Les tontines africanes, un nou repte per a la banca

Por Natividad Mañana
Colaboradora del Ámbito María Corral
Barcelona (España), mayo 2008
Foto: hdpt-CAR

Segons les estadístiques del Women’s World Banking (1994), només un 2% dels pobres del món tenen accés a serveis financers. La situació és pitjor encara en el cas de les dones a Àfrica. Habitualment no disposen de títols de propietat ni d’altres recursos, i tot i que duen a terme almenys un 70% de les tasques agrícoles, reben menys del 10% dels crèdits obtinguts pels agricultors. La majoria dels bancs comercials no acostumen a concedir-los crèdits pel risc que no siguin capaces de retornar-los, i també per l’escàs benefici que comporta treballar a petita escala (http://dicc.hegoa.efaber.net/listar/mostrar/140).

Durant els anys setanta, amb l’inici de la crisi de l’ocupació en els països industrialitzats, van sorgir diferents iniciatives per a concedir microcrèdits als exclosos del sistema bancari formal. En va ser una la creació d’un sistema d’estalvi denominat tontina –en referència al seu creador, Lorenzo Tonti, banquer italià nascut a Nàpols al començament del segle XVII. A Àfrica, les dones es van servir d’aquesta iniciativa amb la finalitat de fer front a les seves necessitats quotidianes.

En la seva versió africana, les tontines són associacions no regulades pels poders públics que persegueixen objectius socials, culturals i de creixement econòmic. Són una mena de col·lecta de diners que les dones –i també tots aquells del sector informal– practiquen amb freqüència: diàriament, setmanalment o mensualment. Això els permet estalviar importants sumes de diners per cobrir les seves necessitats i lluitar contra la pobresa. Cada idioma africà té una o diverses paraules per a referir-se a aquest concepte. Per exemple, els myene del Gabon i els ndowé de Guinea Equatorial n’hi diuen ndjengué; els basa del Camerun, ndjangui; els fang del Gabon, del Camerun i de Guinea Equatorial, esuan o alason; els habitants del centre de Nigèria, meeting; els lingala dels dos Congos (República Democràtica del Congo i Brazzaville), likelemba, etc. Però generalment, a l’Àfrica francòfona es coneix com tontina i a Sud-àfrica com stokvel.

Tipus de tontines

Hi ha diversos tipus de tontines: de previsió, de crèdits, per a les celebracions, per al comerç, per a despeses funeràries, per a treball, etc. Però les categories més importants són les tontines mútues o de solidaritat, que tenen vocació social i es basen en el principi de rotació dels fons. El seu objectiu és promoure tot tipus d’accions solidàries i prestacions gratuïtes entre els seus membres. Els fons recaptats poden ser de diners o d’altres béns. És el cas de la tontina de dones venedores de plàtans en el mercat Semu, de Malabo. El grup està format per vint-i-cinc persones, que recapten vaixelles, coberts, cristalleries, oli, sucre, etc. En cas d’una emergència, per exemple un incendi, un robatori o una altra incidència, totes es mobilitzen per socórrer la víctima (http://ww2.unhabitat.org/programmes/ifup/conf/Inclusive-Cities-spanish.PDF).

De la seva banda, les tontines comercials responen a motivacions financeres. Són veritables mercats financers, reservats únicament als seus membres. El mètode d’accés als fons és també rotatori. Utilitzen termes com gros lots (‘grans lots’) i petits lots (‘petits lots’), que designen respectivament el mercat principal i el mercat secundari.

Independentment del tipus de tontina (de solidaritat o comercial), els seus membres no solament s’ajuden amb els diners recollits, sinó que també s’ofereixen suport de qualsevol tipus en situacions de crisi.

Per crear una tontina, els grups es formen generalment per afinitats, que poden ser molt diverses. En principi, es basen sobre aquells sistemes que la mateixa societat té perquè els seus membres s’hi associïn: persones de la mateixa generació, membres d’una família extensa, dones d’una confraria religiosa, emigrants d’un mateix poble a una ciutat, etc., i s’agrupen generalment per categories socioprofessionals.

Cada component aporta, diàriament, setmanalment o mensualment, una quantitat de diners determinada –500, 1.000, 10.000…, fins a milions de FCFA (franc de la Comunitat Financera Africana) circulen en això. El total reunit passa per torns a les mans de cadascuna de les persones que formen el grup, per a ser invertit en el que cadascuna consideri necessari. Generalment l’inverteixen en cerimònies (batejos, noces, despeses mèdiques, dots, escolarització dels nens, funerals, etc.). També, una petita quantitat dels diners dipositats s’utilitza com a reserva per a fer front a situacions imprevistes (http://www.absolum.org/ot_tontinas.htm).

La importància de la paraula donada

A la tontina d’Oyana Cristina, a Bata, formada per trenta dones, la recollida mensual arriba als 4.000.000 FCFA (6.000 €). Aquesta jove diu que havia programat utilitzar els seus fons per a enviar la seva mare a guarir-se a Europa; malauradament, aquesta va morir abans que arribés el seu torn i va haver d’acabar utilitzant-los en els seus funerals. Com en totes les associacions de fons rotatoris, les tontines funden els seus principis i les seves garanties sobre el respecte de la paraula donada. No se signen papers, no es cobren interessos, no hi ha despeses de manteniment del sistema… I els diners que la persona s’emporta no es “retornen”. El que sí que és clar és que tot incompliment dels compromisos assumits dins d’una tontina priva el seu autor de tot respecte.

Encara que la iniciativa va ser adoptada per les dones per pal·liar les seves necessitats quotidianes, s’observa amb evidència que, actualment a Àfrica, la pràctica d’aquest sistema d’estalvi constitueix un desafiament per a les institucions bancàries tradicionals, que veuen els seus clients invertir els seus fons en les tontines. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), aquest sector de l’economia, en aquest moment, absorbeix d’un 50% a un 90% de la població activa de les ciutats africanes i representa entre un 30% i un 75% del PIB dels països africans. Al Camerun, per exemple, la tontina arriba a constituir el 30% de la massa monetària del país; a Burkina Faso, les tontines ocupen dos terços del sector informal, i un 80% a Cap Verd. El flux monetari que circula en les tontines escapa del control de les grans institucions bancàries, com el FMI i el Banc Mundial, raó per la qual nombrosos estudis d’economistes, antropòlegs i especialistes en desenvolupament, tant de la mateixa Àfrica com de països industrialitzats, suggereixen a molts dels estats africans que integrin aquest sistema en les seves polítiques econòmiques.