Per Caterine Galaz
Doctora en filosofia de l’educació
Barcelona, març 2009
Foto: H. Ismail
Fa pocs dies va ser desmantellada una de les moltes fàbriques il·legals a Nova Delhi (Índia), que exploten laboralment nens i nenes d’aquest país. En total, 35 infants van ser rescatats d’aquesta xarxa; un nombre molt petit si es consideren els 218 milions llargs que es calcula que treballen a jornada completa en el món, en molts casos sense sou.
Moltes i variades organitzacions no governamentals i de l’Organització de Nacions Unides (ONU) despleguen campanyes permanents que intenten frenar aquesta greu situació, que s’ha consolidat en molts països com a fórmula econòmica. Els ulls estan posats, sobretot, en el treball infantil esclau del sud-est asiàtic, però n’hi ha també en altres països en vies de desenvolupament d’Àfrica i Amèrica Llatina.
La sensibilització està enfocada, en primer lloc, en les trasnacionals que, per a abaratir la cadena de producció, estableixen acords amb agents locals a qui donen carta blanca per a actuar en matèria laboral. L’ús del treball infantil pot posar en qüestió els mèrits del comerç internacional, particularment si veiem que el benefici del lliure intercanvi prové de tenir preus més baixos gràcies a la mà d’obra barata. Però quina pèrdua per a la humanitat estem promovent?
S’estima que només en el sud d’Àsia treballen més de cent milions d’infants, de vegades sense sou, o bé amb sous d’entre 15 i 20 euros el mes. A l’Amèrica Llatina la xifra, segons la Fundació Intervida, pot arribar a disset milions de nens i nenes, els ingressos dels quals suposa fins al 20% de l’economia familiar.
Per la seva extensió i per l’efecte que té en la superació de la pobresa a escala mundial, aquesta violació dels drets humans hauria d’estar en el centre de la preocupació de tothom. Per això, les entitats apel·len no tan sols a generar consciència en els governs i entitats públiques i privades per a garantir que els productes siguin elaborats en unes condicions dignes de treball, salari i edat; sinó també a potenciar la sensibilització ciutadana perquè es desenvolupi un comerç just, amb la seguretat que a cada compra que es faci, encara que sigui un producte econòmic, no sigui fruit de l’explotació infantil.
Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), «el treball forçós, l’esclavitud i el tràfic criminal d’éssers humans, especialment dones i nens, estan creixent en el món i adoptant noves i insidioses formes». Cal dir que la utilització de la infància en conflictes bèl·lics, lamentablement, també està en augment en algunes nacions.
Les males condicions econòmiques i socials dels països, sobretot la desigualtat, creen el clima propici perquè el treball de tots els membres del grup nuclear, incloent-hi els nens i nenes, es consideri com una estratègia econòmica. Tanmateix, les condicions de precarietat econòmica i social possibiliten també l’abús i l’explotació de la infància. D’altra banda, en alguns països hi ha raons culturals i socials que afavoreixen també l’emergència d’aquesta mena d’explotació: en societats massa jeràrquiques i amb caràcter masclista, les dones i els infants pateixen diversos tipus de desigualtats i maltractaments. Per exemple, a l’Índia, una part de la infància que treballa ha nascut en el que es considera com una casta inferior, a més de les condicions econòmiques deficitàries de certs sectors en aquest país.
Kailash Satyarthi, president de la Marxa Global contra el Treball Infantil –que reuneix dues mil ONG en el món– considera que ni la pobresa, ni la desigualtat econòmica que hi ha en molts països, ni la supervivència no obliguen a acceptar l’explotació i el treball infantil, sobretot, considerant que els nivells d’atur de les persones adultes supera moltes vegades l’índex d’infants treballant a més baix cost. Per a aquest grup d’ONG, el treball infantil no és el resultat de la pobresa, sinó una part de les seves causes.
Fins ara s’han portat a terme diverses campanyes mundials per a denunciar aquest tipus d’explotació. Entre elles, la campanya contra abusos d’empreses esportives de l’any 2006, en la qual van participar grans figures del futbol, perquè la FIFA comencés a exigir garanties en la procedència de les seves pilotes. Des d’aquesta data, empreses com Reebok i Nike van anunciar que les seves pilotes durien la inscripció «feta sense treball infantil». També hi ha hagut la denúncia permanent de l’esclavitud infantil en les plantacions de cacau, en què s’ha aconseguit que el Congrés dels Estats Units signés un protocol amb les principals companyies del sector –incloent-hi Nestlé, M&M Mars, Hershey‘s, Cargill– els governs dels països involucrats i la societat civil per a frenar aquest problema a Costa de Marfil i Ghana. Aquest any, UNICEF va llançar una campanya, sense l’al·lusió directa de marques, per a evitar que les empreses utilitzin indirectament el treball infantil. Com a l’Índia, on és un secret del domini públic l’existència d’empreses que utilitzen aquest sistema, el projecte RugMarg agrupa fabricants de catifes en aquest país, al Pakistan i al Nepal que garanteixen que no es treballa amb infants. Així mateix, el Parlament Europeu va sol·licitar a la Comissió Europea que s’exigeixi un etiquetatge dels productes que entren a Europa amb la frase «lliure de treball infantil».
Potser són només petits passos, però necessaris mentre prenem consciència i evitem reproduir amb les nostres compres quotidianes una cadena, a l’extrem de la qual hi ha nens i nenes atrapats en la pobresa i a mercè d’interessos econòmics sense escrúpols.