Per Leticia Soberón
Doctora en Ciències Socials
i col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral.
Roma, octubre 2010
Foto: A. Escobar
L’amor en temps d’Internet adquireix uns matisos que no havia tingut en altres èpoques, encara que segueixi sent el tema vell i gastat que ocupa la ment i el cor humans des de la naixença de l’homo sapiens. Estimar i ser estimats: però com? Vet aquí el problema. L’amor pot dur-nos als cims de la felicitat, però també convertir-se, si es deforma, en alguna cosa propera a l’infern. Em refereixo aquí a l’amor en la seva accepció més àmplia i amb diversos matisos: de parella, de família, d’amistat. Es tracta d’aquest vincle invisible i indescriptible que uneix, acosta, enllaça unes persones amb unes altres en un clima de sinceritat i confiança, i les fa sentir acompanyades i segures, compreses, valorades. Mantenir sanes aquestes relacions suposa una creixent maduresa, perquè també es pot tornar exigent, absorbent, dominant.
Quan la proximitat i l’atenció de l’altre/a no basten i un voldria posseir-lo tot i només per a un mateix, quan sembla que sense l’altre un no pot viure, o que sense nosaltres és incapaç d’encertar res, sorgeix el desig de controlar-lo i el vincle esdevé cadena, la mirada es torna vigilància obsessiva, la sospita tenyeix de gris qualsevol gest o paraula. Aquesta dinàmica pot agreujar-se quan la tecnologia de comunicació, tan potent com present en la vida quotidiana, es torna còmplice del dubte, de la gelosia, la possessió i el domini, en comptes de ser aliada de la confiança i el diàleg obert. Tecnologies com el telèfon mòbil i les xarxes socials complementen avui les maneres naturals de la nostra comunicació, perllonguen la nostra veu i la nostra oïda, deslocalitzen i multipliquen les places i els cafès on solem reunir-nos i amb això els testimonis de les nostres accions i paraules. Aquests nous contextos també són fòrums on s’exerceix aquest esforç sense fi per aconseguir ser estimats. Els adolescents fan servir aquests mitjans sense parar, tot aprenent a ser amics, lluitant de vegades entre ells, intercanviant imatges i música en un diàleg polièdric i ple d’emocions, a la recerca de la seva pròpia identitat.
Es diu que estem en la societat del «Gran Germà», fent referència a la novel·la de G. Orwell 1984, en la qual tots els ciutadans estaven controlats per un govern totalitari a través de càmeres i micròfons en els seus propis habitatges i al carrer. La profecia s’ha complert en part; els carrers són plens de càmeres per a garantir la nostra seguretat i les empreses proveïdores de comunicació conserven registres sobre els moviments, compres i preferències dels seus usuaris per a aprofitar-les comercialment. Però aquest fet es torna encara més molest i dolorós quan són els éssers més propers els qui intenten dominar un individu d’una manera presencial i virtual. Hi ha qui es permet mirar els correus o ficar-se en el perfil de les xarxes socials de l’altre, furgar en les seves trucades o en els missatges breus del seu mòbil. Potser es fa amb l’ànim de mantenir la relació i evitar interferències, però el respecte a la privacitat aliena és un signe de confiança, i l’amistat i l’amor no sobreviuen sense aquest element essencial. Aquest és un missatge fonamental que cal transmetre a les noves generacions, molt dotades per a la tecnologia, però tantes vegades escasses d’intel·ligència emocional perquè han crescut en això d’una manera totalment selvàtica i sense orientacions.
En el cas dels fills petits, la presència i proximitat dels pares és insubstituïble, ja que aquestes tecnologies els exposen a amistats i situacions realment de risc per a la seva salut i la seva integritat. Però l’esperit d’una proximitat vigilant no ha de ser el de controlar o infantilitzar la persona, sinó el d’ajudar a créixer en saviesa i autonomia, en responsabilitat i consciència dels riscos reals que pot córrer.
La temptació humana persistent de dominar l’altre, garantint-se una companyia feta a mida dels propis gustos, està destinada al fracàs. Ha de ser constantment superada si es vol arribar a una autèntica relació d’amor i d’amistat. El control i el xantatge només aconsegueixen generar en l’interlocutor les estratègies de la fugida o de la simulació, i produeixen una profunda infelicitat en totes dues parts.
Per això dintre de la família és més necessari que mai compartir un clima de mútua confiança que faci créixer la llibertat i l’autèntic afecte i respecte entre tots. És en aquest nucli bàsic i presencial on la persona aprèn a dir amb sinceritat el que sent, a solucionar conflictes d’una manera constructiva, a conèixer-se i a conèixer els altres en amorosa llibertat. La tecnologia, llavors, s’integrarà més fàcilment com una prolongació utilíssima i gratificant de nosaltres mateixos.