Per Leticia Soberón
Doctora en Comunicació Social
Roma, abril 2009
Foto: Swansea
La comunicació contemporània té, en nombrosos països, nous i indubtables avantatges de rapidesa, facilitat d’accés i més participació dels usuaris. L’anomenada «cultura digital» que resulta dels mitjans electrònics és un fenomen nou en la història, del qual tot just comencem a entreveure les conseqüències culturals. Per això es reclama, per a més justícia, la possibilitat d’accedir a la infraestructura i els mitjans que permeten aquest diàleg social del qual encara hi ha milions i milions d’exclosos.
Potser perquè estem estrenant una etapa històrica, l’ús d’aquests mitjans està sent explorat de maneres espontànies, molt variades i no sempre harmòniques per a la vida social. Per exemple, ha caigut la frontera entre el que és públic i el que és privat. Avui vivim en una espècie de «casa de vidre» en la qual les barreres que protegien la intimitat personal s’han esquerdat, alhora que sembla difuminar-se la professionalitat en la informació. Qualsevol usuari d’un telèfon mòbil o publicador d’un blog pot ser també font de notícies, anècdotes i rumors que es difonen en uns segons per tot el llogarret global. No tan sols personatges famosos o polítics, sinó qualsevol persona pot trobar la seva imatge o les seves paraules espargides i repetides en diversos mitjans, subjectes a les interpretacions més variades i contradictòries, i, a més, amb escasses possibilitats de fer reversible el procés. Tant si es tracta de dades personals com institucionals, d’informació especialitzada o material de difusió massiva, la «mediesfera» sembla àvida de continguts, i sense temps per a la verificació, l’anàlisi i la ponderació. Cert que un clima comunicacional de llibertats és lloable perquè sustenta les democràcies i afavoreix l’equilibri de poders en la societat, però ha de prevenir-se per a no caure en una saturació de dades caçades al vol, xafarderies intranscendents, emocions oposades i veritats pel broc gros, amb els naturals contraatacs per part dels afectats.
¿No és una temeritat somiar que madurem socialment cap a una major consciència sobre la importància de la comunicació, la seva veracitat i el seu context? No es tracta de recórrer a la censura ni de limitar la llibertat d’expressió. Els codis ètics de la comunicació hauran de ser patrimoni de tots els usuaris, perquè creix la consciència social que els diversos àmbits de la informació i la comunicació requereixen, per a la seva correcta comprensió, almenys el context i els matisos necessaris. Uns continguts transmesos sense el marc adequat poden ser entesos d’una manera distorsionada i fins i tot oposada a allò que els va donar origen. L’excessiva simplificació que prové de la pressa, acaba per fer minvar la qualitat de la comunicació i transformar-la en soroll.
Sobretot en el camp interpersonal, hi ha aspectes de la vida que requereixen, per a ser comunicats i compresos, un clima de confiança i respecte. Cal fer un tram del camí juntament amb l’altre perquè es creï el vincle que permet el coneixement mutu i la confidència. Quan una persona revela alguna cosa de si mateixa, ha de sentir per part de l’altre una sincera acceptació, respecte i comprensió. Si no és així, el seu missatge corre el risc de ser interpretat en la clau equivocada o fins de patir manipulacions per part de l’interlocutor. Hi ha veritats que, per a ser compreses en profunditat, demanen per part de qui escolta un pas interior d’adhesió, d’afecte almenys incipient, que permet acollir el do que l’altre fa revelant la seva identitat. I quin tresor és la confidència d’una altra persona! Es crea un espai comú i un vincle amistós, font d’alegria per a totes dues persones.
Aquestes formes de confidència es donen no únicament en la relació interpersonal directa, sinó també –i de vegades amb més facilitat– a través dels mitjans electrònics. Ja la generació anterior havia experimentat la proximitat de familiars o amics a través del telèfon. Internet, els mòbils, les xarxes socials, poden acostar, i molt, persones físicament distants. Però una condició de l’autèntica amistat en qualsevol terreny és no comprometre l’amic, exposant les seves confidències al domini públic, deixant-lo al descobert i indefens davant de persones que no senten per ell l’afecte que els faria comprensible la informació.
El camí de maduració en la comunicació digital està tot just començant. Però aquesta vegada no pot ser només individual, sinó que haurà de ser en xarxa.