Per Rodrigo Prieto
Màster en psicologia social
Barcelona, novembre 2009
Foto: Canonsnapper
Si bé fa dècades que les ideologies basades en la lluita de classes van ser derrotades (Negri, 2001), sorprèn constatar com en les societats actuals aquesta idea segueix tan vigent com anys enrere, encara que a través de mecanismes molt més sofisticats. El classisme n’és un.
Efectivament, en moltes de les nostres societats actuals, la pertinença a una classe o una altra classe pot ser una clau mestra o, per contra, una barricada per a la vida quotidiana de les persones, en la mesura que pot facilitar o obstaculitzar la trajectòria personal i professional de les unes i les altres.
El classisme (que pot ser individual o estructural) es fonamenta en la creença que el valor de les persones depèn en gran mesura de la classe a la qual pertanyen (Weber, 1921; Bourdieu, 1979). Així, per exemple, s’entén que les persones de classe baixa són mal educades, tenen mal gust, parlen malament, són lletges, tenen un baix nivell educatiu i fins i tot són delinqüents potencials. Per contra, es pensa que les persones de classe alta són intel·ligents, educades, atractives, tenen bon gust i són honestes. La classe mitjana –sociològicament identificada com la «classe treballadora», encara que en rigor totes ho són– és una mena de barreja entre unes característiques i les altres, per tant, no se li pot atribuir un judici de valor generalitzat.
Per descomptat, aquestes descripcions són mers estereotips, és a dir, absurdes simplificacions de la realitat, perquè encara que hi hagi molts casos que els confirmin, no es pot pas assegurar que totes les persones que pertanyen a una determinada classe responguin al mateix patró davant situacions concretes. I al revés, no es pot suposar que una persona que té una característica determinada pertany necessàriament a una o altra classe social amb la qual aquest tret se sol associar. Recordem que la pertinença a una o altra classe es defineix a través del nivell adquisitiu de les persones, per tant, sota aquest criteri, el «valor» de les persones queda reduït als diners del que disposen.
Aquesta mena de classificacions val per a contextos on les diferències socioeconòmiques són molt marcades (com a l’Amèrica Llatina i alguns països d’Orient), cosa que no succeeix en contextos més rics (com, per exemple, els països nòrdics), on les necessitats bàsiques –i altres de no tant– estan garantides.
En teoria, hi ha moltes maneres de «desxifrar» la classe d’una persona: el color de pell, d’ulls i/o dels cabells, el cognom, la manera de parlar, el barri on es viu, la roba que es fa servir, el cotxe que es té, l’escola i/o universitat en la qual es va estudiar, el tipus de treball que es té (si s’és cap o empleat, si es té un treball físic o intel·lectual); filant més prim, en molts contextos el maneig d’idiomes i els viatges a l’estranger també són criteris que indiquen la classe, entre molts altres.
Per a cadascuna d’aquestes variables hi ha diverses respostes possibles que s’utilitzen per a situar les persones en la classe alta, mitjana o baixa, encara que col·loquialment se solen usar paraules pejoratives per a indicar aquest tret. En castellà, per exemple, a les persones de classe alta se’ls anomena pijos (a Espanya), fresas (a Mèxic) o cuicos (a Xile), entre altres adjectius; i a les persones de classe baixa se’ls diu cutres (a Espanya), nacos (a Mèxic) o flaites (a Xile). En Colòmbia per a assenyalar la classe de les persones es parla d’estrats, en referència als barris de les ciutats que estan segregats pel nivell socioeconòmic dels seus habitants.
Totes aquestes classificacions pequen –com a mínim– d’injustes i imprecises; tot i això tenen conseqüències concretes en la vida de les persones. Per exemple, en alguns països molts seleccionadors de personal eliminen directament dels processos de selecció els qui viuen en barris populars. Conscients d’això, molts professionals d’origen humil inclouen adreces falses en els seus currículums per evitar aquesta discriminació. Una altra conseqüència d’aquesta mena és la distància que algunes persones decideixen prendre d’unes altres que identifiquen com d’una classe diferent de la seva atribuint-los trets o conductes negatives, fins i tot abans de conèixer-les. Aquests mecanismes no són exclusius d’un o altre sector social, sinó de tots; és a dir, funcionen tant «de dalt a baix» com «de baix a dalt».
Arribats a aquest punt podem precisar que el classisme és només un eix de molts altres criteris de discriminació que moltes vegades utilitzem per a diferenciar-nos dels qui ens envolten, per remarcar que som «més» o «millors» que «aquests altres», en els criteris o variables en els quals cadascun se sent –òbviament– més ben posicionat; així, algunes persones se serveixen del racisme (genètic o cultural), altres del sexisme, altres de l’homofòbia, etc. Però, d’on ens ve aquest afany de diferenciar-nos? Quin és l’origen d’aquesta necessitat de sentir-nos superiors als altres? Hi ha, si de cas, alguna relació amb l’esperit de competència permanent que impera en les nostres societats?, o bé és una qüestió de maduresa i/o autoestima personal? Per descomptat, en un article com aquest és impossible respondre preguntes tan complexes com les exposades; no obstant això, el més probable és que les respostes no siguin ni una cosa ni l’altra, sinó una barreja de diferents causes i factors.
La veritat és que sovint aquests mecanismes funcionen de manera espontània, sense pensar-los (ens «flueixen») generant separatismes, jerarquies i discriminacions que tenim tan incorporades que fins i tot ens semblen «naturals». El primer pas per a superar-les és fer-nos -en conscients i adonar-nos dels efectes que tenen; després, cada vegada que ens «sorgeixin», impedir-los el pas amb un enorme interrogant que ens motivi a reflexionar si val la pena i per què seguir pensant els altres amb aquests criteris…
…segurament les respostes que trobarem ens donaran la clau per a aprendre a conviure en la diversitat.