Existeix, l’amor etern?
La majoria de nosaltres tendeix a creure que l’amor, tal com l’entenem avui dia, ha existit al llarg de tota la història de la humanitat, però aquesta afirmació no és del tot correcta: en molts sentits, l’amor romàntic no té més que uns dos-cents anys d’existència, per tant, mig seriosament mig en broma podríem dir que tot just n’estem aprenent.
Tant és així i tan complicat és el tema que, fins i tot, més enllà de farcir de continguts una gran quantitat d’obres literàries i musicals, l’amor ha estat també objecte d’investigació científica. D’entre els múltiples autors que han fet de l’amor el seu objecte d’estudi, cal destacar Robert Sternberg, que va fragmentar l’amor en tres ingredients principals i ineludibles:
El primer és la intimitat, que fa referència a tot allò que promou el vincle, com per exemple passar temps junts, compartir vivències personals, donar-se suport mútuament, i l’expressió d’afecte.
El segon ingredient és la passió, que inclou l’atracció i el desig d’unió, i tot el que fa referència al contacte sexual, però també la il·lusió i el desig d’estar amb l’altre.
I, finalment, el compromís, que fa referència al vincle, a les ganes de voler compartir la vida amb una altra persona i un projecte de futur comú.
Aquests són en termes generals els ingredients, però cal dir que cada persona els administra en una proporció única i personal. Però, l’amor és solament això? És un simple joc d’equilibris semblant a una fórmula química? La resposta més engrescadora és que no.
L’amor és un dels objectius principals de les persones en la vida. La idea de la recerca de l’amor, de l’amor veritable, és en la pràctica un fet comú en la majoria de les cultures, i totes sense excepció regulen d’una manera o altra tot el que es refereix a la seva expressió, i en quines situacions o circumstàncies aquest amor es pot fer públic i pot conduir, per exemple, a la legalització o al reconeixement de la relació afectiva entre dues persones. Aquesta recerca de l’amor es relaciona en general amb el fet de trobar parella, amb poder compartir la vida, i amb el desig que aquest amor sigui immutable i etern.
Malauradament, això no és tan senzill: les relacions emocionals i afectives entre les persones són força complexes, i el manteniment de l’estabilitat d’aquest vincle no és tan fàcil com pot semblar: infidelitats, inseguretat per part d’un membre de la parella o de l’altre, dificultats econòmiques, els canvis que comporta el naixement dels fills, la rutina, el desgast de la convivència, entre molts altres factors,poden fer sentir a les persones que el seu amor, que allò que els unia com a parella trontolla, i que potser cal encendre les alarmes abans que la situació empitjori.
La crisi i els conflictes
Molts dels conflictes amb què les parelles es poden trobar tenen l’origen en les falses creences que hem heretat en l’esfera social, cultural i històrica sobre l’amor romàntic. Una mena d’efecte Hollywood que ens proposa una visió distorsionada i poc realista de les relacions de parella.
Aquest model d’amor respon a una sèrie de mites o creences comunes com: «L’amor és etern, un cop trobo la meva parella estarem junts per sempre»; «Si la relació de parella no és perfecta és que no és amor de veritat»; «Com que estem fets l’un per a l’altre tot funcionarà automàticament»; «L’amor ho pot tot», o «L’altra persona és la meva meitat» o el mite de la mitja taronja. La llegenda diu que a l’inici de la humanitat els éssers eren esfèrics, que tenien dues cares, quatre braços i quatre cames, i així eren complets. La vanitat els va portar a enfrontar-se als déus, i Zeus els va castigar partint-los per la meitat i repartint-los pel món. Des d’aleshores cada persona es veu condemnada a cercar la seva altra meitat (la mitja taronja) per a poder sentir-se completa.
Aquest model d’amor romàntic és un model de parella que, precisament per la seva fragilitat, xoca frontalment amb la realitat actual, intentant trobar un difícil equilibri entre el món ideal i el món real, entre la relació ideal i la relació possible. I gairebé tothom aspira a la ideal, en molts casos poc disposats a fer concessions a la realitat. Es vol la relació ideal sense entendre que no existeix, que el que existeix són les relacions reals, que això sí, poden ser enriquidores, plaents i gratificants. El desajust a admetre aquesta realitat i a entendre que la bona relació de parella és fruit de la feina i no de la sort, és el que genera un gran nombre de confusions i crisis en les relacions.
Aquesta és la nostra realitat: les crisis mal gestionades poden conduir a la ruptura d’una manera tan fàcil que, si es pensa detingudament, arriba a fer vertigen. De fet, els últims mesos hem trobat xifres com: el nombre de ruptures de parelles en el primer any de convivència ha augmentat els últims anys un 300%, s’ha triplicat! I de les parelles que comencin la convivència aquest any, d’aquí a cinc anys, el 50% ja no existiran com a tals.
Doncs, aleshores, quines coses no estem fent bé?
✓ Probablement ens falta aprofundir més la idea que les relacions de parella són com un jardí: si es vol que llueixi cal dedicar-hi temps regularment, fer-ho amb il·lusió i no desencantar-se quan les coses no van com un voldria. Si es fa la feina ben feta, les probabilitats de sortir-se’n bé són elevades. Però si el jardí es descuida, si un es cansa o ho viu com una obligació, pobre jardí!
✓ També cal tenir en compte que vivim en una societat en què és més fàcil comprar un «article nou» que no pas «reparar-lo», i això ha arribat també al món de la parella. En moments durs de crisi, que demanen el millor de cadascú, algunes parelles es rendeixen i potser valoren amb massa lleugeresa que és més fàcil el recanvi que la reparació.
✓ Finalment, la manera de portar una relació de parella no és la mateixa avui que fa cinquanta anys, per tant, no hi ha clarament una imatge en la qual inspirar-se. En realitat, la construcció d’una relació de parella feliç és una relació personal i única, i per tant cadascú ha de buscar la seva manera de fer-ho, i assumir que en funció de molts factors força variats, se’n sortirà millor o pitjor.
Amb tot això,què podem fer?
Per a poder fer front a una relació de parella que vagi endavant amb raonables condicions, hauríem d’utilitzar un esquema que fem servir en l’àmbit educatiu: Hauríem de saber, hauríem de saber fer i hauríem de saber estar. En primer lloc, el saber té relació amb tot allò que un ha de saber de l’altre, el coneixement de l’altre i el coneixement mutu. En segon lloc, el saber fer està relacionat amb les capacitats per a resoldre els petits conflictes diaris. Per exemple: saber calmar l’altre quan està enfadat, o calmar-se un mateix si està molest, o també ser capaç de deixar la feina fora i no emportar-se els problemes laborals a casa. I, per últim, el saber estar va lligat a les actituds. És a dir, saber estar amb una persona del segle XXI, des de compartir les tasques domèstiques, compartir les responsabilitats, implicar-se en la relació o en la criança dels fills…
Si dominem els tres punts en la nostra relació de parella, la situació pot ser més agradable i més reeixida, ja que a part de cuidar la nostra esfera individual, tindrem en compte les necessitats de la nostra parella.
Noves tendències
Els actuals models de parella d’avui estan en procés de redefinició. Fa trenta anys les parelles es juraven fidelitat per a tota la vida, mentre que, si parlem amb parelles joves, sovint consideren difícil comprometre’s a una fidelitat que perduri cinquanta anys.
Per això, actualment els sociòlegs parlen d’una nova tendència que s’està instaurant en el funcionament actual de les relacions de parella: primer hi ha la fase de tempteig i diversió, i d’aprenentatge, en què es dedica temps a conèixer possibles parelles i a experimentar sense compromisos, en què no hi ha un projecte de futur definit.
I en una segona etapa, de les possibles relacions se n’escollirà una, amb la qual es formarà una relació de parella més sòlida, amb compromís i convivència. Però aquesta relació pot acabar de dues maneres: 1) Amb continuïtat, i probablement esdevindrà una parella treballada, que ha parlat dels pactes i dels límits del seu funcionament, en què es negociarà la fidelitat sexual, les tasques domèstiques, la cura dels fills/es, etc. 2) O amb un divorci perquè la parella no ha trobat la manera de resoldre els seus conflictes i desajustos, o perquè no s’adapten bé conjuntament als canvis en la seva vida a mesura que van madurant. Si s’arriba al trencament, i amb el temps, és probable que cada membre de la parella trobi una altra persona amb qui construir un nou projecte de convivència.
Què podem fer davant d’aquesta situació? Necessitem un mapa de carreteres! Quan parlem d’un mapa de carreteres, ens referim a saber on volem anar, assumint com i per on passarem per a arribar al nostre objectiu, és a dir, quines estratègies utilitzarem. Un primer pas serà tocar de peus a terra:
✓ L’amor romàntic és un ideal molt antic i està basat en mites o falses creences.
✓ L’amor no és l’únic ingredient necessari per a fer que la relació de parella funcioni.
- El que el cinema romàntic ens ven és ficció; no podem pretendre que la nostra parella ens porti l’esmorzar cada matí, ni podem esperar moure’ns al llit com es mouen a les pel·lícules.
Quan tot falla…
Quan s’espatlla un aparell i no el sabem adobar demanem ajuda; molt més ho hauríem de fer en el cas de la relació de parella. Una parella hauria de demanar ajuda a psicòlegs especialitzats en temes de parella quan davant d’un conflicte saben on volen arribar però no saben com fer-ho. Aquesta situació pot generar angoixa, fer mal, resultar dolorosa i pot fer que totes les nostres accions condueixin al cantó oposat d’on volem arribar.
El psicòleg especialista en parelles és el professional que els guiarà i acompanyarà a poder assolir el seu objectiu. Fent un símil, el professional serà el GPS, la parella assenyalarà on volen anar i ell els guiarà fins al destí marcat.
En un primer moment les parelles arribaran a la consulta del professional amb la situació de conflicte, i la parella haurà de tenir en compte els següents aspectes:
✓ Actitud activa. El professional no resoldrà el problema, ajudarà a resoldre’l, però sense la implicació i el treball dels membres de la parella no serà possible. Per tant, una actitud activa en la teràpia és molt important per a aconseguir els objectius.
✓ Teràpia de parella, no individual. Els problemes de parella es resolen en parella, és a dir, si la teràpia només la fa un dels dos, difícilment un podrà solucionar un problema de dos.
✓ Treball en equip i honestedat per part de la parella, és a dir, malgrat la crisi que la parella viu, se’ls demana que segueixin funcionant com un equip, dins del mateix equip on hauran de funcionar per a guanyar tots dos.
✓ Disponibilitat i focalització en la feina. La teràpia de parella implica tenir i dedicar-hi temps durant el procés per millorar i reconstruir la relació de parella i que aquest temps sigui profitós per a la solució del problema.
Recórrer a un professional en teràpia de parella no és un pas fàcil, ni implica un fracàs; significa adaptació, millora, aprenentatge i creixement personal.
Helena Angel i Anissa Ouali
Psicòlogues de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella