Per Marta Miquel Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, febrer 2009
Foto: Gianni D.
En els darrers anys les tecnologies de la informació i la comunicació han tingut un creixement exponencial en tot el món. Milions de telèfons mòbils, PDA, Blackberrys i ordinadors es connecten a la xarxa cada minut per a intercanviar documents, imatges, música o simples paraules; això no obstant, en les mateixes grans ciutats on abunden aquests gadgets, els rostres de molts dels seus ciutadans transmeten més la sensació de soledat que d’hiperconnexió. És que, certament, el sentir-se acompanyat, escoltat i comprès no depèn ni de les connexions ADSL ni del wifi, sinó de la receptivitat i acollida dels qui ens envolten. I tot i que que sembli estrany, aquesta acollida i escolta és avui un bé escàs.
Els economistes i empresaris ho saben bé: l’èxit d’un negoci depèn de si el producte que ofereix respon o no a les necessitats dels consumidors (alimentació, abric, descans, transport, formació, oci…), que en mans del mercat es converteixen en atractius i sofisticats productes i serveis que són motors de l’economia. Però, són només aquestes les necessitats realment importants de les persones?
En la majoria de les grans capitals del món és possible trobar gairebé «de tot» per a millorar la qualitat de vida i el rendiment laboral, eliminar l’estrès i tenir cura del cos, entre altres necessitats; tot i això, encara hi ha necessitats pendents de resoldre, com, per exemple, la necessitat de sentir-nos acollits i escoltats en un ambient còmode i acollidor (sigui com sigui el que cada un entén amb això).
Pensant en clau creativa i de màrqueting em pregunto què passaria si un dia qualsevol aparegués un enorme cartell en un carrer comercial d’una gran ciutat, amb la frase: «It’s very important». Probablement captaria l’atenció de molts ciutadans, independentment de l’edat, sexe, origen, situació econòmica o personal.
El rètol indicaria l’entrada d’un gran edifici, «uns grans magatzems, potser?» –pensarien alguns. L’interrogant seria patent, ja que no hi hauria cap signe que ajudés a desvelar-ho i això, precisament, encara cridaria més l’atenció dels qui hi passessin per davant. Sense més informació, no seria estrany que al cap de poca estona s’acostessin alguns curiosos i ràpidament es formés una llarga fila de ciutadans expectants davant aquest rètol tan suggeridor.
A la filera una anciana d’ulls brillants i la pell arrugada es recolza amb força en el seu bastó, qui sap des de quina hora deu ser allà i què anhelaria trobar en aquest lloc! Una mica més enrere, una parella amb dos nens petits comenten: «Què és això?, regalen alguna cosa?, hi ha càmeres? Hi hem d’entrar!» Estudiants, dependents, oficinistes, comercials, adolescents… es barrejarien en la filera motivats per la curiositat i les expectatives. En aquest context, els rumors no trigarien a emergir, però ningú no tindria la informació exacta per a desmentir-los.
Curiosament, en sortir de l’edifici, tots ho farien amb la cara transformada, una barreja d’alegria i pau en el rostre, el caminar serè i la mirada brillant i profunda. Què hi ha dins l’edifici que genera aquesta reacció en els qui hi entren?, què significa aquell inquietant «it’s very important»?
Travessant el portal de l’edifici cada visitant seria rebut individualment en un espai de colors càlids, llum tènue i una música especialment escollida per a ell o ella. A l’anciana li ofereixen té; als nens, caramels; i als seus pares, un refresc. Per a cada un d’ells hi hauria una persona disposada a acollir-los i a escoltar-los sense presses, sense consells ni judicis, només acollint el que cadascú hagi de dir. Professionals de l’escolta, de l’acollida, de les coses que són «molt importants» per a cadascú.
Aquesta podria ser una bona fórmula per a respondre a la imperiosa necessitat d’escolta que tenim els éssers humans, però… cal arribar fins aquesta situació? Sens dubte l’individualisme que pateix la societat actual produeix una soledat de la qual només podem alliberar-nos els uns als altres si sortim de nosaltres mateixos i decidim acollir l’altre, atendre la seva mirada, les seves paraules i quefers, i respondre en conseqüència amb paraules serenes i gestos d’acollida… Per fortuna, per a fer-ho, no fa falta gran cosa, només una mica de temps, paciència i empatia.
En les nostres hiperconnectades i frenètiques ciutats, és imprescindible que aprenguem a situar en el seu lloc quines haurien de ser les prioritats de la nostra vida, per a poder anar teixint una xarxa prou forta per a aguantar el pes dels nostres patiments i prou seriosa per a compartir les alegries dels altres i alegrar-nos amb ells, una xarxa que permeti escoltar i ser escoltat.