Pensar, parlar, escriure… sobre el perdó et porta automàticament a valorar l’acció de perdonar. Sovint es té la sensació que perdones més que no pas ets perdonat. A més, d’una manera automàtica i inconscient considerem el perdó sota un paradigma religiós per la tradició històrica que hem heretat. Precisament, en la secció entrevista, el professor Mèlich constata que «som finits», que no comencem de zero i que «per als que hem nascut en el món occidental això significa que hi ha dues grans tradicions en la nostra manera de ser en el món. D’una banda, la tradició grega i, de l’altra, la tradició jueva, i finalment, com a resultat de la intersecció de totes dues, el cristianisme». Això ha donat forma a la nostra manera de ser i de fer, tant si som creients com si no, ja que qualsevol ciutadà del món és cridat al perdó.
El títol del monogràfic, El perdó, un fet social , és tractat des de diferents mirades: el pes de la història amb esdeveniments tràgics origen de ferides i seqüeles que han anat formant un gruix de ressentiments. Davant d’aquestes càrregues feixugues que s’arrosseguen, la memòria humana té un paper essencial per a no oblidar el que ha succeït i no repetir-ho, però a la vegada la memòria et porta al desig de venjança. Per tant, hi ha una relació molt propera entre el perdó i la memòria.
De la mateixa manera que la persona és singular, única i irrepetible, amb el perdó gairebé succeeix el mateix, perquè ningú no el viu de la mateixa manera. Hi ha persones amb senzillesa de cor disposades a perdonar-ho tot i d’altres que no estan disposades a perdonar res i que, si ho fan, gairebé és com una heroïcitat. Però també cal tenir en compte que és diferent ser agredit i esperar que et demanin perdó, o ser tu qui has fet la malifeta, sentir-te’n dolgut i demanar el perdó. Hi ha persones amb molta sensibilitat que immediatament se senten afectades per qualsevol fet insignificant; en canvi, altres persones amb una gran capacitat de resistència ho aguanten tot, ni que siguin danys molt dolorosos: la pèrdua de familiars per les guerres, per atacs terroristes, assassinats, violència sense sentit, maltractament humà… Com cal actuar en aquest cercle en què el perdó sembla que no té cabuda?
Tots en algun moment ens hem sentit culpables de no haver actuat correctament, de no haver tingut encert amb les paraules i amb els gestos, de no haver expressat sincerament el que sentíem… En el fons tothom desitja sentir-se bé i no arrossegar cabòries que formen una llosa; això demana l’exercici de la reconciliació, aquesta disposició a perdonar i poder guarir tantes ferides que no permeten gaudir de cada instant.
Perdonar sempre és com començar de nou, i quan l’individu n’és capaç s’allibera del pes feixuc que arrossega. L’acció de perdonar suposa un exercici d’humilitat. El perdó és un fet sublim que fa que hom doblegui actituds i formes de ser perquè és tan madur que no s’encalla en la vida. El poema d’Alfred Rubio que publiquem, diu que «Perdonar és signar / amb sang un xec amb blanc / i deixar-lo sense traves sobre la taula / a l’abast, descansat, / de qui, un cop penedit, / anheli retornar i vingui / a la llar amiga.» Ser conscient d’aquest propòsit segurament permetria refer moltes relacions humanes que un dia es van trencar per causa d’algun fet, i en la ment i en el cor va quedar el desig de venjança: «ja me la pagarà…, qui la fa la paga». La història ens ha mostrat que han calgut generacions senceres per a adonar-se del significat profund del perdó , que realment guareix i permet restablir novament les relacions humanes.