«El perdó és la fragància que vessa la lila en el taló que l’ha aixafada»
Mark Twain
La Rina la mira amb ulls espaordits. No entén el significat del que li estan dient, ni el sentit, ni el perquè del que li demanen. Perdó? Perdonar? Què? Com? Perquè? Quan? Es pot perdonar tot? Reconciliar-se és perdonar? El perdó és oblidar? Recordar sense que ens faci mal?
Com pot comprendre i fer seu un concepte com el perdó una criatura que ha estat maltractada i abandonada pels seus pares? Ella tenia sis anys quan va començar el seu recorregut pels centres residencials que són casa seva. Ella, que de portes enfora és una noia dura i feta a si mateixa, es troba en aquest moment descol·locada, incòmoda, i tot perquè li acaben de demanar perdó. Quina paraula, una paraula que no està acostumada a sentir, que fins i tot ha tingut dificultats per a incloure-la en el seu vocabulari, una paraula fins ara buida, sense sentit, que tan sols servia per a omplir caselles de mots encreuats. I ara la sent adreçada a ella, com a expressió d’una demanda, d’una petició.
El seu cap intenta processar a gran velocitat les sensacions contradictòries que l’envaeixen. El primer que fa és recordar per què li poden demanar perdó: ha estat una discussió «normal», la discrepància ha portat a aixecar la veu, després els crits, les paraules gruixudes, els insults… I ara li estan demanant perdó.
El cas de la Rina ens fa plantejar com es pot afrontar o viure el perdó quan les circumstàncies s’han entossudit a fer-lo invisible, inexistent, absent. I aquesta absència afecta els dos vessants del perdó: demanar-lo i concedir- lo.
Quan cal realment demanar-lo? La resposta és alhora senzilla i complexa, en el moment que som conscients d’haver ofès, d’haver fet mal, alguna cosa interior ens diu que hem d’intentar refer allò que hem trencat amb la nostra conducta, amb la nostra paraula davant l’altra persona.
Hem de creure que aquesta necessitat interior es dóna en cadascú de nosaltres de forma innata? Tot i acceptar-ho, cal que aquesta necessitat sigui prou potent per a poder-nos donar la força de formular la sol·licitud. En certa manera hem de poder reconèixer el nostre error, i fer-ho sincerament, ja que, si no, es perd tot el sentit del perdó.
Fins ara ens hem limitat a revisar la part que en la nostra història afecta menys la Rina, ja que ella és només la destinatària inicial de la demanda de perdó. I fa un esforç per comprendre com la Mercè ha arribat a aquest punt, perquè creu, en una errònia apreciació inicial, que no n’hi ha per a tant; que, comparat amb altres coses que sí que li han fet mal des de fa molt de temps, això d’ara és una nimietat, i si fins ara ningú no li ha demanat perdó, no entén per què n’hi demanen ara.
Un cop processada i acceptada la demanda, hi ha una segona part: que ella ha de perdonar. Perdonar i oblidar? Perdonar i no oblidar? Realment en el moment que concedeixi aquest perdó haurà d’entendre que la lleugeresa amb què ha acceptat la discussió i tota la resta no és tan real. Prendrà consciència de l’ofensa i se sentirà ofesa; se sentirà ferida, reconeixerà que li han fet mal, i això la pot portar a una resposta violenta, o a la concessió d’un perdó com a punt final d’una relació amb la Mercè, sense fer camí cap a la reconciliació. «Què he de fer?», es pregunta.
Lluita amb la incertesa del «cal perdonar»? Per què? Si perdona, reconeix la seva debilitat, reconeix que li poden fer mal, a ella, una noia resistent, independent i valenta, que pot amb tot des de petita… I continua descol·locada, indecisa, considerant moltes coses que fins ara no havia pensat mai. La seva velocitat per a decidir es veu seriosament afectada per la demanda de la Mercè; i ara pensa en el que representa la Mercè per a ella. Una persona que ha compartit amb ella moltes hores diàries durant els darrers dos anys; una persona que l’ha acompanyada al metge, amb qui ha anat al cinema, que la va portar un dia al teatre, amb qui ha anat a colònies… Si ho valora des del cor, una amiga! I avui, per una trivialitat, han arribat a dir-se tantes barbaritats…! Potser li passa alguna cosa, a la Mercè, perquè altres vegades han passat coses més serioses i no han acabat mai discutint com avui…
I la Rina pensa i dóna voltes i a poc a poc va prenent forma dins el seu cap el sentiment de si no hauria de ser ella qui demanés perdó a la Mercè, perquè, al cap i a la fi, per a ella la discussió no ha estat res. Però mentre rumia i rumia, s’adona que si ella demana perdó també accepta que ha ofès i fet mal, i es planteja que si ho valora com a ofensa, a ella també la pot ofendre… Quin embolic!
Finalment, la Rina va perdonar la Mercè i, alhora, també li va demanar perdó, i totes dues es van abraçar amb un somriure, prometent-se que no tornaria a passar. La Rina va comprendre que –com diria Balzac– perdonem en la mesura que estimem, i sovint no val la pena trencar els ponts d’amistat, les bones relacions per uns ensopecs tan trivials que, de tan poc importants que són, ràpidament no recordem de què es tractava.
Perdonem en la mesura que estimem, l’abraçada sincera és el gest que permet refer les bones relacions trencades, a vegades, per uns ensopecs tan trivials que, de tan poc importants que són, ràpidament no recordem de què es tractava.
I, amb el temps, la Rina va anar més enllà i va descobrir que perdonar allibera i sana. En retrobar-se amb la seva història, en enfrontar-s’hi, tot i ser una ferida difícil de guarir, va entendre que perdonar el passat no és oblidar, sinó donar una oportunitat a un futur al qual, malgrat la cruesa de la seva història de vida personal, ella també tenia dret.