris –i en especial l’anorèxia nerviosa– és una cabriola intel·lectual, però li recordo que no voler créixer, no voler afrontar un paper adult també és una forma de no voler ser si mateix.
Com ha d’escoltar el seu cos, la persona?
Sense angoixa, sense pressió, sense hiperatenció. Comprenc que dir això és quasi «angèlic». Però és així. El cos és el que som i el que tenim, i hi hem d’estar plàcidament instal·lats, tan plàcidament com puguem. Ni és el nostre enemic, ni és el nostre perill més immediat. El cos ens parla amb mesura i sobretot amb prudència. És una postura igual de panoli –permeti’m l’expressió– estar tot el dia en permanent escolta esglaiada, com ignorar olímpicament les seves advertències.
Què hem de fer, llavors?
Viure i deixar que la vida transcorri, cuidar sense excessos i usar també sense excessos. La recomanació estoica de moderació no és una postura caducada. Ara bé, si el maltractem, si n’abusem, el cos protestarà primer i es rebel·larà després. La rebel·lió del cos és la malaltia i davant d’aquesta rebel·lió només queda acudir al qui en sap i atendre les seves recomanacions. És a dir, anar al metge.
Existeix, el cos sa?
La vida sencera és un procés sense pauses i en permanent canvi. En l’homo viator, el cos sa és el que ens acompanya silenciosament. Però, dit això, també li he de dir que el silenci del cos no és garantia de salut. En conseqüència, el cos sa no existeix en termes absoluts ni, sobretot, en termes constants.
Però potser cal afegir-hi que no necessitem garanties absolutes, en aquest ni en cap altre camp, per a ser feliços, productius i solidaris. Les garanties absolutes no existeixen en una vida que, com ja m’havia preguntat abans, és sempre contingent.
Podem parlar d’una ètica del cos?
Hauríem de parlar d’una ètica del cos, però em temo que caldria canviar prou els pressupostos de què es parteix actualment, per a no construir una «ètica de part del cos» o, si es vol, una ètica que parcializa la realitat corporal i la sotmet prèviament a un procés de desnaturalització. Diguem-ho clarament: una ètica del cos mereixedora de tal nom implica afrontar el repte de construir una ètica positiva del plaer. ❏
Assumpta Sendra i Mestre