Per Raúl Segovia
Professor de Filosofia
Girona, abril 2010
Foto: Jasoneppink
Un judici és “una opinió, parer o sentència” (www.rae.es) que una persona afirma sobre alguna cosa o persona a partir del seu coneixement o experiència sobre això, i que sovint té caràcter moral, és a dir, qualifica allò que es jutja com “bo” o “dolent”. Estretament vinculats als judicis estan els prejudicis, que són aquelles idees o opinions que tenim sobre persones o situacions que no coneixem o a les quals només hem accedit a través de comentaris, rumors o informacions parcials i indirectes.
Ambdós elements són poderosos inductors de la conducta, ja que segons el valor positiu o negatiu que li assignem, actuarem d’una manera o d’una altra davant allò que jutgem.
En les relacions socials constantment actuem a partir de judicis o prejudicis, ja que no sempre tenim la capacitat ni el temps ni les ganes de conèixer en profunditat a les persones o situacions que ens envolten, per tant ens quedem amb informacions parcials sobre un gran nombre de coses. En les societats actuals, en les quals som permanentment bombardejats per informacions de tot tipus, això és una realitat i en certa manera, un mecanisme que hem de desenvolupar els éssers humans per a conjugar la necessitat d’estar informats o de “tenir una opinió”, sense que això impliqui aprofundir en tot. El problema sorgeix quan aquests judicis o prejudicis es converteixen en generalitzacions; fèrries creences que ens impedeixen veure els matisos de la realitat i ens separen o fins i tot generen –injustificadament– sentiments de rebuig cap a algunes persones o col·lectius.
Així, quan jutgem, ens tanquem a priori a reconèixer les múltiples possibilitats i qualitats que solen tenir les persones i les situacions. Fàcilment adjudiquem atributs i ens fem una idea concloent que resumeix a la persona o la situació. Reduïm la totalitat de la persona a un sol concepte; resumim en una paraula un dossier de mil pàgines. Així, ens transformem en petits jutges i condemnem amb molta facilitat, ja que rares vegades deixem lliure a l’acusat.
Al jutjar oblidem que les persones no es defineixen per la seva aparença, o per una reacció puntual davant una situació determinada, ni per com parlen o escriuen. Per exemple, si ens preguntéssim com és la persona que en aquest moment –mentre llegim– tenim més prop, trobaríem múltiples respostes depenent d’on vulguem posar l’accent. I certament totes elles tindrien part de raó, però cap d’elles, serviria per a adonar de totes les dimensions d’aquella persona.
Malgrat que racionalment som conscients d’això, en els grups d’amics, o de companys de treball o en qualsevol grup social, sovint els comentaris i rumors ens empenyen a entrar en el joc de jutjar als altres, en general a partir de les seves característiques (físiques, personals, professionals, socials, etc.) o d’accions puntuals que hagin realitzat i que valorem negativament.
El mateix ocorre en relació amb diferents grups o col·lectius socials, polítics, esportius, territorials, ètnics, religiosos, etc. Sorprèn constatar amb quanta freqüència escoltem o fem afirmacions rotundes que desqualifiquen a certs grups, la majoria de vegades, injustificadament. Només per enumerar alguns judicis comuns: per unes poques persones que delinqueixen, qualifiquem com “delinqüents” a tot el col·lectiu al que pertanyen; per poques persones que s’escaquejan del treball, etiquetem com “vagues” a tot el seu grup, etc.
Fàcilment podem arribar a aquestes conclusions, però si analitzéssim en detall els fets –amb informació objectiva i contrastada– comprovaríem que qualsevol generalització és una simplificació de la realitat, que en tots els grups humans hi ha tot tipus de persones i que per unes quantes que actuïn de manera incorrecta, no podem jutjar a tot un col·lectiu.
Lamentablement els mitjans de comunicació massiva no contribueixen al propòsit d’evitar les generalitzacions, ja que solen caure en la repetició d’estereotips per a descriure les realitats sobre les quals informen. D’aquesta manera, ajuden a “naturalitzar” l’hàbit de jutjar a les persones, a llevar-li gravetat, com si fos quelcom normal i necessari.
Si ens fixem en la publicitat que transmeten els mitjans de comunicació és fàcil apreciar que amb freqüència transmet judicis despectius sobre determinats tipus de persones o grups (els immigrants, els marginals, els obesos, etc.).
Cap precisar que probablement els mitjans de comunicació no tinguin un interès explícit per generar aquests estereotips o generalitzacions, no obstant això acaben fent-lo a causa de la força persuasiva pròpia del mateix mig (per exemple la televisió), combinada amb els hàbits de consum de mitjans de la ciutadania, i amb les creences o rumors que circulen en el boca a boca quotidià. Es tracta per tant, d’un procés social complex, en el qual es conjuguen múltiples variables individuals i socials.
També és important esmentar la diferència entre jutjar a una persona i jutjar una acció. Si veiem algú que roba una cartera al carrer, podem jutjar que aquesta acció és moralment “dolenta”, però no podem qualificar de la mateixa manera a la persona que la realitza.
Saber analitzar la totalitat dels fets ens ajudaria a evitar certes conclusions errònies que no contribueixen al creixement de les persones ni a la convivència en societat. Una visió equànime, lluny de discriminar, fomenta la transparència, la prudència i la confiança i pot ser una excel·lent medicina per a construir relacions sanes i madures.