Per Marta Miquel Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, juliol 2009
Foto: O. Bilbao
Començarem pel final. El formatge és un dels productes més emblemàtic de Galícia. El gust suau i la textura cremosa que té el defineixen de la mateixa manera que defineixen el caràcter dels que habiten aquestes terres, ciutadans especialment acollidors, de tracte amable, generosos, amb un gran sentit de l’humor i amb una ironia que ells mateixos anomenen retranca.
La petxina de la vieira (Pecten jacobeus) és un altre element característic d’aquesta terra. En aquest cas em refereixo a un mol·lusc bivalve emparentat amb les cloïsses i les ostres, que viu en aigües profundes sobre bancs de sorra neta i prop de la costa. La seva simbologia està profundament relacionada amb la ruta de pelegrinatge més significativa de l’Europa medieval i un dels fets més beneficiosos en la història d’Espanya, el «Camí de Sant Jaume», actualment reconegut pel Parlament Europeu com el Primer Itinerari Cultural Europeu, i per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Sobre la seva relació amb el pelegrí existeixen diverses teories i llegendes. Hi ha qui diu que la vieira és l’atribut que certifica que el caminant ha arribat a la ciutat compostel·lana, i representa la mà oberta com a signe de «donació» que l’acompanyarà la resta de la seva vida; hi ha qui afirma que la petxina de pelegrí va passar a anomenar-se petxina de Santiago perquè quan els pelegrins arribaven a aquesta ciutat, se’ls en col·locava una sobre el barret i la capa, que demostrava així que hi havien estat.
La fletxa groga, que uneix Galícia –Santiago de Compostel·la– amb la resta d’Espanya i d’Europa, duu el caminant a una trobada constat de cultures. Quin itinerari s’ha de seguir amb les milers de bifurcacions que hi ha a cadascun dels camins traçats com a ruta de pelegrinatge a la tomba del sant? Sempre la fletxa groga!
La seva simbologia és recent, dels anys vuitanta, i fou Elías Valiña Sampedro qui la va idear i la va pintar al llarg de la Ruta més concorreguda en l’actualitat, el Camí Francès. Igual que la petxina de pelegrí i el bordó –bastó que serveix de suport i acompanyament durant el camí–, la fletxa groga és un dels elements amb el qual el caminant mantindrà una estreta relació al llarg de tot el recorregut.
Si ens aturem ara a contemplar la realitat de la majoria dels qui ens envolten, i fins i tot la nostra pròpia, no hi ha dubte que anem dalt d’un tren d’alta velocitat amb els frens avariats. La rapidesa que hem assolit sembla no tenir límits, i això provoca un vertigen desequilibrador i desestabilitzador. L’economia i la política actuals són un clar exemple d’aquest desajust a gran escala, però no únicament això. L’aplom personal al qual qualsevol individu li agradaria poder recórrer davant mil i una situacions complicades es fa gairebé inaccessible. Què és el que ens està passant? Cap a on ha d’apuntar aquesta fletxa groga davant de tantes cruïlles i dificultats?
Segurament, una bona direcció és la recuperació d’aquests espais de soledat i silenci… que els artesans, els pelegrins o els camperols poden viure quotidianament i que, en canvi, a les grans ciutats es fan del tot esmunyedissos. Posar fre a la infinitat d’activitats per a contemplar qui som, què volem i qui són els que ens envolten, ens pot apropar a aquest equilibri, aquest assossec i aquesta lucidesa tan anhelats.
El camí de Sant Jaume ofereix, per excel·lència, un espai per a deixar aflorar el nostre ésser. Cada ésser humà és un món, amb qualitats i defectes molt particulars, amb vivències i afectes concrets, i amb peculiars realitats personals i familiars, però tots estem necessitats d’aquesta fletxa groga que ens guiï en el nostre ésser i estar.
D’altra banda, instal·lats i deixant-nos dur pel que neixi en la vivència d’aquesta soledat i d’aquest silenci podrem transformar aquesta petxina, que ens haurà acompanyat durant tot el camí, en mà oberta de «donació» per a ensenyar també a uns altres a posar fre al seu tren d’alta velocitat personal i gaudir pelegrinant per aquests espais.
I finalment, el banquet. Un bon formatge, que cuinat artesanalment i compartit amb aquells amb qui convivim es transformarà en el millor menjar, excusa perfecta per a conrear aquesta acollida, aquest tracte amable i aquesta generositat que els gallecs ens hauran contagiat durant la ruta.