Per Jordi Cussó i Porredón
Economista, Director de la Universitas Albertiana
Barcelona, maig 2009
Foto: Lx
Aquests dies, a Barcelona, es discuteix com celebrar determinades festes ciutadanes i quins són els espais més adequats per a concentracions multitudinàries. El fet que l’equip de futbol de la ciutat hagi assolit uns èxits esportius fa que la gent surti al carrer a celebrar-ho. Tothom està d’acord que aquesta expressió espontània d’alegria és bona, i que s’expressi al carrer és signe d’una festa ciutadana que s’ha d’afavorir i que no es pot retallar. El problema és que darrere d’aquestes expressions festives s’amaguen altres realitats, no tan sols les que provoquen alguns grups violents i que tothom rebutja, sinó algunes postures massa còmodes i que mostren un «civisme adolescent” per part d’un gran nombre de ciutadans.
L’excessiu benestar econòmic dels darrers anys ens ha deformat i ens ha fet adquirir costums, hàbits i actituds que són de nens aviciats, sobreprotegits, «malcriats». Ens hem acostumat a tenir uns mitjans materials que se’ns han fet imprescindibles, i que ens han decantat a una sèrie de comportaments que responien al que crèiem posseir, i ara que vivim temps de crisi no estem disposats a renunciar-hi, i menys encara si es tracta de celebrar les victòries del nostre equip.
No hi ha dubte que som generacions filles d’una societat masclista que obligava la dona a quedar-se a casa i a ocupar-se de les coses de la llar. Les nostres mares enviaven la resta de la família fora de casa mentre elles s’ocupaven en excés de les tasques que aquesta comportava. Després les coses van canviar i fins i tot la mare va sortir de la llar, però una persona o altre trobàvem que ens fes la feina de casa. Avui dia és estrany trobar algú a casa, perquè tots tenim moltes activitats. El fet de sortir de casa per treballar, estudiar, fer esport, o simplement per no ser-hi, no ens ajuda a tenir consciència del que provoquem, ni encara menys del que embrutem quan hi som. Això ens ha convertit (sobretot als homes) en uns éssers atents, preocupats pel que tenim al davant nostre, però que no sabem mirar el que hem deixat darrere nostre. Aquesta tasca abans corresponia a la mare i ara a la dona de fer feines (mentre hem pogut mantenir-la). Embrutàvem els plats, però l’endemà eren nets; no calia netejar el lavabo, perquè ja hi havia algú que ho feia; la nevera sempre era plena; no calia preocupar-se de res, ja que sempre hi ha algú que recull, neteja o deixa les coses a punt. Fins i tot els més joves, gràcies a la millora de la relació amb els pares, poden fer una festa amb els amics i acabar-la de matinada, es lleven a l’hora de dinar i no passa res, perquè uns altres han recollit el que ells havien desordenat i embrutat. Tot és una mica màgic: sense fer res, tot torna a ser al seu lloc. Ens han mal educat!
Aquesta «mala educació» es fa encara més evident quan sortim de l’àmbit privat al públic. Ara ja no en tenim prou amb el «papa Estat» i necessitem l’«Estat minyona», i en aquests moments de crisi, vés a saber quantes coses més li demanarem! Quantes persones es creuen angelicals, és a dir, que no molesten mai ningú, no trenquen res ni embruten places o carrers, perquè quan es lleven de la tabola nocturna, l’ajuntament ha netejat la brutícia que ells havien deixat al carrer. A més, moltes vegades, aquests són els que més exigeixen que tot estigui net, polit i endreçat. Ens manifestem ecològics i fins i tot amants de la natura, però necessitem una vaga d’escombriaires per a visualitzar la brutícia que generem diàriament, o només cal anar de matinada a les places emblemàtiques de les nostres ciutats després de celebrar la festa del nostre club, per a descobrir el rastre que deixem. Que hagin de venir uns altres darrere nostre a netejar és de ciutadans immadurs, d’adolescents mal educats que gairebé mai no han hagut de netejar la brutícia que generen. Necessitem que la brigada de neteja passi a primera hora del matí, perquè no volem reconèixer el que provoquem. Vivim instal·lats en un falsa realitat que ens malcria i ens priva de créixer en aspectes bàsics de la vida. No podem dir que coneixem la realitat del que veritablement som, quan ningú no ens ha ensenyat que la festa s’acaba quan tot resta net i recollit.
Aquesta ciutadania immadura, a més, considera que té dret a tot. Tot ens ha estat tan fàcil en aquests darrers anys de consum desmesurat, que ens han acostumat a tenir de tot sense esforç, per això ara no suportem que ens manqui res. Si les coses no estan a punt ens creiem amb el dret de protestar. Som ciutadans de drets que hem oblidat –o potser mai ningú no ens ha explicat– els deures. El segle que hem acabat ha estat el de la lluita social per a assolir una sèrie de drets humans i ciutadans, que finalment han estat acceptats i recollits a les nostres constitucions i als respectius estatuts. Ara, però, ens toca treballar de valent per assolir els deures humans, si volem garantir una bona convivència. Tenim deures envers nosaltres, els altres i la natura. I un dels primers deures que tenim és netejar el que embrutem i, si sé qui sóc i com sóc, faré festes embrutant i molestant el mínim possible.
Conviure és compartir, i la convivència en tots els àmbits, no vol pas dir viure esperant que els altres em donin el que necessito o que em resolguin els problemes que jo genero. Ser sociables és entendre que la llibertat no pot ser només un atribut merament individual, sinó que també és social. És lògic que un infant, a mesura que va creixent, accentuï la seva individualitat i la seva llibertat individual. Però quedar-se en aquest estadi és «ser» un adolescent, i no hi ha res pitjor que uns adults amb actituds adolescents. La maduresa és arribar a participar del grup, crear família, equip, contribuir amb la pròpia llibertat a construir societat i convivència.
En aquests moments de crisi, si aprenem una cosa tan elemental com que les festes han d’acabar deixant-ho tot com ho hem trobat –i si és possible, una mica millor–, estalviarem molts diners, que es podran dedicar a atendre altres necessitats més urgents i que responen a situacions més bàsiques i «reals».