Per Mauricette Sabu
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, novembre 2009
Foto: C. Ashone
Un matí qualsevol d’un dia feiner qualsevol, en una metròpoli europea qualsevol.
Tres quarts de vuit del matí. La Fathma es mira al mirall: un darrer retoc al bonic mocador de seda que li va regalar en Mohammed i una mirada a la seva meravellosa imatge, mentre s’acaba de preparar per a començar un nou dia. La Fathma és molt guapa: els seus grans ulls castanys fan una darrera ullada al seu voltant i una vegada més a la seva imatge reflectida al mirall: el mocador l’afavoreix de veritat, ha tapat amb cura el més mínim senyal de la bella cabellera castany, recollida en un monyo. Es posa un abric lleuger, agafa la seva bossa negra i s’encamina orgullosa cap a l’estació del metro.
Tres quarts de vuit del matí. La Clàudia es mira al mirall: un darrer retoc als sostenidors que li fan ressaltar els seus bonics «pits nous», que li va regalar en Ricard. La Clàudia és una jove i guapa dona mediterrània, però mentre totes les seves amigues lluïen grans pits com els de les models, els seus eren petitets, i, encara que ben formats, la feien sentir «diferent». A més, al Ricard li agradaven les noies «sexys», així que la Clàudia va aprendre a vestir-se amb minifaldilles o pantalons molt estrets, samarretes d’escot profund i sabates amb talons de vertigen. Fa una darrera ullada a la seva imatge reflectida al mirall i s’encamina cap a l’estació del metro.
A aquestes hores tothom corre amunt i avall, l’estació del metro està atapeïda: cares somnolents, mirades preocupades, mares amb nens, homes de negocis, adolescents despistats, joves provocatives…
Tot són corredisses i empentes. Empeses per la gent, la Fathma i la Clàudia entren al mateix vagó; són allà, l’una al costat de l’altra, mirant en diferents direccions, embadalides, absents de la realitat i, sense perdre temps, prenen seient –casualment– l’una al davant de l’altra.
La Clàudia observa dissimuladament la jove que té al davant: un rostre bonic i net, ulls foscos, mirada penetrant, llavis carnosos i ben dibuixats: «Quina llàstima! –pensa– Una noia tan maca, obligada a portar el mocador aquest! Vés a saber quina bonica cabellera deu amagar sota el vel…» La Clàudia continua la seva inspecció: l’abric cobreix gairebé del tot uns pantalons que semblen joves i moderns, les sabates, femenines i elegants, combinen perfectament amb la bossa negra que la noia porta sobre les cames. Els pensaments de la Clàudia són de desaprovació total: el vel i l’abric que castiguen la feminitat de la noia no li agraden gens. Per a ella tot això és un insult a la llibertat, a la bellesa, a la dona. «Mira tu –es diu a ella mateixa–, el que ha de fer una islàmica per a complaure la seva parella» i segueix, de tant en tant, mirant-la de reüll.
La Fathma respira alleujada; finalment ha pogut seure. Mira al seu voltant i es fixa en la Clàudia. «Que guapa! –pensa–, encara que el ros platí dels seus cabells no lliga pas gens amb el color oliva de la seva pell…». Amb curiositat inspecciona el rostre de la noia: «Que bé que li queden els ulls maquillats i quins colors més bonics!, però aquests llavis tan vermells… semblen focus capaços d’il·luminar la nit més fosca!». En baixar la mirada sobre el cos de la noia, no pot evitar la seva sorpresa: però quins pits tan rodons i rígids!, desafien la mateixa llei de la gravetat! Incrèdula, la Fathma es queda mirant la samarreta que deixa el bust de la Clàudia quasi completament a la vista, els pantalons estrets i els talons altíssims! «Déu meu!… –pensa amb horror– el que ha de fer una occidental per a complaure la seva parella», i segueix, de tant en tant, mirant-la de reüll.
El metro redueix la velocitat mentre entra en una estació. Les dues noies s’aixequen i es preparen per a baixar. De sobte, el metro frena en sec i tots els passatgers trontollen o cauen. Damunt d’uns talons tan alts, la Clàudia no pot mantenir l’equilibri i cau sense voler damunt la Fathma, arrossegant amb ella la seva enorme bossa negra. Per sort, la Fathma reacciona i l’agafa pel braç abans que arribi a terra, evitant-li un cop segur al cap. Quan aconsegueix estabilitzar-se, la Clàudia alça la mirada i es troba amb l’ampli somriure de la Fathma.
– T’has fet mal? –pregunta la Fathma.
– Ai!, sí!, crec que m’he torçat el turmell… –li respon la Clàudia.
– Amb aquests talons no m’estranya –li diu la Fathma, fent broma, mentre l’ajuda a caminar fins al banc de l’andana.
Una hora més tard la Fathma i la Clàudia, cadascuna a la seva feina, comenten amb les companyes l’episodi del metro, però, sobretot, com és de simpàtica la noia que anava asseguda al davant, que, a més, viu a l’edifici del costat i…