(Barcelona, 1961) és llicenciat en filosofia i doctor en filosofia i lletres amb una tesi sobre antropologia pedagògica de les «situacions límit». En l’actualitat és professor titular de filosofia de l’educació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les seves publicacions destaquem Antropologia simbólica y acción educativa (Paidós, 1996), La lección de Auschwitz (Herder, 2004), Ética de la compasión (Herder, 2010) i Filosofía de la finitud (Herder, 2000, segona edició revisada 2012). L’any que ve sortirà el seu nou llibre titulat Lógica de la crueldad (Herder, 2014), un estudi sobre la moral.
LA PARAULA ‘PERDO’ S’HA BANALITZAT
«La memòria té una part positiva. Recordem perquè el mal no es torni a repetir, però la memòria també té un perill, la venjança.»
El pensament del professor Joan-Carles Mèlich parteix explícitament d’una filosofia de la finitud. Segons ell, un dels fets més rellevants de l’existència humana és que no ens podem alliberar mai, almenys del tot, de les nostres tradicions, del nostre llenguatge, ni tampoc de la cultura en la qual hem estat educats. Que «som finits» vol dir que no comencem de zero. Per als que hem nascut en el món occidental això significa que hi ha dues grans tradicions en la nostra manera de ser en el món. D’una banda, la tradició grega i, de l’altra, la tradició jueva, i finalment, com a resultat de la intersecció de totes dues, el cristianisme.
Podem parlar d’un perdó, humà i social, alliberat de qualsevol connotació religiosa?
Sí; és evident que es podria parlar d’un perdó al marge de la religió, però nosaltres, tant si ens agrada com si no, sempre tenim «pressupòsits» que no podem esquivar. Em sembla que els que hem nascut en una tradició judeocristiana no ens podrem alliberar del «sentit religiós» del perdó. És veritat, tanmateix, que aquest sentit el podrem fer explícit. Per tant, en poques paraules jo diria que la nostra visió del perdó, com la de tants altres aspectes de la nostra vida, està, per a bé o per a mal, condicionada pel judeocristianisme.
Com seria el perdó fora d’aquesta tradició?
No ho sé. Encara que intento pensar el perdó sense prejudicis religiosos sempre sento que estic profundament marcat per la meva educació. Em resulta inevitable. Aquesta és una tesi bàsica de l’hermenèutica filosòfica, i jo em situaria grosso modo en aquesta línia de pensament. Voldria insistir en aquesta idea: es pot parlar del perdó en altres religions o al marge de qualsevol altra religió, però en el meu cas quan parlo del perdó (com quan parlo d’ètica, o d’educació, o del que sigui) no puc eludir aquesta herència. De la mateixa manera que no tothom és platònic però sí postplatònic, podríem dir que no tothom és cristià, però sí que tothom és des del cristianisme, fins i tot els que es declaren ateus. En el meu llibre Filosofía de la finitud (Herder, 2012) ja vaig iniciar una reflexió que no he abandonat i que afirma que som constitutivament hereus, que heretem un món compartit amb els altres, un món que no hem escollit, i que a partir d’aquest món construïm també un món cultural, un món sígnic i simbòlic, un món moral.
En el llibre La lección de Auschwitz (Herder, 2004, amb un pròleg de Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat), tal com diu el títol es presenta la idea d’un mal radical succeït durant el segle XX que ha deixat moltes ferides. Què hem d’aprendre d’aquest esdeveniment històric?
Des del meu punt de vista hem d’aprendre com a mínim tres coses. La primera és tenir present que l’ésser humà és un ésser històric, un ésser en un trajecte històric. Per tant, que, quan parlem del que sigui, d’ètica, de moral, d’educació, d’art, de dret, de religió…, sempre estem condicionats per la nostra història. Això vol dir que no podem parlar avui com si l’«Auschwitz» històric i tots els escenaris del mal del segle XX no haguessin succeït. Jo estic en contra d’aquelles filosofies morals que pretenen ser a-temporals, és a dir, que pretenen haver descobert principis absoluts que tenen validesa amb independència de l’espai i del temps, que ens volen orientar i ens diuen el que hem de fer més enllà de la història.
Per tant, hem de ser coneixedors de la història?
I tant, és imprescindible. Però no tan sols de la història dels historiadors, sinó sobretot de la història narrada pels testimonis. Hem d’anar a l’experiència de la història més que no pas a les xifres i les dades històriques. Vull dir que, si tenim present l’experiència històrica, ens trobem que hi ha una sèrie de conceptes: el bé, el deure, la justícia, que utilitzen els filòsofs de la moral, que no signifiquen el mateix abans que després d’«Auschwitz». Després dels escenaris del mal del segle XX aquestes nocions han de canviar. També ha canviat la noció del perdó. Com deia el filòsof Theodor Adorno, nosaltres no podem pensar avui tots aquests temes com si els escenaris del mal del segle XX no haguessin existit.
Quina és la segona lliçó d’Auschwitz?
La segona lliçó és que el mal el poden fer persones «normals». Primo Levi explica, al final del seu llibre Si això és un home, que quan anava a donar conferències li preguntaven: «Com eren aquests criminals? Quina mena de “monstres” eren?» La seva resposta era: «El més terrible d’aquella gent (es referia als SS) és que eren persones normals.» És a dir, continua Levi, no eren individus bojos sinó ben educats. Tenien una bona formació humanista i escoltaven la música de Bach, de Beethoven o de Schubert, llegien Goethe, Kant, Hölderlin o Hegel. Era persones amb una gran formació científica i humanista. Aquesta és una lliçó molt important que ens dóna Auschwitz. Hem cregut durant molts anys que, com pensava Sòcrates, «el mal és fruit de la ignorància», que si una persona està ben educada és impossible que faci el mal. Hem estat gairebé 2.500 anys pensant sota aquest pressupòsit i realment hem comprovat que és fals. Una persona pot ser un gran professor universitari i ser membre del partit nazi, com és el cas de Martin Heidegger, el filòsof alemany més important del segle XX. Heidegger no va demanar mai perdó i podia haver-ho fet des del 1945, que va acabar la segona Guerra Mundial, fins a l’any 1976 que va morir, i no va dir ni tan sols «m’he equivocat». Per tant, «Auschwitz» ens ensenya que el mal el poden fer persones normals i fins i tot persones ben educades.
I la tercera lliçó?
Seria tenir en compte el que diu el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre Modernidad y Holocausto: no sabem què és el bé, però sí que sabem què és el mal. Hem de pensar que l’ètica s’ha construït tradicionalment des del bé, o també des de la idea de la felicitat,del deure i de la justícia. Però jo diria que la gran paraula en ètica és el mal entès com a sofriment. Mai ningú no ha estat al paradís i si algú hi ha estat no ha tornat per explicar-ho. Tampoc no hi ha el cel a la terra, però, en canvi, sí que hi ha hagut i encara hi ha «inferns terrenals », i alguns testimonis han tornat per explicar-ho, com és el cas de Primo Levi, de Viktor Frankl o de Jorge Semprún.
Què és el paradís?
Tots els sistemes totalitaris han actuat en nom del Bé en majúscules, en nom d’un paradís, en nom d’un món feliç. Jo en desconfio. Des del meu punt de vista és clar que hi ha «persones bones», però aquí estem parlant del «Bé», no de la bondat, estem parlant de la perfecció, del millor dels mons possibles. L’ésser humà és finit, i, per tant, és un ésser que desitja el paradís però que no el pot habitar mai. El meu amic Lluís Duch, en molts dels seus llibres, diu que «per als humans el paradís només pot ser un paradís perdut o un paradís desitjat, però mai no pot ser un paradís trobat, perquè tot sovint aquests paradisos trobats acaben convertint-se en inferns». Per això, una ètica i una educació després d’«Auschwitz» és una ètica des de l’experiència del sofriment.
Per tant, tenint en compte aquesta experiència històrica, cal fer memòria per no repetir aquests esdeveniments?
Sí, és important la memòria, cosa que la filosofia moderna i l’educació han menyspreat moltíssim. Per exemple, Descartes i Kant són autors per als quals la memòria no té sentit, no fa cap paper rellevant. Rousseau, el pare de la pedagogia moderna, també és un crític total de la memòria. Ha hagut d’arribar el segle XX per a recordar-nos que l’ésser humà és un ésser que té aquesta facultat fonamental. Sabem que la memòria no és garantia que el mal no torni, però és l’única cosa que tenim. La memòria té una part positiva, recordar perquè l’horror no es torni a repetir, però també té un perill, que és la venjança. A vegades, per desgràcia, la memòria és font del mal.
Com contribueix el perdó a guarir ferides i a evitar que arribi la venjança?
El tema del perdó sempre l’he anat apuntant en els meus llibres, per exemple en la Ética de la compasión (Herder, 2010), però encara no l’he desenvolupat de forma explícita. Precisament en el proper Anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna, Ars Brevis, es publicarà un article meu titulat «Paradojas. Una nota sobre el perdón y la finitud». En un futur tinc previst escriure un llibre sencer sobre aquesta qüestió. Però és un tema massa difícil i complex per a donar-hi una resposta ràpida. Tinc algunes idees, però cal pensar-les amb calma.
«Si tenim present l’experiència històrica, ens trobem que hi ha una sèrie de conceptes: el bé, el deure, la justícia, que utilitzen els filòsofs de la moral, que no signifiquen el mateix abans que després d’”Auschwitz”»
Alguna aportació davant l’acció de perdonar?
En tot cas, sí que em permetré oferir tres breus aportacions molt provisionals per a aclarir-ne el significat des de la perspectiva d’una filosofia de la finitud. Primer, en la nostra època la paraula ‘perdó’ s’ha banalitzat. Crec que estem en una societat en què hi ha un sèrie de paraules que han perdut el significat. Avui tothom demana perdó sense ser conscient de la importància d’aquest mot i del que significa i comporta. Segon, a mi em sembla que el perdó, si es dóna, ha de ser de singular a singular. És a dir, que ningú no pot perdonar en nom d’un altre, ni tampoc no es pot demanar perdó, al meu entendre, des de les institucions.
I tercer, que el perdó és un do i que, per tant, ha de ser gratuït. Si es dóna perdó, si es perdona,ha de ser a canvi de res, fins i tot si l’altre no et demana perdó. La gran paradoxa del perdó és que es dóna malgrat que l’altre no te’l demani. Aquesta frase que acostumem a dir: «M’has de demanar perdó» és terrible, perquè això el que fa és clausurar el perdó, impossibilitar-lo. Si «s’ha de demanar perdó» aleshores no hi ha perdó possible, si «s’ha de demanar perdó» el perdó desapareix. En resum, el perdó es dóna, però no es demana mai, com no es demana estimar, no es pot ni estimar per obligació ni deixar d’estimar per obligació. Per això, jo diria que el que ens ha de preocupar és si som capaços de donar perdó, de «perdonar». En aquest sentit, el perdó té relació amb l’ètica, perquè l’ètica no és el que l’altre fa amb mi sinó què faig jo amb l’altre, com dono resposta a allò que l’altre em demana. El perdó és una donació gratuïta, és a dir, no et perdono perquè… et perdono… simplement, gratuïtament, i no ho faig per sentir-me millor. De fet no sé per què ho faig, no sé per què et perdono, com no sé per què t’estimo, simplement t’estimo… Potser es podria dir que el perdó és absurd, és el sense sentit per excel·lència… Em sembla que això també és profundament cristià,com es veu en l’Evangeli de Joan 8,3-12. Amb independència de la fe de cadascú, diria que aquesta és una de les grans lliçons «literàries» de Jesús de Natzaret, i jo no puc pensar fora d’aquesta tradició.
Assumpta Sendra