Per Rodrigo Prieto
Doctor en psicologia social
Barcelona, juny 2010
Foto: J. Pollo
Cotilleo, copucha, cháchara, verborrea i charlatanería són diferents formes d’anomenar allò que la Real Academia de la Lengua Española (RAE) defineix com a «abundància de paraules vanes i ocioses» (www.rae.es). En català en diem xafardeig, tafaneria, verborrea… és a dir, la xerrameca. Encara que no sigui una paraula gaire comuna en el nostre llenguatge, sí que és una realitat molt més present del que voldríem en les nostres relacions socials, i fins i tot en alguns mitjans de comunicació. Només cal parar una mica d’atenció per a comprovar-ho.
En aquesta pràctica es combinen dues accions o actituds diferents: d’una banda, una curiositat i interès sobredimensionat per alguns fets i, especialment, per la vida dels altres; i de l’altra, la necessitat de comentar-los i jutjar-los sense cap consideració.
Una altra característica pròpia d’aquestes converses és la desinformació, perquè se solen basar en suposicions sovint del tot allunyades de la realitat, com també en estereotips i generalitzacions simplistes. Com a resultat, diàlegs buits i frívols que només serveixen per a «omplir» el silenci i «passar l’estona». En alguns casos, però, aquestes xerrades són tapadora de la incapacitat d’algunes persones per a compartir la seva pròpia vida honestament amb qui els envolten, o de la sensació de buit o de manca de sentit que de vegades tenen de la seva pròpia existència.
«Tretze són tretze»
En català fem servir aquesta expressió per a descriure la insistència d’una persona en una idea o argument en una conversa. Algunes persones solen repetir una vegada i una altra els mateixos arguments, fins i tot paraules, per a defensar idees que molts cops no tenen prou fonaments per a sostenir-se; tot i això, els qui les defensen insisteixen. Aquesta pràctica sol anar acompanyada de la intransigència, o incapacitat, o falta de voluntat per a acceptar els arguments de les altres persones que participen en el debat, de manera que els qui la utilitzen es tanquen en la seva pròpia perspectiva i es neguen al diàleg.
Hi ha altres pràctiques comunicatives diferents que s’acostumen a utilitzar en les converses sense sentit, com per exemple, l’absolutisme lingüístic, és a dir, la tendència a sostenir d’una manera tallant i contundent alguns arguments a través de paraules que no donen motiu a la discussió, com ara tot, res, sempre i mai (https://ambitmariacorral.org/castella/?q=node/730).
Una altra pràctica habitual en les converses superficials és el maniqueisme, que consisteix en la creença o tendència a interpretar el món en dos pols oposats moralment marcats: el bé i el mal. Sota aquesta lògica no hi ha matisos o posicions intermèdies, tot és blanc o negre, lloable o condemnable, amics o enemics…, cosa que no dóna pas peu a la complexitat de les situacions i les relacions humanes (http://es.wikipedia.org/wiki/Maniqueísmo).
En el romancer popular castellar hi ha una frase que expressa molt bé una altra de les pràctiques que se solen utilitzar en les xerrameques buides: buscarle la quinta pata al gato o rizar el rizo, que en català diem «buscar tres peus al gat» o filar encara més prim. Es tracta de buscar raons o motius on no n’hi ha, a partir d’estudiades argumentacions o raonaments que de vegades voregen la ciència-ficció.
L’exageració és una altra de les pràctiques comunicatives que s’acostumen a fer servir en els diàlegs frívols. Qui utilitza aquest recurs pretén donar més intensitat, força o color a les seves afirmacions per despertar més interès en els seus interlocutors augmentant les quantitats, les mesures, els temps, etc., d’allò de què parla. Així, mitja hora d’espera fàcilment es transforma en quatre hores, o cinc persones es transformen en vint, i anar fent… Si bé és difícil que aquestes afirmacions siguin enteses de manera literal pels qui les escolten, són imprecises i afegeixen una càrrega emocional i de vegades moral a fets, situacions o persones.
Una altra fórmula de comunicació que també s’utilitza en aquesta mena de converses és la desqualificació, que consisteix no tan sols a discrepar de l’opinió o les accions dels altres, sinó a desacreditar-los. D’alguna manera constitueix un atac a l’altre, que pot ser més o menys subtil o directe. Aquesta pràctica pretén deslegitimar o anul·lar la persona que opina diferent, atacant-la personalment, amb la qual cosa pot generar tensió i enuig.
Retòrica de pa sucat amb oli
Les pràctiques que descrivim en els paràgrafs anteriors són només alguns dels recursos retòrics que es fan servir en les converses sense sentit. Són hàbits comunicatius dels quals moltes vegades no som ni conscients, però que utilitzem amb tanta habilitat com si els haguéssim estudiat, perquè hem conviscut amb ells des de petits. No és rar, doncs, que no tinguem consciència de les conseqüències negatives que poden generar i que els usem cada vegada que ens trobem en contextos de converses frívoles.
És possible, fins i tot, que en utilitzar aquests recursos ho fem sense mala intenció, sinó com una pràctica quotidiana i innòcua; tot i això, l’experiència personal ens pot donar molts exemples de com aquesta suposada «innocència» pot fer molt mal a algunes persones o deteriorar relacions.
Si ens volem relacionar positivament amb els que ens envolten, més val que tinguem sota control aquests hàbits de comunicació. No es tracta d’adoptar permanentment una actitud severa i profunda (que també pot arribar a ser pesada i forçada), sinó una certa alerta i atenció en el que diem, ja que les paraules tenen conseqüències que de vegades no imaginem i que en algunes ocasions ens poden portar més d’un problema.
Un proverbi hindú ho expressa d’una manera breu i clara: Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci.