Les grans escoles de negocis, entre altres, eduquen per a la competitivitat, que no és el mateix que la competència. Aquesta és la capacitat d’estar al nivell del que es necessita per a poder fer amb responsabilitat i coneixement unes activitats determinades. La competitivitat és l’exageració d’aquestes capacitats fent-ne una activitat que condueixi a superar els altres. Si no es transformés aquesta competició en una lluita en la qual fàcilment es trenquen les regles de joc, potser la societat es posaria d’acord, però avui més que mai no es pot negar que, amb astúcia, fàcilment es trepitja els altres per aconseguir uns primers llocs i es prescindeix del respecte. Fins i tot no importa la desigualtat, tot convertint-se en una forma de domini del qui té més enfront del qui té menys. La competitivitat es pot transformar en la més dura font de desigualtat, especialment pel que fa a l’economia, com pateix avui la nostra societat occidental, i convertir-se en una escalada per a aconseguir beneficis per damunt de tot. L’ambició del guany fàcilment sega la raonable dimensió social que èticament proposa un anivellament de l’economia que ajudi a estabilitzar el repartiment de la riquesa.
Avui, en certa manera, es pot entendre l’economia com un despietat joc de beneficis en favor d’un gran capital que està en mans de pocs, els quals, evidentment, sempre han de guanyar-hi, i quan no és així es produeixen terrabastalls que afecten diversos països.
És innegable que el ciutadà ha d’aconseguir una defensa de la subsistència mitjançant uns esforços, sovint inassolibles per a bona part d’ells, ja que el joc de l’endeutament atordeix de manera embogida en tancar-se crèdits, en reconduir l’economia cap a unes àrees afavorides pels sectors que la dirigeixen. La subsistència vital entra en el possibilisme social, en què s’han d’establir uns ajuts socials que canvien el benestar per la possibilitat de subsistir.
És evident que hi ha una realitat social que demana uns canvis d’actitud en tots els aspectes de la nostra societat si s’aposta per compartir, és a dir, entendre que s’ha d’arribar a acords en els quals es juga el benestar de la societat. Aquests pactes, en democràcia, requereixen actituds de transigència i considerar, d’una manera lúcida, que la societat la integrem persones que tenim vida, necessitats i una llibertat que també ha de ser compartida per tots. És a dir, l’individualisme ferotge que s’havia proclamat com a ideal, avui cau en favor d’una nova integració dels individus per a superar mancances en tots els aspectes de la societat, des de l’econòmic, prou evident, fins al familiar, l’educatiu, l’empresarial, el polític, el religiós, etc. No es pot negar que en aquests nivells de complementarietat en el fet de compartir hi tenen un gran paper les comunitats socials intermèdies o xarxes de persones a les quals es pot accedir plenament sense altra obligació que sentir-se bé amb els que integren aquests grups.
Compartir avui és fer un crit a la solidaritat perquè s’obri amb força davant la precarietat. Desenvolupar aquesta capacitat serà possible si s’afluixa el desig de tenir pel de ser, per assolir una dignitat social gratificant. Potser haurem d’aprendre a gestionar, compartint i cooperant, la pobresa, la inseguretat, la incertesa per a superar pessimismes que emmalalteixen la felicitat.
Els dirigents dels règims democràtics, estan prou conscienciats per a potenciar el benestar social perquè les persones se sentin protagonistes d’autèntiques xarxes col·laboratives?
¿Potser s’ha de lluitar perquè sigui possible un nou repartiment de béns, com és ara renunciant a uns sous per compartir-los –més baixos– amb altres i, per exemple, aconseguir dos llocs de treball per a un sol sou?
Les polítiques socials i públiques d’un país són en gran part fruit de la cultura i l’educació. Eduquem per compartir i cooperar?
Compartir és una esperança.
Josep M. Forcada i Casanovas
Ponents i ponències:
David Martínez i Gracia, Economista. Soci director d’AddVANTE
Jordi Riera i Romaní, Catedràtic d’Educació de la Universitat Ramon Llull. Vicerector de Política Acadèmica i adjunt al rector de la Universitat Ramon Llull
Begoña Roman i Maestre, Professora d’Ètica de la Universitat de Barcelona.Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya
Julien Schmitt, Coordinador del Grup d’Empreses del Camp d’Energia de l’Economia del Bé Comú – Barcelona
Ressenya, reportatge fotogràfic i monogràfic