Per Leticia Soberón Mainero
Doctora en Comunicació
Roma, novembre 2009
Foto: Brockleyboyo
Estrictament parlant, és impossible canviar el passat. La història i els seus esdeveniments van anar com van anar i ja no els pot modificar ningú. Els possibles túnels del temps que s’imaginen a partir de la teoria de la relativitat encara estan per inventar; en les narracions de ciència-ficció les ingerències sobre el que ja ha succeït provoquen situacions paradoxals o desastroses, i susciten preguntes d’abast filosòfic. A més, sabem bé que una clau de salut personal és justament acceptar els fets que van donar lloc al nostre ésser concret, comprenent que som fruit d’uns esdeveniments, alguns lluminosos, altres grisos o francament foscos, i que si haguessin estat diferents no existiríem. Reconciliar-nos amb la història és un primer pas per a poder incidir sense ressentiments en el nostre present per a millorar-lo.
Però això mateix ens indica una forma de transformar d’alguna manera aquells fets que, per ser del passat, semblarien condemnats a la immobilitat. Es tracta de veure a quina mena de processos donem continuïtat. Gairebé sense voler, un tria una manera de ser, de viure. S’adhereix a una línia de pensament –de vegades sense adornar-se’n–, tria un estil d’estar a la societat, de crear el present, perllongant en el temps unes línies d’actuació que gairebé sempre existeixen ja en la història. Si un rellegeix el que uns altres van fer, descobrirà el seu propi actuar com a continuació d’una «escola» de fer la vida. Uns seran més creatius, altres no ho seran tant, en actualitzar en el seu moment present uns processos que d’una altra manera quedarien per als museus i l’arqueologia.
Posem uns exemples. Un en el seu viure diari pot abonar-se a la història de la guerra, del conflicte, de la lluita de poders. Si així ho decideix, pot assumir i incentivar –encara que, com dic, tants ho fan per inèrcia i sense ser-ne conscients–, les diferències socials, econòmiques, culturals… donant continuïtat a la interminable cadena de la violència que es perpetua en la història, però no a causa d’una cega destinació, sinó perquè es troben en cada generació uns còmplices que perpetuen una successió de sang i llàgrimes.
Potser la majoria vol triar un transcórrer més convencional, sense grans sobresalts, serena, de senzill treball i recerca de l’estabilitat. Però en la seva vida diària no podrà mantenir-se neutral; la seva manera de teixir societat, d’interactuar o no amb els veïns, la seva manera d’educar els fills, donarà continuïtat a processos socials, econòmics, interpersonals, que poden anar en la línia del desenvolupament i la justícia, o de la indiferència i la desafecció. També és possible, sense ser extraordinaris o superdotats, abonar-se a processos artístics, creatius, lúdics, artesanals, que continuïn i actualitzin, llançant cap al futur, la història local de la pau florida, una pau fecunda i variada que desbordi en festa, al seu poble, al seu barri, a la seva ciutat o al seu país.
Més encara: és bonic, i possible, transformar el passat en present i el futur donant continuació als «fils d’or» que travessen la història humana, aquells processos excel·lents que donen suport i sentit a milions de persones. És possible rebre el testimoni de les formes de viure més constructives i fructuoses, i oferir el nostre present i energies perquè segueixin vives i avancin també avui. Assumir i actualitzar la història de la no-violència, la recerca de la pau, la defensa dels drets humans i la dignitat pròpia i la d’altres; la història de la democràcia, de la llibertat d’expressió, la defensa dels exclosos i la promoció de l’autonomia i el desenvolupament dels pobles. Tot això recull l’esforç dels grans homes i dones de la història, que van teixir amb fils d’or els seus dies i les seves hores. Quin és el distintiu d’aquests respecte a altres fils que teixeixen la història? Qui els inicia i els continua està disposat a donar la vida per aquesta causa, però evita llançar uns altres a la mort. Assumeix la seva tasca fins i tot amb sacrifici, perquè uns altres visquin, perquè els amics no morin per això. I són tants els exemples!
Seguir teixint avui amb fils d’or transforma el passat: deixa de ser arqueologia, s’actualitza i es llança al futur.