Per Caterine Galaz
Doctora en filosofia de l’educació
Barcelona, febrer 2010
Foto: Sunchild
Si mirem les imatges que surten a la televisió, revistes, periòdics, cinemes o Internet, siguin de dones, homes, famílies, personatges «bons» i «dolents», persones riques i pobres, que han tingut èxit o que no, entre altres milers de possibilitats, veurem que la majoria de les vegades aquestes icones són persones de somni, «perfectes» d’acord amb el cànon generalista de la societat occidental.
I és que en general no ens adonem com construïm els nostres «ideals», moltes vegades, basats en prejudicis i estereotips. D’aquesta manera, ens podem situar a nosaltres mateixos dintre d’alguna categoria que considerem «acceptable» i qualificar-nos així, i també els altres.
Però, què són els prejudicis? Com el seu nom indica, són les idees que ens fem sobre alguna cosa o algú abans de conèixer-lo. Malgrat la seva connotació negativa, formen part del procés que les persones utilitzen per a catalogar la realitat. Sempre tenim idees preconcebudes, i moltes vegades són necessàries per a simplificar la realitat perquè la quantitat d’informació que rebem diàriament és tan gran, que ens fan falta aquestes categories per a comprendre-la.
Tots necessitem tenir més o menys ordenat el nostre món. El problema és quan aquests prejudicis tenen una valoració negativa i provoquen actituds de rebuig o exclusió de persones o grups determinats.
A més, quan els prejudicis s’estanquen i són reforçats socialment es transformen en «estereotips», que són discursos simplificadors –per tant, molt fàcils d’aprendre– i generalitzacions que redueixen la quantitat d’informació respecte d’un grup concret.
Hi ha nombrosos estereotips respecte de diferents grups, nacionalitats, trets físics, sexe, etc. És quan pensem i creiem coses com: «els brasilers ballen tot el dia», «els africans són pobres», «les dones no saben conduir un cotxe», «els homes no poden fer dues coses alhora», «els funcionaris són còmodes», «els homosexuals són més sensibles», «les persones discapacitades no poden treballar», etc. Tots aquests són exemples de generalitzacions o d’idees estàndard que es transmeten i acaben entrant en l’imaginari de cadascú, fet que acaba afectant-nos a l’hora de relacionar-nos amb els que responen a la categoria en qüestió.
El que és perillós és que, un cop adquirit un estereotip, resulta molt difícil canviar-lo o eliminar-lo, encara que tinguem informació i experiències que ho contradiguin. És a dir, que encara que tinguem dades que indiquin que «aquesta persona no compleix l’estereotip», en comptes de modificar-lo o desmuntar-lo, tendim a pensar que es tracta d’una «excepció».
Per això són tan complicats els estereotips i prejudicis, perquè són difícils de canviar i requereixen un treball personal (cognitiu i emocional), social i cívic important per a desmuntar-los.
Pequem d’exagerats
Per altra banda, els estereotips poden adquirir-se encara que no tinguem una experiència directa amb algun membre del grup al qual es refereixen. En altres paraules, podem tenir una opinió d’un grup sense conèixer ningú que hi pertanyi. Per exemple, encara que no coneguem cap musulmà i no hàgim visitat cap país on es practiqui aquest credo, podem fer-nos una idea sobre el col·lectiu dels «musulmans» a partir dels missatges que rebem a través dels mitjans de comunicació, o de les experiències d’altres persones, o de rumors que ens arriben per diferents vies. Per descomptat, aquesta opinió serà –sens dubte– una generalització.
Els estereotips es basen en l’exageració de determinades característiques –positives o negatives– d’un grup i l’atribució d’aquestes característiques a tots els integrants d’aquest grup, és a dir, una generalització. Però totes les dones són iguals?, totes les persones de procedència africana són iguals?, tots els joves són iguals?, coneixem tots els membres d’un grup determinat? Certament és impossible respondre amb certesa qualsevol d’aquestes qüestions.
Els «estereotips» eliminen la possibilitat de canvi de cada persona i tampoc no consideren l’heterogeneïtat cultural. Tot grup social és en si mateix divers: si dintre d’una mateixa família hi poden haver valors i comportaments diferents, molt més encara entre col·lectius que comprenen milers de persones.
Quan apliquem una etiqueta generalista a les persones cometem diversos errors: exagerem un nombre limitat de característiques sense considerar altres trets de la persona; suposem o inventem altres idees sobre aquest grup que semblen raonables perquè s’associen a algunes característiques observables; minimitzem qualsevol característica positiva de la persona; associem certes característiques a un grup com si altres col·lectius no les compartissin; i el grup majoritari és valorat com un grup més positiu («nosaltres som millors», «nosaltres som més civilitzats»).
El premi Nobel Amartya Sen diu que les «atribucions vehements poden incorporar dues distorsions distintes encara que interrelacionades: una descripció errònia de les persones que pertanyen a un grup determinat i l’obstinació que les característiques descrites erròniament són els únics trets rellevants de la identitat de les persones».
Però això pot canviar. Podem deixar d’utilitzar aquestes etiquetes. La historiadora Mary Nash assenyala que les representacions culturals que es transmeten no són fixes, sinó dinàmiques, històriques i mutables; per tant, les podem canviar i re-elaborar.
Es tracta de girar al revés les etiquetes que ens enceguen: en comptes d’entendre les identitats com a tancades i estàtiques, més val tenir en compte les múltiples possibilitats de combinació que tenen les persones de maneres de ser i d’actuar davant de diferents situacions. D’aquesta manera evitarem d’estancar-nos en idees universalistes sobre les persones i els grups humans, que no són més que matusseres simplificacions de la realitat.