Per Natividad Mañana
Col·laboradora de l’Àmbit María Corral
Barcelona, març 2009
Foto: Creative Commons
En l’última dècada l’interès per les medicines tradicionals ha renascut en gairebé tot el món. Així ho demostren les nombroses trobades i seminaris sobre el tema organitzats en diferents països per diverses organitzacions com l’UNESCO i la FAO.
Les medicines tradicionals (o ètniques) constitueixen una ciència mil·lenària que s’ha transmès de generació en generació a través dels seus practicants, que en algunes cultures són coneguts amb el nom de remeiers o xamans. Com a dipositaris d’aquest saber, els xamans són els encarregats de conservar-lo i desenvolupar-lo –sense renunciar per això a la medicina moderna– per a guarir d’una manera integral els seus pacients.
Justament aquest és un dels trets característics i diferencials d’aquestes medicines, la integralitat (o holisme); és a dir, la seva manera d’enfocar la malaltia no tan sols com un procés fisiològic, sinó com un estat general de la persona que n’expressa diferents dimensions. Així, per exemple, algunes medicines de l’Àfrica subsahariana aborden situacions relacionades amb les creences i les relacions socials dels seus pacients. En aquests casos, els xamans no solament recorren a productes naturals que actuïn sobre l’organisme dels seus pacients, sinó també a diferents formes d’interacció amb la seva família i la comunitat.
Referent a això, César Fernández de la Pradilla, doctor en medicina alternativa i expert en radioestèsia i fototeràpia africana, assenyala que la visió global del mal i de la persona malalta en la medicina tradicional duen a l’especificació dels mals com una experiència individual. Per aquest motiu, les sessions de diagnòstic i curació es realitzen en ritus especials que inclouen, entre altres, l’ús dels principals elements de la naturalesa, com el foc, l’aigua, el sol, l’aire, la terra i les plantes (http://www.ugr.es/~pwlac/G23_14AlfonsoJulio_Aparicio_Mena.html).
Importància mundial
Segons un informe de la Comissió sobre Drets de Propietat Intel·lectual del Regne Unit, el 80% de la població dels països en desenvolupament depèn de la medicina tradicional. Això es deu –segons l’informe– tant al pes de les tradicions i creences d’aquests contextos, com al baix cost dels seus medicaments. A la Xina, per la seva banda, la medicina tradicional cobreix prop d’un 40% de l’atenció sanitària de la població.
Actualment, en el context de la globalització, les medicines tradicionals de diferents pobles comencen a interactuar entre elles, amb la qual cosa s’estan convertint en medicines interculturals. D’aquesta manera, cada vegada són més els pacients que busquen tractament per a les seves malalties en aquestes teràpies, amb excel·lents resultats en molts dels casos. El mateix informe del Regne Unit assenyala que el percentatge de població que utilitza aquestes medicines almenys una vegada és d’un 70% al Canadà, un 48% a Austràlia, un 42% als EUA, un 31% a Bèlgica i un 49% a França (http://www.meduconuanl.com.mx/media/pdf/2004vol6_no25_a8_1342084797.pdf).
En vista de la creixent importància que estan adquirint aquests sabers en el món, nombrosos professionals de la salut (medicina al·lopàtica) han començat a explorar i a formar-se en aquestes disciplines. Exemple d’això és el projecte de Sintergètica que des de l’any 2005 el Ministeri de Salut de Xile està impulsant en tota la seva xarxa hospitalària a través de mòduls de capacitació per a tots els professionals de la salut. «La Sintergètica és una proposta terapèutica integral que des d’una visió sistèmica fusiona les cosmovisions mèdiques tradicionals amb la medicina occidental, integrant el seu llenguatge i la seva praxi en un model coherent i unificat» (http://www.sintergetica.cl/info.asp?Ob=3&Id=53). Així mateix, a Mèxic, la Xarxa Mexicana de Plantes Medicinals Institut Llatinoamericà de Medicina Tradicional (Puebla) compta amb programes de formació específica sobre herboristeria i acupuntura, entre altres.
Diverses disciplines
A tots els continents hi ha diferents disciplines que poden ser considerades medicines tradicionals, com per exemple, l’acupuntura xinesa, les plantes medicinals d’Amèria del Sud o de l’Àfrica subsahariana, entre altres.
L’acupuntura és una de les principals i més populars disciplines de la Medicina Tradicional Xinesa, l’origen de la qual es remunta a almenys dos mil anys abans de Crist; no obstant això, el seu coneixement a Occident data del segle XVIII. Aquesta disciplina tracta un ampli ventall de patologies a través d’agulles que es claven superficialment en la pell de diferents parts del cos, i generen reaccions nervioses que contribueixen a desbloquejar i canalitzar energia en les zones afectades per les patologies. Malgrat la seva llarga història, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) només s’ha limitat a reconèixer l’acupuntura com un gran analgèsic.
El poder curatiu de les plantes és una de les branques més importants de les medicines tradicionals; de fet, diferents pobles del planeta les utilitzen per a tractar diverses malalties. Al Perú, per exemple, s’han registrat més de 1400 plantes medicinals, l’ús de les quals està àmpliament estès entre la població d’aquest país, fins al punt que moltes d’elles són tractades i comercialitzades massivament en el mercat local (http://www.wanamey.org/articulos/medicina-tradicional-curaciones-peru.htm). Així mateix, a Egipte, les comunitats de beduïns posseeixen un gran coneixement de la naturalesa que està essent reunit, documentat i bolcat en un compendi regional sobre plantes medicinals. Alguns exemples de plantes medicinals són les fulles de coca, com a pal·liatiu contra el mal d’altura; les llavors d’achiote, per a combatre l’asma i la hipertensió; l’ungla de gat, per a inhibir el creixement de les cèl·lules cancerígenes, entre altres (http://www.wanamey.org/plantas-medicinales//plantas-medicinales/-aplicacion.htm).
Actualment se sap que molts medicaments tenen l’origen en algunes plantes, amb la qual cosa les companyies farmacèutiques han entrat de ple en la cursa pels seus drets d’explotació; no obstant això, molt abans les cultures ancestrals ja aprofitaven les propietats medicinals d’algunes plantes per a realitzar les seves curacions a través de purgues, emplastos, banys de vapor o infusions.
A més d’aquestes, hi ha moltes altres medicines alternatives, com la Kampo del Japó; la digitopuntura, la medicina Unani o la Tibetana, etc.
Encara que incipient, la incorporació de les medicines tradicionals i dels seus representants en els sistemes sanitaris moderns pot generar una transformació significativa en la medicina al·lopàtica que preval avui a Occident. Un pas endavant en la recerca d’una salut integral per a tots.