Per Caterine Galaz
Doctora (c) en Filosofia de l’Educació
Barcelona, setembre, 2008
Foto: R. Gefangenen
Avui dia no és estrany sentir una expressió que de tan comuna ens sembla “òbvia”. Al carrer, la televisió, la universitat, la societat civil i les notícies de cada dia, es parla del “Tercer Món” com si fos quelcom que sempre ha existit. Qualsevol nen es podria confondre i pensar que, a més de la Terra, existeixen altres mons paral·lels: primer món, segon món, tercer món i, des de fa poc, alguns ja parlen fins i tot d’un quart món… Però, de quina manera alguns països d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van arribar a ser definits amb aquesta expressió?
La primera divisió de la humanitat en mons estancs va aparèixer amb el discurs racial de l’imperialisme del segle XIX, quan John Hobson va explicar els orígens de la civilització d’Occident fent una divisió en tres mons: l’europeu, de raça blanca; el segon —bàrbar—, de raça groga, i el tercer —salvatge—, de raça negra. Aquesta divisió va contribuir a fets històrics lamentables.
El 1952, el demògraf francès Alfred Sauvy va ser el primer a utilitzar l’expressió Tercer Món per a referir-se a les nacions d’Àsia i Àfrica que començaven a independitzar-se de les potències colonials, però no ho va fer amb el propòsit d’establir una jerarquia econòmica, sinó per comparar la situació política d’aquests països amb el Tercer Estat de la França prerevolucionària.
Va ser només després de la Segona Guerra Mundial quan aquesta expressió es va popularitzar com a autodenominació dels països que havien assumit una posició neutral enfront del “Primer Món” dels països capitalistes i el “Segon Món”, comunista. Efectivament, encapçalats per l’Índia i Egipte, el 1955 aquests països es van reunir amb el propòsit de desmarcar-se de l’imperialisme polític i econòmic dels dos blocs centrals, liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica. Enfront d’aquest moviment, les dues grans potències van redoblar els seus esforços per convertir Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en les seves respectives zones d’influència.
Part de l’estratègia del bloc capitalista va ser generar un discurs i unes institucions internacionals orientats a “desenvolupar” la realitat econòmica, social i política dels països no alineats. Aquest “desenvolupament” consistia bàsicament a implantar en aquests països una sèrie de mesures econòmiques i polítiques que afavorissin l’avanç del capitalisme. Per dur a terme aquest pla, es van crear institucions ben complexes: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i les agències de planificació i desenvolupament, entre d’altres.
D’aquesta manera, el concepte de Tercer Món va passar de ser una categoria de posicionament polític d’alguns països en el context de la Guerra Freda a una marca d’inferioritat econòmica imposada des del bloc capitalista als països que encara no havien adoptat el capitalisme com a política econòmica interna.
El desmembrament de la Unió Soviètica al final de la dècada dels vuitanta va posar fi a l’anomenat Segon Món, deixant el camí lliure per a l’hegemonia del Primer Món capitalista, que persisteix fins a avui. En rigor, a partir d’aquell moment, el terme Tercer Món va deixar de tenir sentit: d’una banda, perquè en el pla polític ja no existia un Segon Món, i de l’altra perquè en el pla econòmic començaven a emergir nous centres industrialitzats com Taiwan, Corea del Sud i els països petroliers d’Orient Mitjà, entre d’altres.
El concepte de Tercer Món ha estat qüestionat també per alguns teòrics postestructuralistes, argumentant que si bé existien dificultats econòmiques i socials en els països perifèrics, aquestes no poden ser atribuïdes de manera exclusiva a aquests països, sinó al funcionament general del sistema socioeconòmic i polític mundial. Afirmen també que el terme Tercer Món implica una desvalorització dels coneixements i la riquesa (natural, econòmica i cultural) dels països així catalogats, a més de tractar-se generalment d’un qualificatiu que sol ser enunciat de manera etnocèntrica des dels països centrals.
Així doncs, parlar de “Tercer Món” no solament és un anacronisme polític, sinó que, a més, divideix artificialment un sistema que és cada vegada més globalitzat, sense considerar la variabilitat existent en cada país i ometent la responsabilitat internacional del suposat “subdesenvolupament“ de les nacions del “Tercer Món”.
Només n’hi ha prou de veure que en molts camps alguns països considerats del “Tercer Món” posseeixen una tecnologia més avançada que els mateixos països industrialitzats. Per tant, caldria tenir més precaució amb aquesta classificació dels països en grups homogenis, perquè no considera els canvis en curs, que poden arribar a ser molt veloços.
Cal no oblidar que existeix un sol món, encara que amb enormes desigualtats que han de ser combatudes, però sense arribar a una generalització i jerarquització errònies entre les nacions.