Per M. Javiera Aguirre Romero
Periodista, doctoranda en ètica i política
Dinamarca, abril 2009
Foto: Patrick
Fa uns quants dies vaig llegir a Internet que una clínica de fertilitat als Estats Units oferirà als seus clients triar els trets físics dels seus bebès. The Fertility Institute oferirà una tècnica basada en el diagnòstic genètic preimplantacional, procediment segons el qual els metges analitzen una cèl·lula de cada embrió ja fecundat per detectar-hi patologies d’origen genètic, i així implantar en l’úter de la mare només els embrions sans. La novetat és que ara s’hi inclourà la possibilitat de triar també característiques estètiques com el color dels cabells, dels ulls o l’alçada. El tema dóna per a reflexionar moltíssim. De moment plantejo la pregunta evident: és ètic fer aquest tipus de seleccions? ¿El sol fet que el desenvolupament de la ciència o de la tècnica permeti realitzar alguna cosa fa que això sigui èticament realitzable?
Mentre llegia la notícia sobre The Fertility Institute em vaig recordar d’una escena de la pel·lícula Gattaca (1997). Gattaca és una pel·lícula de ciència ficció –bé, això crèiem– protagonitzada per Ethan Hawke, Uma Thurman i Jude Law. La pel·lícula mostra un món on, a més dels nens que neixen d’una «manera natural», n’hi ha d’altres que són el resultat de la selecció genètica que permet que només neixin bebès sense problemes físics ni malalties. Això genera al mateix temps una societat de castes, en la qual els que han nascut seleccionats poden optar a millors treballs que els que han nascut naturalment. Per descomptat, tots saben qui és qui, és a dir, si ets originat naturalment o artificialment; constantment es fan controls d’identitat –que inclouen l’origen– a través d’exàmens de sang express realitzats al carrer o on faci falta
El personatge de Hawke, Vincent, neix d’una forma natural i mitjançant un examen de sang fet en néixer se l’adverteix de tots els problemes de salut que tindrà. Els seus pares decideixen tenir un altre fill, però aquesta vegada d’una forma artificial, és a dir, seleccionat, per a assegurar-li un futur millor. Sense avançar el desenvolupament ni el desenllaç de la pel·lícula, voldria comentar-los l’escena que vaig recordar en llegir la informació sobre el «nou oferiment» de The Fertility Institute. El pobre Vincent, acostumat a perdre en totes les competicions esportives o intel·lectuals amb el seu germà Anton, s’enfronta a ell novament –no sé per què seguia fent-ho– en una cursa nedant. Per a sorpresa d’ambdós germans, en aquesta ocasió Anton es ressaga i té dificultats per a seguir nedant. El que podria haver estat una escena fraternal en la qual el germà gran rescata el més petit es transforma en una mena d’epifania per a en Vincent: constata que si lluita, si s’esforça, pot superar-se a si mateix, pot superar el seu germà, així com la llista de limitacions amb la qual havia estat encasellat en néixer. Una meravella!, una veritable revelació per a qui amb molta consciència duia una vida limitada per aquest examen de sang que se li havia fet en néixer. Recomano veure la pel·lícula: en Vincent pren les seves coses i, després de retallar la seva cara d’una foto familiar, se’n va a construir la seva vida. Què va fer i com mereix el comentari d’una altra columna, ara com ara em vull quedar amb aquesta escena lluminosa en la qual el jove pren les seves coses i se’n va quan s’adona que pot ser el que vulgui ser, no té per què seguir sent el que se suposa que ha de ser.
És un moment molt lúcid de la pel·lícula, en el qual, sense grans diàlegs, un turmentat Vincent desperta a la vida en adonar-se de la capacitat de reformular-la a partir dels dons –limitats o no– que té, en adonar-se que res no li és vedat i que ell és material per a treballar-se a si mateix. No hi ha res escrit sobre les persones, tot pot succeir, a partir dels dons i les característiques amb què comptàvem ja en néixer.
Aquesta escena em va fer recordar la idea que la llibertat és tant «de» com «per a»: som lliures d‘opressions, de prejudicis, de la presó o d’odiositats, etc. Però també som lliures per a fer de la nostra vida un projecte únic, per a comprometre’ns, per a lluitar per una idea o per a estimar, etc. La llibertat «de» no té sentit sense el «per a», i era aquesta la que es negava a en Vincent en la pel·lícula.
La bona notícia és que es va adonar que no podia veure’s limitat pel que se suposava que li passaria. És evident que si un examen mèdic diu que tinc la glucosa alta seria recomanable vigilar el consum de sucre. No es tracta d’ignorar el que els avenços de la ciència o la tècnica han proporcionat a les persones i a la millora en la seva vida, sinó més aviat es tracta de pensar en la ciència i en la tècnica com a eines al servei de les persones i no com a eixos independents que governin la vida de les persones segons els seus avenços.
La notícia de les novetats de The Fertility Institute em va fer recordar en Vincent i la seva història, però també em va fer pensar en aquests pares que pretenen decidir-ho tot en la vida dels seus fills; des de protegir-los d’una eventual malaltia, fins a quin serà el millor color per als seus cabells o l’amplada del nas. Perquè una cosa és que una persona d’ulls marrons decideixi usar lentilles de color blau, però una altra és que els pares facin una selecció genètica per a assegurar-se que el seu fill els tindrà d’aquest color. Crec que en general convenim que no correspon que ningú –ni tan sols els pares– intervingui en el destí o la vida d’una persona; convenim també que és improcedent que un pare decideixi amb qui s’ha de casar el seu fill, però sembla que no ens escandalitza tant pensar que aquest mateix pare decideixi si el seu fill tindrà els ulls blaus, o verds, o marrons.
No és pas poc rellevant preguntar-nos per què avui és o seria tan important per als pares prendre una decisió d’aquesta mena; que un pare eviti que el seu fill neixi amb un problema de salut resulta més comprensible –encara que la reflexió sobre el com i a quin cost també està pendent–, però amb el plantejament de triar les característiques físiques no passa pas el mateix. ¿Serà una persona «millor», el meu fill, si fa un metre noranta centímetres en lloc d’un metre i mig?
I finalment, quants embrions seran fecundats fins a arribar al que tingui les característiques que coincideixin amb l’escala de valors de cada pare?, què succeirà amb els embrions «descartats»? Darrere d’aquestes preguntes queda el dubte sobre el començament de la vida, atès que no hi ha claredat científica referent a això. Massa preguntes sense resposta, mentre la ciència i la tècnica segueixen avançant.