Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, octubre 2008
Foto: M. Alemany
Moltes vegades ens omplim la boca amb la paraula diàleg. Els especialistes en relacions humanes coincideixen a dir que en el diàleg rau una clau fonamental de l’enteniment. No obstant això, sovint ens presentem davant dels altres «encastellats», és a dir, protegits amb pany i clau dins dels nostres judicis i prejudicis, escudats darrere de posicions ja preses i sense disposició per a moure-les en absolut.
La complexitat del món en què vivim ha comportat el desenvolupament del coneixement especialitzat, que resulta tan necessari i indispensable com limitat en el seu abast. Portada a l’extrem, l’especialització provoca una dissecció de la realitat que implica una percepció inadequada de les coses. La densitat de la realitat és molt més gran del que podem imaginar. L’actitud correcta davant d’aquest fet és, d’una banda, admetre que hi ha certa dimensió de misteri ficada dins de les entranyes de la vida; i de l’altra, que el nostre propi coneixement és sempre limitat. El problema es planteja en la comunicació entre els que representen diferents àrees de coneixement i interpretació d’una mateixa realitat, encara que abordada des de diferents perspectives.
La professionalització de la política respon, en bona mesura, a aquest procés de complexitat contemporani. Les interaccions que es produeixen en diferents àmbits — governamental, econòmic, dels agents socials, etc.— obliguen al fet que la política esdevingui més tècnica. Als ministeris hi ha més tècnics que savis, la qual cosa, com adverteix el politòleg Ferran Requejo, fa que es corri el risc de patir una «inflació d’actituds tecnocràtiques».
Certament, convé que les mesures que els governs prenen o que les oposicions proposen es fonamentin científicament —atès que la ciència és un dels millors èxits que la modernitat ens ha ofert després de fugir de l’obscurantisme de l’edat mitjana— per treure partit de la raó humana: limitada, sí, però enormement valuosa. Però això no està renyit amb el fet que l’actuació —en aquest cas, l’actuació política— tingui una orientació reflexionada i fonamentada quant a continguts i objectius. Per recordar les paraules d’un altre politòleg insigne, Giovanni Sartori, «un govern d’experts és admissible pel que fa als mitjans, però no als fins», de manera que si renunciem als savis al govern, almenys que no sigui per vana ideologia, sinó per un coneixement científic sensat i ponderat, equilibrat en la seva autopercepció —cosa que el farà conscient tant del seu veritable abast com dels seus límits—, i dialogant amb aquells que el complementin. És una premissa clàssica de l’ètica la que ens recorda que no es pot fer tot el que tècnicament sí que es pot fer. La ciència autèntica és molt més que la mera tecnologia, i ciència i ètica casen bé si ambdues es desenvolupen a mida humana, és a dir, amb humilitat i obertura d’oïdes i de mires.
L’evolució en positiu dels nostres sistemes democràtics depèn considerablement de la capacitat que mostrem per a entrar en autèntic diàleg amb els altres, sia adversaris polítics o professionals d’altres àrees, conscients de la seva coresponsabilitat política ciutadana. Anirem malament si reduïm ciència a tecnologia i filosofia a ideologia; de la mateixa manera anirem malament si ens quedem solament amb una d’elles, ciència o filosofia. Tant de bo nosaltres i els nostres polítics deixem de viure «encastellats» per tal d’instal·lar-nos en una plaça oberta, porosa a les trobades i als diversos coneixements i els seus respectius llenguatges i instruments. S’obriria un món de possibilitats davant nostre.