Llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona. Advocada en exercici fins al 2008. Llicenciada en psicologia per la Universitat Oberta de Catalunya i màster en psicoteràpia per la Universitat de Girona. Treballa com a psicòloga amb adults i infants. Actualment treballa en el Centre de Psicopedagogia i Psicologia Tàndem. Està centrada en el camp d’estudi de l’aprenentatge i desenvolupament d’eines resilients per a nens i adults.
ACOMPANYAMENT A LA INTROSPECCIÓ
«Mitjançant la teràpia es pot aconseguir que el pacient deixi de demanar-se
per què a ell li ha tocat patir.»
El psicòleg explora molt de prop el comportament humà i intenta comprendre el paper de les funcions mentals. Quina és la relació amb el pacient?
Personalment considero que la funció de la psicoteràpia és ajudar la persona a endinsar-se en un procés d’autoconeixement i d’aprenentatge que li permeti comprendre com ha arribat al seu patiment. En la teràpia pot trobar un acompanyament per a poder desenvolupar els seus propis recursos i gaudir de salut psicològica i emocional en circumstàncies vitals doloroses o difícils d’afrontar.
En un espai íntim com és la teràpia és important per al pacient que la comunicació del psicòleg amb ell aconsegueixi que se senti ben acollit, acceptat, comprès i no jutjat; en definitiva, còmode. Una actitud d’escolta activa de la globalitat de la persona, juntament amb un acompanyament a la introspecció i de suport emocional i constructiu del psicòleg facilita al pacient una actitud receptiva, de confiança i activament col·laboradora en el procés terapèutic.
Sovint la por bloqueja l’individu i no permet fer la pregunta adequada. Com es pot ajudar davant d’aquesta situació concreta?
La veritat és que la por, sovint, està arrelada als prejudicis, frustracions, angoixes… i té un poderós efecte paralitzant que pot portar la persona a l’immobilisme més absolut. La por és una de les grans resistències al canvi. El bloqueig o el fet de defugir la pregunta que pot ser adequada o reparadora en un moment concret rau en la pròpia percepció i creença de la persona de la manca de recursos –emocionals, cognitius, materials, culturals, socials, etc.– per a enfrontar-se a la «previsible» resposta, la qual la podria portar a tocar fons i témer no sortir-se’n.
La confiança en el psicòleg i en la relació terapèutica afavoreix que el pacient percebi que és acompanyat i guiat per ell en la travessia de les seves pors i incerteses. Sovint el simple fet de no sentir-se sol ni «estrany» i de sentir-se acompanyat pel terapeuta per a endinsar-se en aquelles situacions esporuguidores ja comença a tenir efectes terapèutics
Quines són les preguntes més freqüents que es formulen?
En una bona part depèn de la fase del procés terapèutic en què es trobi la persona, ja que cada una té el seu ritme per a avançar en la teràpia. En trets generals, en una primera fase o en moments de patiment intens, les preguntes acostumen a partir de la culpabilitat pròpia o aliena o de la sensació d’impotència, la potencialitat esfereïdora de les quals esquincen qualsevol actitud de canvi en la persona.
Acostumen a ser preguntes adreçades al perquè de les seves situacions insuportables i inassumibles: com és que m’ha passat això tan injust a mi? I per què a mi, que sóc bona persona? O, com m’ha pogut fallar aquesta persona que jo he estimat tant? O, per què m’ha de passar tot a mi?
Quan la persona comença a ser conscient de l’abast del dolor o de la incapacitat a què la sotmet el seu «problema», ja passa a fer servir el «com»: com podré començar a deixar de pensar en això? Com seré capaç de fer això o allò? Es tracta d’un «com» que demana reafirmació de la possibilitat de tirar endavant, no d’un «com» de tipus resolutiu o adreçat a planificar els objectius o opcions de sortida. Lentament el «com» va donant pas al «què»: què puc fer per a estar millor? O, què puc fer per a ajudar-lo? Què hauria de fer en aquesta situació? És a dir, la persona ja ha passat d’un rol o paper passiu a un d’actiu vers la solució o el camí a emprendre. Aquesta actitud activa s’incrementa quan es passa a un «com» amb la finalitat de seguir els passos per complir el seu objectiu de benestar.
Hi ha resposta per a cada pregunta?
Qualsevol pregunta que fem parteix d’unes expectatives tant d’informació en la resposta com dels efectes de contingut emocional d’aquesta. Aquestes expectatives poden generar-nos tranquil·litat, indiferència o bé inquietud o angoixa. Potser no evitem buscar o trobar una resposta perquè ens farà patir.
D’altra banda, primerament, jo em plantejaria si la nostra actitud davant la pregunta és receptiva i oberta o està predeterminada per un desig o interès o per un prejudici o costum sociocultural. En aquest cas, per comoditat o per creure que és impossible trobar-la ja no insistim.
Finalment, ens plantegem si és coherent la perspectiva des de la qual es fa la pregunta i la resposta que busquem. Un exemple seria el perquè de la vivència d’una malaltia greu d’una persona jove –no des d’un punt de vista mèdic o científic– i la resposta socialment generalitzada és: «això no se sap». Aquesta resposta porta a la sensació de càstig immerescut o d’injustícia i de desprotecció.
Jo suggeriria que davant d’una pregunta complexa intentem buscar respostes en aquell camp d’estudi o matèria que ens pot ajudar a trobar una resposta que puguem acceptar. Buscar l’explicació de caire filosoficoespiritual d’un fenomen vital des de creences socioculturalment creades i compartides, com que una persona jove no hauria de patir malalties greus, no ens treu el patiment ni la sensació d’injustícia; ben al contrari, ens l’incrementa.
Què succeeix quan no hi ha resposta?
No sempre hi ha resposta a cada pregunta que plantegem, però sí que podem avançar en la recerca de la resposta recorrent a les fonts i a diferents camps d’estudi o a persones que ens poden ajudar.
Què es percep quan es crea el silenci enmig del diàleg?
Per a mi un silenci puntual enmig d’una conversa és positiu, tot al contrari dels silencis perllongats o freqüents, perquè aconsegueix minvar el ritme mental accelerat i la intensitat dels pensaments emocionalment punyents i esfereïdors. Aturar el soroll mental, encara que sigui per un moment, facilita a la persona situar-se en el moment present, el qual obre una escletxa per al canvi vers la vivència d’una realitat psicològicament més sana.
Hi ha diferents vivències de silenci: el silenci denota que la persona ha contactat amb la seva ferida més profunda que s’havia mantingut potser inèdita. Alhora pot denotar que la persona ha pres consciència d’alguna cosa important o que la pot ajudar a sortir-se’n.
En el fons la persona vol sentir-se compresa i escoltada. Vol escoltar respostes que generin pau i tranquil·litat. Com s’aconsegueix?
La tranquil·litat és la fita que tothom desitja en tots els seus àmbits vitals, el personal, familiar, laboral, social…, ja que proporciona estabilitat. En la teràpia es pot transmetre tranquil·litat a un pacient mitjançant una mirada, un gest, el silenci, una paraula, una frase adequada, en demostració d’una actitud d’escolta, de suport, de voluntat d’ajuda, de confiança, d’esperança, en definitiva, d’una «presència activa» per part del psicòleg.
La vostra professió requereix escoltar atentament per reconèixer l’estat del pacient. Quines són les actituds bàsiques per a mantenir una escolta atenta?
L’escolta és certament complexa. Inclou la comprensió tant de l’estat emocional, patrons cognitius i conductuals com del seu estat de salut corporal i de la realitat que està vivint el pacient. Ens hem d’allunyar del mal hàbit estès en l’àmbit de les relacions d’avançar-nos a suposar la resposta de l’altre o de treure’n conclusions precipitades.
En l’escolta i comprensió del discurs del pacient és bo deixar de banda els prejudicis socials, sense judici ni discriminació negativa de trets de la seva persona, per a poder-lo ajudar a redefinir la seva realitat de manera que li permeti recuperar la salut psicològica i emocional. El fet de pensar que cada pacient és un nou «món» interessant per descobrir, i del qual el professional també té l’oportunitat d’aprendre, motiva a mantenir-se en l’escolta atenta.
Quins valors humans faries ressaltar de la funció del psicòleg?
Sincerament penso que aquesta professió requereix un esforç personal important en el camp dels valors, atès que tractem amb un «material» molt sensible i delicat, com és la pèrdua humana, la frustració, la desesperança, les pors, les crisis vitals… Valors com l’empatia, l’honestedat, la flexibilitat, el desig d’ajudar els altres, la senzillesa i la generositat, seria bo que es trobessin en la relació terapèutica.
Els sociòlegs descriuen que vivim en una societat de la queixa. Com apaivagar aquesta lamentació constant que porta a un cert victimisme?
És cert que avui la lamentació és un discurs socialment acceptat, compartit i seguit per la majoria d’interlocutors, justificat per la difícil situació socioeconòmica en què vivim. Però el cas és que la queixa porta a més queixa, i aquesta, a la resignació. Les crisis de tota mena mouen a qüestionar-nos coses que fins ara no ens havíem vist amb la necessitat de fer-ho. Potser comencen a demanar-nos quina és la nostra part de responsabilitat en allò que no funciona.
El desig de supervivència de l’ésser humà i de la lluita pel benestar pot portar a veure la necessitat que la millora social i personal necessita la nostra participació. Un exemple seria substituir la pregunta retòrica: com ens en sortirem, d’aquesta crisi?, per: què tinc jo a l’abast per a poder contribuir a la millora del problema? Crec que la pregunta que transcendeix la nostra realitat immediata pot entrenar-nos en la pràctica d’una crítica sana i constructiva vers la millora personal i social.
Quina pregunta, avui, és la més qüestionada en l’entorn?
Avui hi ha una sensació col·lectiva d’injustícia, d’impotència; la manca d’esperança i també la solitud tenen un inevitable efecte de contagi que enalteix en els conflictes, dificultats i problemes en el nostre món personal. L’interrogant més habitual en moments de dificultat i de dolor és: per què a mi m’ha passat aquesta injustícia si no la puc suportar? Jo no me la mereixo. El «per què a mi» és l’expressió que aplega sentiments de ràbia, d’injustícia i tristesa, i, fins i tot, sensació de càstig sovint en comparar-nos «inevitablement» amb l’altre. A vegades també apel·la a creences de caire espiritual i/o religiós que entren en conflicte amb la vivència de la situació dolorosa.
Mitjançant la teràpia es pot aconseguir que el pacient deixi de demanar-se per què a ell li ha tocat patir.De vegades, té un efecte més terapèutic ajudar la persona a deixar de fer-se una pregunta punyent i emocionalment insana que el fet d’ajudar-la a trobar una resposta al seu problema.
Quina resposta amb sentit donaries?
Més que donar una resposta convidaria a una reflexió perquè com a éssers humans tenim el sa instint de defugir el patiment, però aquesta tendència s’ha convertit en un codi vital sociocultural i moral que és implícit i no escrit, com una mena de pseudonormes que han de regir la nostra vida, tot i que no són compatibles amb la realitat i la condició de l’existència de l’ésser humà.
Quan ens demanem per què a mi, o per què pateix una bona persona una malaltia tan dura, o per què jo no tinc sort en la feina i el meu amic sí, o com és que m’ha pogut deixar d’estimar aquesta persona si jo l’he estimada amb tot el cor… evitem considerar que puguem viure la malaltia, la mort pròpia o la d’éssers estimats i les pèrdues afectives o materials, o bé ens hi neguem. Tot i ser molt comprensible aquesta negació, no és realista. El fet que com a humans no acceptem, a priori, com a «premissa vital» que puguem passar per situacions dures i molt difícils, no solament ens fa perllongar i intensifica el nostre estat de patiment davant el dolor psicològic, sinó que ens fa viure convençuts de la incapacitat per a sortir-nosen i ens fa perdre el nostre sentit vital
Amb caràcter general, aquesta premissa vital que nega el patiment ha estat socioculturalment i educativament transmesa en la nostra societat. Aquest fet, en bona part, condiciona la nostra vivència del patiment. Penso que és bo ensenyar i entrenar els nens en eines resilients, perquè puguin començar a afrontar les dificultats amb autoconfiança i creativitat. En aquesta línia, actualment desenvolupo un programa d’entrenament d’actituds resilients per a nens. Comprenc que no és fàcil ni senzill apropar-nos a una perspectiva més àmplia i comprensiva de la realitat de l’ésser humà, però ens ajudaria a preparar-nos per a posar en marxa els nostres recursos davant de situacions vitals doloroses i inesperades.
Assumpta Sendra i Mestre