Per Caterine Galaz
Doctora (c) en filosofia de l’educació.
Barcelona, octubre 2008
Foto: C. Galas
«El temps sembla no existir a l’Índia. Les minuteres són simples testimonis del que no és important. El temps passa i, de vegades, s’atura i retrocedeix. Les vaques s’asseuen a esperar enmig de la carretera. Les mares s’asseuen a esperar l’aigua de les gerres. Els homes s’asseuen a esperar en improvisades tendes fora de les seves cases. Els pobres esperen. El barber espera. El turista espera. Els mosquits esperen. Però el temps s’ha oblidat d’ells. Està amagat i, pot ser que no torni. L’Índia s’ha quedat sense hores».
I és que no solament l’apreciació del temps sembla que es visqui d’una altra manera en aquest país, sinó que moltes de les idees prefixades que es tenen a Occident poden trontollar i caure qüestionant la suposada «diferència cultural». Pot ser que es prengui consciència del muntatge creat des de pel·lícules com Laurence d’Aràbia o molts llibres històrics que van plantejar, d’entrada i implícitament, la suposada diferència insalvable entre Orient i Occident.
No obstant això, en passejar pels carrers dels pobles a l’Índia, es perceben molts «fets culturals» que sorprenen per la seva diversitat –i, òbviament, per la diferència de no viure res de semblant en aquest «altre» costat-, però també sorgeixen impressions de les moltes similituds humanitzadores, moltes vegades no visibles en els discursos socials tradicionals, que només posen l’accent en «la cultura»: la lluita quotidiana per un futur i una qualitat de vida millors, els valors ètics de les relacions socials, la proximitat familiar, el gust per les festivitats, la recerca de la transcendència, el respecte pels vells i les persones que moren, etc. I també, lamentablement, mals que traspassen moltes societats de tot el món, com les discriminacions de gènere, la divisió de classes, la diferència social reproduïda històricament i emparada, de vegades, en intricats sistemes religiosos, etc.
Un dels teòrics postcolonials, l’indi Saurabh Dube, assenyala que «ens han condicionat en les acadèmies i fora d’elles, a separar les societats occidentals, dinàmiques i complexes, amb història i modernitat, d’una banda, de les comunitats no occidentals, simples i religioses, arrelades en els mites, la tradició i el ritus, per l’altra. Aquesta manera de pensar és bastant més persuasiva i insidiosa del que un podria imaginar-se». I de debò que aquest condicionament mental queda reflectit en els comentaris que molts turistes fan a vol d’ocell quan visiten aquest subcontinent asiàtic.
De la diferència a la similitud
En asseure’s en una plaça i mirar el ritme quotidià dels mercats, es pot pensar que –llevat els saris de colors cridaners, els turbants de múltiples estils, les diferències físiques i socials que poden sorprendre d’entrada– la lògica de funcionament no és tan diferent del que pot succeir a deu metres de les nostres cases. I sorgeix la pregunta per aquest afany acadèmic –i moltes vegades polític– d’establir blocs estancs, tancats i impenetrables, com si l’Índia fos una de sola, com si l’islam fos un, només, com si Occident mateix fos només un… s’observa la diversitat que apareix davant els ulls, i no hi ha explicació per a aquest afany catalogador.
Com diu el premi Nobel, l’índi Amartya Sen, Premi Nobel d’Economía (1998), «el món és vist cada vegada més com una federació de religions o civilitzacions, raó per la qual es fa cas omís de totes les altres maneres com les persones es veuen a si mateixes. Subjacent a aquesta línia de pensament es troba l’estranya suposició que la gent pot categoritzar-se únicament segons un sistema de divisió singular i acaparador». Si un parla amb una noia índia, no religiosa, que treballa com qualsevol, que va a estudiar, que vesteix sari i respecta profundament la seva família, sorprèn la diversitat que pot donar-se en deu metres quadrats.
Un s’estranya davant les diferències que salten a la vista, però també té la sorpresa pròpia de descobrir-se traspassat, sense voler, de moltes idees prefixades que no necessàriament es corresponen amb la realitat quotidiana en aquest país –que, d’altra banda, canvia si assoleixes passar d’una gran ciutat com Nova Delhi, a pobles remots del Rajastan, al desèrtic límit amb el Pakistan, o al sud mediàtic de Bollywood. És que tot són contrastos. La diversitat és evident, fins i tot la manera de viure la religió: que gran part de la vida de la majoria de la gent estigui organitzada d’acord amb el calendari religiós és una cosa que qüestiona, però, alhora, resulta agradable percebre el grau de convivència quotidiana entre múltiples credos i les seves diferents expressions.
Combatre les idees estandarditzades
Els costums diferents per a saludar, per a parlar, per a relacionar-se, la manera d’entendre la família, la dona, el matrimoni… poden deixar perplex a qualsevol, però pot agradar, alhora, la proximitat amb els fills, el respecte pels ancians, el caliu de la llar, la profunda recerca religiosa, o l’alegria de les seves festivitats constants.
Evidenciant aquestes diferències, però també les enormes similituds com a éssers existents contemporanis, es pot percebre com pot ser de perillós categoritzar des d’Occident les persones exclusivament com a pertanyents a un país, a un continent, a una religió o a una cultura. Aquestes categoritzacions i suposicions sobre aquest «altre» -en ser allí i sentir-se, aquesta vegada, com el diferent- fan veure que poden ser una important font de conflictes, sobretot perquè s’ignoren les múltiples identitats i valors que les persones posseeixen, i que estan traspassats per temes com el gènere, la classe, l’idioma, la professió, la política, la ciència, etc.
«Quan les relacions interpersonals són preses en termes intergrupals singulars, com “amistat” o “diàleg” entre civilitzacions o entre grups ètnics religiosos, que no paren esment a altres grups als quals aquestes mateixes persones també pertanyen (entre ells l’econòmic, el social, el polític o altres connexions culturals), es perden moltes coses importants de la vida humana, i els individus són encasellats», assenyala Amartya Sen, amb tota raó.
Quan s’està aquí i s’intenta mirar més enllà de les diferències -recordant les pròpies distàncies amb allò suposadament «occidental»- es poden derrocar idees i també les distàncies simbòliques per a l’aproximació, enraonar cara a cara i sense tants prejudicis mutus, des d’un altre punt de vista, amb els qui viuen l’Índia quotidiana. Sens dubte, apareix un país de múltiples contrastos… com molts altres.