Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en Educació
Barcelona, març 2010
Foto: Akeg
Les anomenades xarxes socials estan de moda fins i tot en l’entorn polític. Molts dels representants dels diferents partits tenen el seu espai al facebook, fins el mateix president de la Generalitat de Catalunya. Aquestes xarxes són les que uneixen persones pel ciberespai i creen relacions entre els anomenats «amics virtuals». Dic «anomenats amics» perquè hi ha facebooks que estan al límit dels amics que la xarxa permet incloure, que arriba a cinc mil. Si ens atenim a les expressions d’amics comentades en el programa radiofònic «L’ofici de viure», de Gaspar Hernández, el cercle d’«amics» és diferent del cercle de «coneguts» i del cercle de «saludats». Sembla, però, que en el ciberespai considerem amics i amigues tots els qui decidim incloure com a tals al facebook.
Potser l’amistat esdevé un d’aquells termes ambigus que ve determinat per l’ús que en fem. De segur que els joves i adolescents tenen molts «amics» al facebook i en el seu cercle de relacions volen tenir-ne cada cop més, mentre que als quaranta anys els amics són ja molts menys i als seixanta em temo que en resten uns pocs. Potser perquè al llarg de la vida ponderem més la qualitat que la quantitat, o potser perquè al llarg de la vida, els embats del temps fan una mena de selecció natural.
El cas és que la virtualitat sembla que amplia amics, mentre que la presencialitat els redueix radicalment. Els lligams teixits per les xarxes socials no presencials ens diuen els sociòlegs que són lligams més febles, líquids, en paraules de Bauman, amb la qual cosa permeten incrementar el nombre de relacions per la fragilitat sobre què se sustenten. Mentre que els lligams presencials requereixen un vincle més fort, una implicació amb l’altre molt més propera, no necessàriament amb maneres de pensar compartides. Però el cas és que tenir amics, d’aquests presencials i no merament dels «saludats» o «coneguts», implica temps, temps compartit i temps per a conrear l’amistat, cuidar-la i fer-la créixer.
Alguns sociòlegs parlen ja d’«humans sincrònics», com els que viuen només el present i que no fan cas de les experiències passades ni de les conseqüències futures dels seus actes. Sota aquesta estratègia de viure només el present s’hi afermen uns lligams amb els altres de caràcter feble. És prou estudiat que aquesta manca de relació cara a cara és més fàcil d’oblidar. Un acte impersonal permet abandonar més fàcilment els vincles i es fonamenta en una relació interpersonal més lleugera, més líquida, més fàcil que no es mantingui en un futur ni s’arreli en cap relació provinent del passat. En definitiva, aquells actes impersonals deixen menys empremta i teixeixen relacions més fàcilment deconstruïbles i més esporàdiques.
Al capdavall, una societat com la nostra, amb diverses xarxes socials virtuals, pren un caire relacional més feble, i no en va amb més marge per a la incertesa i la inseguretat, en què la personalitat més fàcilment es veu sacsejada i posada en qüestió. En definitiva, xarxes socials febles creen un teixit ciutadà ancorat en la superficialitat.
Tot i així, Internet, com a espai social on teixir vincles, podrà crear, nodrir i conrear també relacions sòlides. En qualsevol cas, que siguin vincles quantitatius o qualitatius esdevindrà una qüestió més de caire ètic que no pas instrumental. Educar per a moure’ns per la xarxa haurà de considerar, doncs, la dimensió moral.