Doctor en Medicina i Cirurgia, especialista en Psiquiatria, professor titular de la FPCEE, Blanquerna. Director de l’Institut Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer de la URL. Investigador principal del Grup de Recerca de Parella i Família, coordinador i psicoterapeuta de la Unitat de Parella i Família de la Fundació Vidal i Barraquer. Supervisor docent de la Societat Catalana de Teràpia Familiar, president de la Xarxa Europea d’Instituts de la Família. És autor de diferents articles i llibres.
ESTIMAR L’ALTRE EN LA SEVA LLIBERTAT
«Viure al costat de la persona que estimes
és l’experiència més gratificant i il·luminadora que deu existir»
Per què, actualment, les parelles aguanten menys l’estabilitat afectiva? Quines causes hi intervenen?
Vivim un moment històric concret en què els vincles i les relacions que anys enrere eren sòlides com una roca, ara s’han afeblit, s’han liquat, parafrasejant Zygmunt Bauman. En qualsevol relació de parella hi ha moments de crisi i de dificultat. Si no ens donem temps i espai per a reparar el vincle malmès, serà difícil refer qualsevol dificultat. Cal partir de la base que la vida de parella és una tasca: cal fer esforços per tenir cura de l’altre i pensar en l’altre. Potser avui és més important el «jo» que no pas l’«altre». Molts pensen que si s’han d’esforçar per cuidar la relació vol dir que ja no hi ha amor, perquè si hi hagués amor tot seria fàcil, que si costa és millor deixar-ho i buscar el «veritable amor».
Abans es considerava un amor per sempre, gairebé etern. Avui, això és possible?
L’amor sempre porta implícit el desig d’eternitat, la sensació que no s’acabarà mai. Quan estàs enamorat vius una experiència de fusió amb l’altre que et genera la sensació d’unicitat. Érem dos i ara som u. Som inseparables i ho serem fins a la mort. L’enamorat mira l’entorn i s’adona del nombre de divorcis i separacions, però la seva experiència íntima i personal li fa pensar que això a ell no li passarà: «D’acord, la gent se separa; però no nosaltres».
Val la pena diferenciar entre enamorament i amor. L’enamorament és la reacció emocional fruit de la idealització. Tan sols veus allò bo de l’altre i negues qualsevol dificultat i aspecte negatiu. Això està bé perquè et crea el desig d’acostar-te a l’altre i de conèixer-lo, però et relaciones només amb una part, amb els seus aspectes més positius i interessants. Fem una relació parcial, típica del període de nuviatge. L’amor consisteix a relacionar-nos amb «tot» l’altre, amb els seus aspectes positius i negatius. Òbviament establim aquesta relació perquè els seus aspectes positius superen i compensen els negatius, almenys per a nosaltres. És clar, cada persona és diferent i valora uns aspectes o uns altres. L’amor, estimar, és una relació total: aculls l’altre en la seva globalitat.
Des d’aquesta perspectiva, l’enamorament és una etapa relativament breu de la relació. No pot durar mes d’uns mesos. No podem mantenir relacions parcials perquè a la llarga són poc gratificants. En canvi, l’amor basat en la relació total, pot durar tota la vida si es cuida i es treballa activament. Moltes vegades utilitzo la metàfora del jardí: si vols una gespa sana, cal regar cada dia, cal segar cada setmana i cal adobar quan toqui.
Quins són els conflictes més comuns que porten a l’afebliment de l’amor de la parella?
Partim de la base que el conflicte és inherent a la parella. És normal tenir-ne i discutir. Això no ha d’espantar. És cert que hi ha parelles en les quals no s’evidencia el conflicte. Un dels dos se sotmet a l’altre, per tant no hi ha conflicte perquè es fa sempre el que ell o ella diu. Històricament la dona ha estat sotmesa al pater familias, però en l’actual estructura familiar postpatriarcal, la dona té els mateixos drets i deures que l’home i, per tant, cap dels dos no se sotmet. La parella actual discuteix més, però segurament està més viva. No sempre sabem discutir i ens podem ferir, ens podem fer mal i generar un dolor en l’altre. Llavors hem de ser capaços de reparar la falta, de fer les paus i perdonar. El perdó és la clau perquè la parella reforci la seva relació amorosa. La reconciliació reforça la parella. Moltes vegades això no és possible i l’amor s’afebleix. Hi ha tantes causes de desamor com parelles existeixen, però la nostra experiència mostra que els principals motius de consulta són les dificultats de comunicació, els problemes en la sexualitat, la deslleialtat o infidelitat, conflictes amb famílies d’origen, l’economia familiar, l’agressió i la violència, etc.
Com incideixen els especialistes: el psicòleg, psiquiatre, terapeuta o mediador en la relació de les parelles en què l’amor minva i entre ells gairebé ni s’escolten? Poden escoltar els altres?
El psicòleg i/o el psiquiatre formats en psicoteràpia de parella poden ajudar les parelles precisament en això que comentes: «entre ells gairebé ni s’escolten». Sens dubte que el nostre principal objectiu és que s’escoltin. A vegades la parella està tan danyada, s’han fet tant de mal, que no es poden escoltar i no poden reparar totes aquelles situacions que han generat tant de dolor. Per això és tan important atendre la parella conjuntament. És clar que és més fàcil atendre els membres de les parelles per separat, però llavors no els ajudem a escoltar-se. Sovint n’hi ha prou amb això, amb crear un clima en un entorn neutral i protegit que permet que la parella es parli i s’escolti. I ells mateixos troben els camins. Cal ajudar-los a entendre què ha passat i què està passant en la seva relació, entendre els motius conscients i inconscients que generen malestar. Ells mateixos s’adonen que no s’han estimat mai o que aquella relació no té sortida i poden decidir separar-se sense agredir-se, pensant més en els fills que no pas en un mateix. Aquest també és un paper important dels tractaments de parella.
Com ajudar a superar les dificultats de relació i d’entesa quan s’inicia un camí d’una possible ruptura?
Les parelles s’organitzen per complementarietat. Quan observem una parella ens sembla que tots dos són iguals, que comparteixen valors, aficions i maneres de ser. És així, però el que uneix la parella, a més d’aquests aspectes, que són importants, és la complementarietat. És perquè els membres de la parella es complementen i es transformen mútuament que estructuren un vincle amorós. La metàfora de l’hidrogen i l’oxigen serveix. L’un i l’altre són gasos extremament làbils, però quan entren en contacte i es transformen en aigua són molt més estables. Com en altres camps de la psicologia i la psicoteràpia hi ha moltes escoles i, doncs, moltes maneres d’ajudar les parelles. Cal que es preguntin què volen fer amb la seva relació. Volen entendre què ha passat? En quines coses s’han equivocat? Com reparar el dolor i les ferides produïdes? Pensem que un tractament de parella, una psicoteràpia, val la pena per a ajudar-la parella a funcionar d’una manera diferent o per a evitar que es tornin a repetir els errors amb aquesta parella o amb una altra. El tractament també té una funció preventiva.
Qui pateix més, la dona o l’home?
No crec que puguem generalitzar. La dona acostuma a ser més sensible i a manifestar més les seves emocions, però li costa menys demanar ajut. A l’home, encara ara en ple segle XXI li costa demanar ajut i això fa que a la llarga pugui presentar més dificultats. Dependrà de cada cas.
Què passa amb els nens o adolescents de pares que han deixat d’estimar-se, poden fer un paper unitiu per a ajudar-los a superar la crisi?
És important aclarir que els conflictes de parella són dels dos membres i que els fills no haurien de tenir paper en el conflicte. Malauradament, els fills són utilitzats per a atacar l’altre i pateixen greus «danys col·laterals». Insistim molt a les parelles que els fills no han d’entrar en les seves baralles i discussions, han de quedar protegits de les seves dificultats. No és fàcil, però una cosa és la conjugalitat i una altra la parentalitat. Es poden separar com a parella, però seguiran sent pares i han d’exercir aquesta funció coordinadament. Tots coneixem situacions molt dures i complicades en què es confonen els papers. Un clàssic és el sentiment de culpa que viuen els nens o nenes: «Els pares s’han divorciat perquè em faig pipí al llit». Encara que els pares hagin decidit separar-se, val la pena ajudarlos a poder seguir fent de pares. Els riscos són molt elevats.
Com pot contribuir la família: pares, germans, sogres… en aquest procés de pèrdua de l’amistat de la parella?
El més habitual és prendre partit pel de casa. «La culpa no és del meu fill; en tot cas, d’ella». «Ja deia jo que aquest noi no li convenia, a la meva filla». Si la família pot crear un entorn obert i segur, en el qual s’acull el fill o la filla però també es pot acollir la parella, això sempre ajudarà. També ajuda no jutjar i no culpabilitzar. Els familiars poden escoltar i donar suport, però caldria evitar dir als membres de la parella què han de fer o què no han de fer.
Què passa quan en la relació de la parella hi entra el «virus» de l’avorriment, l’apatia, la desil·lusió…?
La rutina rovella la relació. La resposta l’hauríem d’anar a buscar en la segona pregunta. Cuidar la relació (regar el jardí) vol dir estar molt actius i treballar per evitar la rutina que porta a l’avorriment i a l’apatia. Sempre parlo dels tres espais: individual, de parella i de família. En el nuviatge pràcticament desapareixen la resta d’espais que no sigui el de parella. Tot és l’altre. Però amb el naixement del primer fill la parella es transforma en família i l’espai de parella tendeix a desaparèixer. La cura i educació dels fills no deixen gaire espai a la parella. Cal tenir-ho present i evitar que això passi. La parella ha de treballar per no perdre o per a recuperar el seu espai.
Aquí pot tenir un paper important la família, per exemple, els avis. Hem de reivindicar el seu paper, no per a explotar-los, com moltes vegades succeeix, que es troben fent tots els papers de l’auca per les deficients polítiques de conciliació treball-família. Els hem de reivindicar per la tasca de transmissió intergeneracional de valors i cultura que poden deixar als seus néts i pel paper de suport a l’espai de parella dels pares.
Quin paper hi té la relació sexual?
La sexualitat té un paper molt important en les relacions de parella. Podríem dedicar tota una entrevista sencera sobre el tema. Tendresa i genitalitat tenen un paper clau en el desig que t’acosta a l’altre. La sexualitat obre la parella a la vida, però, a més, és una forma de comunicació molt íntima que reforça el vincle. Unes relacions sexuals satisfactòries fomenten la sensació d’unitat i fusió i reforcen la seva relació. Les dificultats en aquest àmbit generen desil·lusió i distanciament. Com et comentava
abans, són un dels motius de consulta més freqüents.
Sovint en la relació d’amor es viu el sentit possessiu de l’un respecte de l’altre. No és aquesta una de les causes més complexes de superar?
Hi ha un component antropològic en el sentiment de pertinença i possessió. Et parlo des de la vivència de la parella que tenim a Occident. Parelles que s’escullen lliurement i que s’organitzen de forma monogàmica. No sé com es viu en societats poligàmiques. La relació de parella en el nostre entorn s’acompanya d’un sentiment d’exclusivitat: «si m’estimes a mi no pots estimar a un/a altre/a». No volem compartir la parella. Però una cosa és l’exclusivitat i la lleialtat, i una altra la possessió: «és de la meva propietat». És important estimar l’altre en la seva llibertat. Necessitem que sigui lliure perquè decideixi seguir amb nosaltres, que ens sentirem estimats de debò.
És bo aconsellar un període de separació per a poder reprendre la relació, des d’unes vacances o viatges separats?
És bo cuidar els tres espais que he anomenat abans. És saludable tenir espais individuals de lleure, de poder estar amb amics, no cal que la parella estigui sempre enganxada. Però en la societat actual, en què tant pocs moments tenim per a gaudir de la relació, l’espai de parella acostuma a ser el que més pateix i el que cal cuidar més. Si hi ha un conflicte greu serveix de molt poc marxar un dies fora o de vacances. És millor començar un tractament de parella.
Sabem que no hi ha receptes, però…, quin és el millor consell perquè no minvi l’amor en la parella?
Cuidar la relació, pensar en què necessita l’altre en lloc de pensar en què vull jo. Gaudir de la relació. Els poetes sempre ho expliquen molt millor. Joan Vinyoli deia: «i la foscor s’il·luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit». Viure al costat de la persona que estimes és l’experiència més gratificant i il·luminadora que deu existir.
Assumpta Sendra i Mestre