Per Anna M. Ollé i Borque
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santo Domingo (R. D.), novembre 2008
Foto: F. Zonca
Passejant pels carrers de Florència vaig topar-me amb la Piazza della Signoría i la impressionant reproducció del David de Miquel Àngel amb una fona recolzada a l’esquena i aferrant una pedra amb la mà dreta. Vaig sentir a dir a un guia que era la primera vegada que aquest personatge bíblic no l’havien esculpit trepitjant el cap de Goliat. Miquel Àngel va plasmar en aquest personatge gestos i expressions d’un jove inquiet, pensatiu, meditant abans d’actuar per a saber com vèncer el seu gegantí enemic.
La vida va tan de pressa que sovint som incapaços d’assimilar els fets de cada dia. No tenim temps per a pensar en el que vivim: les novetats o les dificultats que se’ns presenten, les respostes o les nostres reaccions. Però tampoc no veiem la necessitat de trobar algun moment del dia per a aturar-nos i, amb calma, analitzar aquelles relacions o situacions que estem vivint. És tanta la velocitat amb què vivim que, de vegades, fins i tot ens sentim desmemoriats, sense capacitat de recordar el que hem fet, amb qui hem estat, de què hem parlat amb algú el dia abans.
Sense adonar-nos-en, ens anem allunyant d’aquesta saviesa que va saber recrear Miquel Àngel en el seu David reflexiu. La nostra societat mediàtica, sobreestimulada de sentits i atraccions externes, amb freqüència ens fa sobrevolar per damunt de tot, sense aprofundir gairebé res. Tot el dia acostumem a estar estressats i a anar corrent, tractant de fer les coses, resoldre treballs urgents com autòmats, sense pensar gaire per falta de temps. D’aquesta manera, el que som o com ens comportem deixen molt a desitjar per aquestes actituds desmesurades, irracionals, violentes, injustes que tot sovint tenim i que fins i tot ens sorprenen.
Pascal deia que «tota la dissort dels homes es deu a una sola cosa: no saber estar-se en repòs en una habitació». Si aconseguíssim equilibrar i redimensionar el nostre ésser cap enfora –el món i el que ens envolta– amb el nostre ésser interior –el jo–, seríem capaços de gaudir de l’existència i de la nostra realitat molt més del que fem. L’automatisme o activisme ferotge que amb freqüència suportem ens impedeixen ser conscients del que som i vivim. Ser conscients exigeix un temps i una disposició de quietud, un desig de conèixer, ser veraç i autèntic, remirar assossegadament el que ens envolta, el que som com a persones.
Però fer aquest «exercici de repòs» ens reclama una violència: cal anar a contracorrent del món, aturar-se quan tots corren. Requereix buscar a l’agenda un espai de temps llarg i deixar-lo en blanc: no posar-hi cap activitat. Tractar, en aquest marge de temps, d’allunyar-se del bullici; anar, per exemple, a un lloc agradable però no llunyà. Buscar un temps de soledat on meditar en silenci. La soledat i el silenci són bons aliats per a aquest exercici i, a la vegada, són drets humans que tenim, encara que no els exercim.
En aquests moments té un paper fonamental la memòria i l’aprendre a recol·locar-ho tot al seu lloc. És bo recordar, però exercitar-se en l’oblit d’allò negatiu –que no significa ser amnèsic, sinó més aviat no guardar rancor i oblidar-se d’un mateix–; en el perdó, en el fet de començar de nou.
En aquesta experiència, en soledat i en silenci a l’estil davídic, el jo i tot el que ens envolta es va aquietant i sorgeix un so intern ple de continguts. El jo i la realitat es ressituen des de la contemplació i adquireixen la seva justa mesura: sóc capaç de sentir-me fràgil i, a la vegada, amb forces; limitada, però amb desitjos d’abraçar la meva existència; em distancio de la immediatesa per callar i aprendre des del silenci.
Aquesta soledat i silenci exigeix disciplina, com tot, ja que no és una fugida o evasió, ni tampoc un desconnectar-se de la realitat. Exercitar-se en un temps de soledat i en silenci afavoreix el descentrament del jo; ser més conscients i responsables dels nostres actes; prendre les decisions amb més ordre i autenticitat; trobar les arrels profundes de la fraternitat i la solidaritat. Son moments per a contemplar la realitat, per a veure-la tal com és, acceptar-la i, després, poder treballar amb impuls renovat per a transformar-la.