Per Diego López-Luján
Col·laborador de l’Àmbit Maria Corral
República Dominicana, juliol 2008
Foto: R. Prieto
En moltes ocasions utilitzem en sentit metafòric expressions com «no ho veig clar» o «és que no ho veus» o «obre bé els ulls», per a referir-nos generalment a qüestions relacionades amb la comprensió o l’enteniment.
Anècdotes a part, amb això es vol significar com el sentit de la vista ha assolit un lloc preeminent en el nostre viure quotidià, i inconscientment hem anat establint el sentit de la vista com a criteri d’enteniment, comprensió i aprehensió de la realitat.
Però no és així. És un error i un acte de «supèrbia visual» atribuir al sentit de la vista la comprensió total de la realitat, ja que els altres sentits n’aporten aspectes importants que escapen a la simple percepció d’imatges que poden resultar enganyoses. Per exemple, les vegades que hem cregut veure un relleu en una paret i quan ens hi apropem i la palpem resulta que és una pintura que juga amb el clarobscur simulant aquest relleu; o quan creiem veure una figura de marbre, però en sospesar-la resulta que és de guix; o en el cas dels miratges, o en el de les persones daltòniques que veuen la realitat colorísticament diferent; i així centenars d’exemples, en els quals per mitjà de la vista percebem una informació, la transmetem al nostre cervell, la processem i establim unes conclusions que no tenen res a veure amb la realitat. És la convergència dels altres sentits i la informació que ens aporten el que permet que les coses arribin a la seva major densitat i realisme possible.
Certament, el sentit de la vista és molt important en la nostra quotidianitat, encara que no imprescindible, com demostren dia a dia les persones invidents que, malgrat no veure-hi, són capaces de portar una vida normal en tots els àmbits, individual, familiar, social o laboral. En el terreny laboral, per exemple, hi ha persones cegues ocupant càrrecs importants i de molta responsabilitat que ningú no els ha regalat. Tot això perquè han sabut suplir i compensar la manca de visió amb els altres sentits.
Probablement, en la nostra societat fem un ús excessiu del sentit de la vista. Fisiològicament el sentit de la vista no és el primer que els éssers humans desenvolupem: abans que aquest, l’oïda comença a funcionar ja al si matern; i pel que fa al tacte, tot just néixer, un nadó percep la sensació tèrmica que li produeix una mà freda o càlida. En canvi, és al cap d’uns quants dies o setmanes quan els nounats comencen a distingir rostres a través de la vista, ja que quan naixem, els éssers humans no som capaços de distingir el que tenim davant. Però vet aquí que quan es desenvolupa el sentit de la vista tot s’hi comença a focalitzar. Fins i tot la mateixa educació té un caire molt visual. Qui sap si no s’hauria de donar més joc, en l’àmbit educatiu, als altres sentits a l’hora de plantejar els aprenentatges, siguin conceptuals, procedimentals o actitudinals; sobretot coneixent les dades que ens aporta la psicopedagogia sobre les diferents formes que tenim les persones de rebre i processar la informació.
A més a més, ara amb l’ús de les noves tecnologies, si volem comunicar amb eficàcia, tot ha d’estar presentat amb un bon llenguatge, perquè els continguts seguin compresos amb comoditat i sense gaire esforç.
L’ús excessiu del sentit de la vista va en detriment del desenvolupament de la resta dels sentits, que a poc a poc es van atrofiant pel desús. I quan l’ús de la vista es converteix en abús, això comporta trastorns. Els psicòlegs ens diuen que per l’ús exagerat que fem de la vista durant tot el dia i gran part de la nit, es produeix una fatiga al cervell i en algun dels nostres òrgans que repercuteix en el caràcter i en els nivells d’estrès, que sovint desemboquen en neurosis.
La natura ens ha dotat de parpelles, la funció principal de les quals és protegir els ulls i donar descans a la vista, i en part al nostre cervell. Amb els ulls tancats la possibilitat de relaxació és més gran, perquè deixem de rebre una quantitat d’estímuls i així és redueix significativament l’activitat cerebral. Amb els ulls tancats la nostra capacitat de concentració és més gran, és a dir, pensem millor, ja que deixem de tenir interferències visuals en aquest procés. Amb els ulls tancats s’afavoreix una manera diferent de percebre aspectes meravellosos de la realitat material, psicològica i espiritual, a més a més d’experiències i sensacions desconegudes. I com afegeix algun psicòleg, desenvolupar-nos en la foscor ens fa fins i tot més sensibles i delicats, ja que ens tornem més curosos per no danyar-nos i fer malbé les coses que ens envolten.
En definitiva, si sabéssim percebre la realitat a través dels altres sentits, al matí obrir els ulls seria com la darrera explosió del coneixement de la realitat, en complementar el que n’hem sabut a través dels altres sentits. Però si aquests estan atrofiats, obrim els ulls, creiem que ho coneixem tot i –amb paraules del Dr. Alfred Rubio– aquesta expressió de llum no té el pedestal adequat i suficient, amb la qual cosa el nostre coneixement de la realitat està malparat, i superbament creiem que és perfecte.