Per M. Javiera Aguirre
Periodista i doctoranda en filosofia
Barcelona, desembre 2009
Foto: Crazylucas69
Sempre m’han cridat l’atenció les «llistes de». Quan es publiquen, els llegeixo amb deteniment, encara que també amb una certa suspicàcia: la persona més rica, les millors universitats, el país menys corrupte, la persona més poderosa, l’empresa més rendible, el país més feliç, etc. La suspicàcia em ve perquè no sempre em semblen prou clars els conceptes, idees de món o d’idoneïtat en què es basen aquests rànquings. A més em sembla artificial i fins tot injust fer competir, per exemple, en nivell econòmic o educatiu, països tan dispars com Bolívia, Dinamarca, Espanya, França, Zimbabwe o el Vietnam. Injust perquè, quina capacitat de competència poden tenir en aquests ítems alguns països que lluiten contra l’analfabetisme o per universalitzar l’accés a l’aigua potable, amb aquells la prioritat dels quals és –per exemple– l’accés total de la seva població a Internet de banda ampla. En fi, que no dic pas res de nou referent a això.
En les últimes setmanes es van donar a conèixer alguns d’aquests rànquings que sovint publiquen algunes revistes nord-americanes de prestigi. Entre ells em va cridar l’atenció un mesurament que, des de fa anys i en silenci, realitza un país asiàtic sobre el nivell de felicitat dels seus ciutadans, ja que una cosa és que una institució defineixi uns paràmetres per a donar valor a determinats criteris i després els apliqui a països amb realitats dissemblants, i una altra de molt diferent és que aquestes definicions les faci un país respecte de si mateix.
Segons un reportatge publicat a El País Setmanal el 29 de novembre del 2009, en el seu discurs de coronació el 1974 el rei Jigme Singye Wangchuck es va plantejar com a prioritat per a Bhutan la felicitat dels seus ciutadans. Va declarar que per a ell «La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut». Això el va conduir a desenvolupar un mètode per a mesurar la felicitat i fer un trajecte que convertí Bhutan en una democràcia a través d’una Constitució promulgada l’any 2005. La història de Bhutan és única, no solament pel seu rei i les seves prioritats, sinó perquè les característiques d’aquest país van permetre que les coses es produïssin d’aquesta manera: un país petit, centrat en l’agricultura, amb el budisme com a filosofia i religió, amb alts nivells d’analfabetisme (que els darrers anys baixa bastant) i ciutadans feliços.
L’interessant d’aquest mesurament és que va sorgir com a prioritat des de l’interior, i no com una manera de classificar o competir amb altres països del món. El rei Wangchuck va creure que el seu poble no podria produir, econòmicament parlant, si no era prou feliç, i que aquests paràmetres de felicitat no havien pas de ser definits per una institució estrangera sinó per les característiques del seu poble i segons el que ells consideressin més important.
La proposta del monarca de Bhutan es basa en el fet que el que mesurem afecta el que fem, ja que determina les fites que ens proposem com a societat, els conceptes que sustenten allò a què donem valor. Per això per al rei Wangchuck va ser tan important crear un indicador per a mesurar la felicitat dels ciutadans del seu país; així va sorgir l’índex FIB (Felicitat Interna Bruta).
A partir d’aquí em sorgeixen alguns dubtes sobre quina importància donem i a què la donem quan es fan aquests rànquings; què es valora quan es tria la millor universitat?, quins aspectes es deixen de banda i per què?, quin és el concepte de poder que es maneja quan es tria la persona més influent i poderosa?, quins mètodes estem validant en fer-lo?, per què ens sembla important ser poderós i influent?, quins mitjans s’avaluen?, són legítims els mitjans que es ponderen?, volem que aquest sigui un valor en les nostres societats?… I així podríem anar desglossant cadascuna de les llistes que es publiquen. Lamentablement, ben sovint ens limitem a buscar coneguts en el rànquing; si clarament no hi ha possibilitats que hi figuri jo personalment, hi buscaré la meva universitat, el meu país, els meus amics o els meus conciutadans; és a dir, qualsevol referent del qual em senti part per a saber en quin lloc del rànquing sóc.
Fa uns mesos el premi Nobel d’economia Joseph I. Stiglitz va ratificar el que fa anys s’havia plantejat el rei de Bhutan. El Nobel va comentar la mesura del president francès, Nicolás Sarkozy, de crear un organisme que mesuri l’acompliment econòmic associat al progrés social. Stiglitz va dir que hi ha una insatisfacció generalitzada en la informació estadística sobre economia i societat, principalment perquè «el gran interrogant implica saber si el PIB ofereix un bon mesurament dels nivells de vida» (El País, Negocis, 20 de setembre del 2009).
Pot ser que de la mateixa manera que resulta injust comparar econòmicament països amb realitats i preocupacions tan diverses, tampoc no sigui el més apropiat comparar Bhutan amb països laics, rics i altament industrialitzats. Però més que comparar, més aviat podríem reflexionar sobre les motivacions que tenim per a mesurar uns aspectes concrets, la importància que assignem a determinats valors a partir de la realitat de la nostra societat. No ser ingenus a l’hora de mirar aquesta mena de rànquings, aguditzar la mirada sobre els interessos i conceptes que hi ha darrere d’aquestes valoracions intentant no oblidar que el que mesurem és el reflex de les fites que ens plantegem.