Per Caterine Galaz
Doctora en filosofia de l’educació
Barcelona, octubre 2009
Foto: R. Prieto
Ara per ara segurament són molt poques les persones que no ha sentit parlar de la grip A, també anomenada «grip porcina» o «grip nord-americana», entre altres denominacions. Poden tenir molta o poca informació, però alguna idea tenen sobre el tema i actuen d’acord amb el que «es diu» que s’ha de fer. I és que una enorme ona de rumors l’ha acompanyada des de la detecció dels primers casos.
S’ha dit que és «una malaltia radical i mortal que pot atacar qualsevol persona en qualsevol moment», que és «fruit d’un complot farmacèutic» o «una estratègia política per a desviar l’atenció de la crisi econòmica mundial» o «una malaltia nova», o que va ser «expressament fabricada amb una combinació de material animal», o que és «un experiment per a accelerar la venda del Tamiflu, del qual les farmacèutiques tindrien un alt estoc acumulat», o «que és una conspiració contra certs personatges públics o contra alguns països», etc. Com aquestes, a la xarxa es poden trobar nombroses versions sobre la formació, desenvolupament i impacte d’una grip que ja existia el 1918.
Els diferents mitjans de comunicació, a més d’Internet com a xarxa global de contactes socials, han permès la formació d’aquests rumors.
Que una idea vaga arribi a convertir-se en una veritat no comprovada depèn de molts factors socials, polítics i personals. Els psicòlegs socials Allport i Postman van estudiar durant la Segona Guerra Mundial com es forjaven les rumors i sota quins mecanismes psicològics i socials podien funcionar. En el seu llibre La psicologia del rumor van plantejar que aquest correspon a una creença que passa d’una persona a l’altra sense una evidència concreta que la informació sigui verídica, encara que s’hi consideri. En altres paraules, es tendeix a pensar que si la gent ho diu, una part de veritat ha de tenir; o sigui, s’aplica l’antic adagi: «quan els gossos lladren, alguna cosa senten».
Aquests autors van descobrir que perquè pugui sorgir un rumor fan falta dues condicions: que el tema del rumor sigui «important» i que el seu contingut sigui «ambigu». Ho van expressar en una mena de fórmula matemàtica: R = I + A (Rumor igual a Importància més Ambigüitat). És a dir, una informació pot convertir-se en rumor si les persones consideren que tracta sobre alguna cosa important per a elles o el seu entorn, i mentre no hi hagi informació fidedigna i específica sobre el tema.
Deixant de banda les limitacions d’aquesta teoria –sobretot perquè simplifica els motius de la conducta de les persones–, pot ajudar a comprendre per què sobre certs temes socials actuals s’arriben a plantejar tantes idees vagues que són considerades «veritat». Així podem entendre per què sorgeixen rumors sobre la immigració –quan hi ha preocupació per l’estabilitat laboral o la pèrdua de la identitat cultural–, o sobre una malaltia –quan es pensa que és molt greu i que hi ha risc de contagi–, o sobre un canvi polític –quan el clima democràtic no és estable; etc.
Un exemple clàssic de la força dels rumors és l’alarma que va despertar als Estats Units l’adaptació radiofònica que Orson Welles va fer el 1938 de la novel·la La guerra dels mons (de Herbert George Wells, 1898), quan moltes persones van creure que efectivament la Terra estava sent envaïda per alienígenes.
Aquests imaginaris socials responen a diversos factors cognitius i emocionals de les persones: desitjos, pors, ansietats o per a canalitzar la violència cap a certs grups o persones.
Moltes vegades, fins i tot tenint la informació real o després d’una sèrie de desmentits, algunes persones continuen pensant que «una part de veritat havia de tenir» el rumor, ja que no hi ha una fórmula exacta per a desmuntar-los, encara que sí alguns passos a seguir: estar informats per mitjans fidedignes, contrastar les informacions que ens arriben, qüestionar i ser crítics respecte de les fonts que ens en parlen, anar més enllà i intentar veure les condicions socials d’allà on els temes capten l’interès general, i aclarir i rectificar la informació quan es tinguin dades que la contradiuen. És a dir, no basta només dir «no és cert», sinó justificar-ho amb dades reals. Potser un rumor no es pot frenar del tot, però s’hi poden posar límits i reduir-ne l’impacte aportant informació contrastada i comprovable.