Per Felipe Arango
Psicòleg
Barcelona, maig 2010
Foto: Doxtvl
«Tal com un arbre té una sola arrel i moltes branques i fulles,
també hi ha una sola religió veritable i perfecta,
però diversificada en nombroses branques, per intervenció dels homes.»
Mahatma Gandhi
Des de temps ancestrals els éssers humans s’han agrupat al voltant d’una forta inquietud per la transcendència i la comprensió del cosmos. Aquest anhel ha donat origen a creences que han configurat moltes societats: des d’humils tribus fins a poderoses nacions teocràtiques.
Més enllà dels seus efectes de cohesió social, una de les qualitats més importants d’un sentit espiritual i religiós compartit és que permet dotar de sentit l’existència individual, i imbricar-la al desenvolupament de la col·lectivitat de la qual forma part.
Al llarg de la història han existit nombroses tradicions religioses, algunes de les quals han resistit el pas del temps i s’han consolidat com a referents culturals molt forts. Tal com demostren diversos estudis històrics i antropològics, les relacions entre les unes i les altres han donat motiu a antagonismes, sincretismes i fins i tot síntesis de doctrines, la qual cosa demostra que en determinats moments la humanitat ha après a conviure amb aquesta diversitat de creences (encara que altres vegades, també, ha ocasionat profunds conflictes).
Prova històrica de la convivència pacífica entre diverses tradicions religioses són, per exemple, el respecte de l’imperi romà per les creences dels pobles conquerits o el ric intercanvi comercial, cultural i religiós de les rutes de la seda o l’ancestral convivència de jueus, cristians i musulmans a Jerusalem.
Actualment, gràcies a les tecnologies de la comunicació i als creixents fluxos migratoris, les diferents doctrines espirituals s’han estès (i ho segueixen fent) per gairebé tot el planeta. A Catalunya, per exemple, segons l’últim informe de Joan Estruch (director del Centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió de la Universitat Autònoma de Barcelona), es poden trobar fins a tretze tradicions religioses. A la resta del món la diversitat religiosa és un dels temes prioritaris en les agendes polítiques de la Comunitat Europea, els Estats Units i Austràlia.
Però el món, està preparat per a aquest procés? La resposta a aquest interrogant dependrà de com entenguem la diversitat religiosa i de quin rol li assignem en la construcció de la societat.
Si encara avui algunes societats estan dividides per diferències ètniques i de nacionalitat, assolir una interacció harmònica en qüestions tan transcendentals com l’origen del cosmos i el propòsit de l’existència constitueix un veritable repte; això no obstant, així com les diferències religioses poden dur nacions senceres a la guerra, també tenen la virtut de conduir la humanitat cap a la pau, a través de múltiples creences i pràctiques com la idea d’acció «no violenta» o ahimsa, la recerca del bé i la sacralització de la vida, entre altres valors.
En aquest context, la solució és l’homogeneïtzació religiosa? És necessària una única religió per a accedir a la saviesa col·lectiva? Això és tan cert com afirmar que necessitem la mateixa cultura o el mateix color de pell per a conviure en harmonia. L’homogeneïtzació religiosa respon a una lògica assimilacionista o d’adaptació imposada que devalua la diversitat i l’intercanvi cultural, renunciant amb això a la possibilitat de contrastar, reflexionar i enriquir els propis referents a partir del diàleg amb els dels altres.
Si descartem l’homogeneïtzació, llavors, una estratègia multicultural és l’encertada? A això s’hi pot donar un sí parcial. El multiculturalisme promou el respecte, la tolerància i l’acceptació de la diversitat; tot i això, sol materialitzar-se en pràctiques de segregació que no garanteixen un intercanvi autèntic i constructiu. Exemple d’això és la polèmica que es va aixecar a Santa Coloma de Gramenet l’any 2004 per la instal·lació d’una mesquita en el barri de Fondo. Després de moltes queixes i manifestacions dels veïns, el tema es va resoldre cedint a la comunitat musulmana un espai fora del barri per a instal·lar-hi el seu lloc d’oració. D’aquesta manera, sota l’argument del «respecte multicultural» es va acabar provocant una segregació cultural i religiosa.
En vista d’aquestes evidències, des de fa uns quants anys els experts en diversitat cultural han començat a parlar del model intercultural (que és el model en el qual actualment s’inspiren les polítiques d’acollida a Catalunya). Aquest model consisteix a promoure les relacions entre els diversos referents culturals per despertar totes les potencialitats que ofereix la diversitat en tots els seus nivells, incloent-hi el religiós. Una de les claus d’aquest model és trobar denominadors comuns i metes col·lectives amb què els diferents col·lectius se sentin identificats.
En l’àmbit religiós, la interculturalitat suposa el diàleg entre les diferents tradicions sobre aquelles qüestions que es donen per fetes en les seves respectives doctrines. D’aquesta manera aquest model no solament es presenta com una eina d’ordre social, sinó també com una possibilitat de revisió dogmàtica i de dinamització espiritual que permet identificar els valors fonamentals en els quals es basen les religions.
Així, la religiositat pot ser una valuosa eina per a la cohesió i el creixement d’una societat en què la diversitat és valorada positivament, i la interculturalitat és –sens dubte– l’eina més atractiva que tenim avui per a arribar a aquesta meta. Per descomptat assolir-lo no és un procés simple; tanmateix, parafrasejant Gandhi, «només és possible volar alt amb el vent en contra».