Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en pedagogia
Barcelona, juny 2008
Foto: Orianomada
La curiositat ha fet que em capbussés en els diaris virtuals a la recerca de casos de mea culpa. M’explico. El meu interès estava focalitzat a trobar notícies, als mitjans de comunicació, en què un grup, un col·lectiu, una entitat… expressés el seu reconeixement d’haver ficat la pota, d’haver malmès alguna gestió, d’haver-la errada, d’haver comès alguna incorrecció. No ha estat una recerca fàcil. A voltes, sota notícies d’aquest caire, hi veiem un recurs mediàtic: rentar la cara de l’empresa, el país o el col·lectiu, amb una voluntat de mostrar bones intencions i actituds ètiques que, en definitiva, són fàcils de dur a terme si no van acompanyades de cap reparació del dany ocasionat.
M’he remuntat a notícies de fa unes setmanes. En matèria intercultural, el 12 de març apareixia el titular “Austràlia es disculpa davant dels aborígens pel dolor i el patiment causats”, i s’explicava que el primer ministre demanava perdó als milers d’indígenes que havien estat forçats a separar-se de les seves famílies en virtut de polítiques assimilacionistes en matèria d’integració cultural.
Pel que fa a afers d’un altre caire, el 20 de març teníem titulars que expressaven que dos diaris britànics demanaven perdó als McCann per haver difós falsos rumors sobre la desaparició de la seva filla, en què se’ls inculpava d’assassinat. Alhora, ambdós diaris, a més de publicar les seves disculpes, hauran de pagar 700.000 euros a la família per difamació, que aniran a parar a la fundació destinada a la recerca de la nena.
En un altre àmbit, la cadena alemanya de supermercats Lidl demana disculpes als seus treballadors per haver-los espiat amb minicàmeres, reconeixent alhora que d’aquesta actitud han après a treballar en conjunt amb els treballadors davant de possibles casos de robatori, i no pas sense comptar amb ells.
Darrerament el mateix papa ha demanat disculpes als afectats per casos de pederàstia als Estats Units que hagin sofert aquestes violacions per part de capellans de l’Església catòlica.
Tant el primer ministre australià, com els directius dels diaris britànics, com els representants de l’empresa Lidl, com el mateix papa, possiblement no són en tots els casos els actors directes d’aquests greuges. Tot i així, donen la cara en nom de la institució que representen i saben que, malgrat no ser-ne els culpables, en són responsables pel càrrec que ocupen. Ho concreten tot demanant-ne disculpes, no solament per greuges comesos per avantpassats, sinó per contemporanis seus.
Independentment dels motius de greuge, i en tenim de molts tipus, el cas és que demanar disculpes ens pot semblar a voltes una voluntat ètica real, però també, de vegades, una eina propagandística. Si més no, sembla que qui demana disculpes però no fa el pas de voler esmenar en la mesura del possible aquest greuge ocasionat no completa aquest cercle de reconciliació i el deixa merament en un “rentar-se la cara”. Però si aquests representants ho fan per esdeveniments del present, sí que tenen la possibilitat de reparar el dany en la mesura del possible. Heus aquí on el cercle de la reconciliació es pot veure tancat: reconeixement del dany, voluntat de demanar perdó i reparació del greuge en la mesura del possible.
L’interès en aquesta recerca ha estat motivat per la darrera afirmació que fa la terapeuta a la pel·lícula La vida secreta de les paraules, en què mostra la gravació de les revelacions dels assetjats durant la guerra dels Balcans (entre els quals hi ha la protagonista, la Jana), tot dient que l’oblit fa que la història s’acabi repetint. Així doncs, la voluntat de reconciliació no va pas lligada a la voluntat d’oblit, si més no perquè fins ara era un procés impossible com no fos que patíssim d’amnèsia. Recentment, però, han aparegut notícies sobre la possibilitat d’esborrar de la ment, a escala neuronal, records negatius del passat per tal d’assolir un major benestar i felicitat. Certament, hi ha records que no ens deixen agafar el son, i alguns l’impacte emocional dels quals ens mena a mantenir un ressentiment molt profund.
Reafirmant les paraules de la terapeuta, caldrà que ens assegurem que en algun lloc romanen escrits o gravats els horrors de la història, no pas amb voluntat de posar el dit a la nafra, sinó de no caure en la ingenuïtat de no saber fins on poden arribar l’afany de causar mal i l’atrocitat humana. I tant de bo puguem deixar alhora una porta oberta a l’esperança davant d’aquestes actituds de demanar perdó.