Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, desembre 2009
Foto: F. Freitas
Forma part del codi comunicacional d’una cultura la manera com les persones se saluden. Sabem que els orientals poques vegades es besen en públic; per contra, en alguns països europeus, el costum és besar-se fins a tres vegades seguides. En certes cultures, mirar-se directament als ulls està completament censurat, sobretot entre persones de diferent sexe; en canvi, una mirada fugissera és motiu per a la desconfiança en altres contextos.
Tan dolent és voler ser massa proper i semblar confiat, com llastimós quedar-se curt perdent l’oportunitat de començar afablement una relació. L’etiqueta, la cortesia o els costums indiquen el més oportú pel que fa a gestos i paraules per a cada ocasió des d’un criteri més aviat convencional. En qualsevol cas, cada forma respon a raons diverses i no igualment fonamentades. De vegades són circumstàncies ambientals temporals les que han fet desaparèixer unes formes i n’han fet sorgir unes altres de noves. En aquest cas convé aturar-nos-hi per a prendre consciència de les implicacions –bones i dolentes– que poden comportar.
En algunes empreses, comerços o locals públics han anat apareixent al llarg dels darrers mesos, algunes circulars, notes o rètols arran de l’anomenada grip A, en què es fan indicacions respecte al tracte que s’ha de mantenir entre els usuaris i els empleats, i d’aquests entre si. S’adverteix especialment sobre el contacte físic o la distància a mantenir per a no inhalar l’alè aliè en conversar. Igualment, s’han accentuat certes mesures de tipus higiènic que van des d’evitar donar-se la mà o besar-se, fins al nombre de vegades que cal rentar-se les mans o amb què eixugar-se-les.
No entraré en la discussió de si és encertada o no la consideració de gravetat que s’està donant a aquesta malaltia. Veus autoritzades en van parlant prou perquè cadascú es faci un criteri al respecte i actuï en conseqüència. Tot i això, sí que sembla pertinent notar algunes implicacions culturals que poden tenir les mesures assenyalades. No sigui que, com ha succeït en altres moments històrics, quan la vigència de les dades objectives hagi quedat enrere, perdurin les formes adoptades per a plantar-hi cara.
Doncs bé, aquesta pot ser una conjuntura propícia per als neopuritanismes. En el darrer segle s’han superat moltes barreres de desconfiança, prejudicis o classisme que s’expressaven a través de la gestualitat. Com a resultat d’això, ens hem apropat els uns als altres amb més naturalitat, partint del pressupòsit que, mentre no es demostri el contrari, l’altre és un igual i potencial amic. El contacte físic ha deixat de ser prerrogativa de la privacitat més íntima i ha accedit a diversos nivells de l’àmbit públic o semipúblic (no cal anar gaire enrere per a recordar que en el si de les famílies al pare no se li feien petons). És cert que no sempre s’ha donat amb les expressions més apropiades, però això forma part del procés d’aprenentatge del maneig en un nou codi comunicacional. És a dir, igual que aprenem a dir «gràcies» o «si us plau», hem d’aprendre el grau i l’expressió de proximitat física adequats en cada ocasió.
Els qui segueixin al peu de la lletra aquestes mesures aconsellades i, per excés de zel preventiu, les vagin ampliant a més cercles de les seves relacions, deixaran successivament de donar-se la mà, besar-se, abraçar-se, etc., cada cop amb més persones, potser amb els seus propis amics. Si això dura massa, perdrem la sana normalitat de tracte que havíem assolit i que ha fet, per exemple, que alguns homes se saludin amicalment amb dos petons tal com fan les dones entre si o amb ells.
Tanmateix, se m’acut com a mínim un efecte secundari benèfic d’aquesta situació. El tacte és només un dels sentits de què gaudim els éssers humans. És sabut que quan un d’ells falla, els altres es despleguen molt més; l’absència de vista, per exemple, suposa aguditzar l’oïda i desenvolupar la percepció tàctil.
Doncs bé, si deixem de tocar-nos, d’acariciar-nos, de besar-nos físicament, per què no aprofitar l’ocasió per a aprendre a tocar, acariciar i besar, per exemple, amb la mirada? Si hi ha mirades que maten, n’hi ha d’haver que donin vida. La mirada tant pot marcar distància com mostrar intimitat. La mirada pot expressar la nostra estima i sol·licitud per l’altre tant o més que qualsevol oferiment verbal.
Qui sap si desenvolupar els àmbits comunicatius de la vista pugui ser fins i tot una manera de preparar el contacte físic que a alguns costa més d’encaixar. La mirada, amb la deguda prudència, seria una mena de tacte a distància. I de vegades, fins més eloqüent que qualsevol paraula! L’afecte s’expressa a través de tots els sentits i codis de comunicació de l’ésser humà. Potser fins i tot traurem algun profit d’aquesta mena de «quarantena» gripal en què està ficada la nostra societat.