Per Remedios Ortiz Jurado
Metgessa. Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Madrid, gener de 2009
Foto: Mushon
Per a molts és ben popular la cara del cantant de pop Michael Jackson, d’origen afroamericà. No són tants els qui recorden aquell nen de cabells arrissats i nas ample, que gaudia d’una veu prodigiosa, cantant amb els seus germans a la dècada dels setanta.
Que n’ha estat, d’espectacular, el canvi en la seva cara al llarg dels anys! I no tant pels canvis de l’edat, sinó per les múltiples intervencions de cirurgia estètica a què s’ha sotmès. Li ha canviat la pell, el plec dels ulls, els pòmuls, i el nas li ha quedat reduït a un apèndix ridícul. I tot plegat, segons sembla, per no acceptar els seus trets racials.
Això serveix d’exemple, potser exagerat, per a assenyalar que moltes persones, d’una manera no tan extrema com en el cas de Jackson, rebutgen la seva imatge corporal perquè no s’ajusta als patrons de bellesa del moment i, per tant, se sotmeten reiteradament a intervencions de cirurgia estètica.
En aquests casos, més que d’un problema estètic, es tractaria d’un trastorn psiquiàtric anomenat tècnicament dismorfofòbia o trastorn dismòrfic corporal. Les persones que pateixen aquest problema tenen una imatge distorsionada del seu propi cos, són crítiques amb el seu físic, tot i no tenir cap defecte o deformació que ho justifiqui, eviten el contacte social per por de ser rebutjades, eviten mirar-se al mirall o s’hi miren massa, però no es troben mai prou bé. L’obsessió per una imatge perfecta les converteix en esclaves de la cirurgia estètica.
Les dones acostumen a obsessionar-se sobretot per la cara (arrugues, cicatrius, taques, pèl, llavis, nas), els cabells i el pit, mentre que els homes es preocupen pels genitals.
Aquest trastorn sol tenir una incidència estimada entre el 0,5 i el 0,7% de la població general. S’inicia a l’adolescència i minva amb l’edat, tot i que a vegades es fa crònic. Els adolescents, influïts pels mitjans de comunicació i els cànons de bellesa actuals, comencen a percebre d’una manera errònia o exagerada alguns trets del seu cos.
Aquesta obsessió repercuteix en la vida de relació quotidiana, tant familiar i laboral com social, i es tanquen en ells mateixos i en el seu problema. En el perfil d’aquestes persones es detecten trets d’inseguretat, sensibilitat exagerada, obsessions, ansietat, solen ser narcisistes i hipocondríaques.
El tractament per a aquests pacients es fonamenta sobretot en teràpia cognitiva de comportaments que faci comprendre a les persones afectades aquells factors que provoquen el seu trastorn; també els grups de suport són una ajuda molt valuosa. La teràpia farmacològica amb inhibidors de la recaptació de la serotonina té una utilitat discutible, si bé és cert que aquest tipus de fàrmacs ajuda a millorar l’estrès i la depressió provocats per la imatge que es té del propi cos.
En les clíniques d’estètica és fonamental identificar aquest trastorn en els pacients que hi acudeixen sovint demanant noves cirurgies, que no els satisfan mai ni aconsegueixen el benestar que desitgen. Quan se sospita aquesta mena de problema es fa imprescindible dirigir el pacient a una consulta psiquiàtrica o psicològica on pugui ser tractat.
Tant en aquestes consultes mèdiques com en la gran varietat de mitjans de divulgació dedicats a temes de bellesa, s’hauria d’aprofitar per a educar i sensibilitzar l’opinió pública en l’acceptació joiosa d’aquells trets que conformen la fesomia, encara que no sempre s’ajustin als cànons de bellesa del moment.
Valorar només l’aspecte físic és quedar-se en una actitud materialista, impedint el desplegament global de la persona que comprèn tots els aspectes de l’ésser que és ara i que serà quan passin els anys.
Una bona teràpia per a aquelles persones encadenades per la seva imatge consistiria a acompanyar-les a sortir d’aquesta esclavitud física i convidar-les a contemplar la bellesa de la seva existència d’una manera joiosa, ajudar-les a sentir la bellesa d’existir podent no haver existit mai. Fer-los comprendre que són exactament com són o no existirien, perquè si en algun aspecte haguessin estat diferents de com són realment, no serien elles sinó unes altres persones.
Entendre això afavorirà el creixement de persones globalment harmòniques en les quals es traslluirà l’autèntica bellesa que brolla de sentir-se bé tal com un és.