Competència i col·laboració. Dues cares d’una mateixa moneda… complementàries o incompatibles? Com sol passar, hi ha diverses opinions al respecte. En el 208è Sopar Hora Europea (realitzat el passat 16 de maig de 2013) vam voler posar el tema sobre la taula i escoltar els diferents arguments de la mà d’interessants experts de diverses disciplines. A continuació presentem un resum del que es va parlar aquella nit.
La primera intervenció va estar a càrrec de la professora d’Ètica de la Universitat de Barcelona, Begoña Roman, qui va començar la seva intervenció fent uns aclariments conceptuals i posant sobre la taula els aspectes positius i negatius tant del competir, com del compartir. En aquesta línia va afirmar, per exemple, que sovint la competitivitat és la motivació amb la que s’assoleix l’excel·lència i l’innovació, mentre que el compartir, a vegades, pot donar peu a persones que s’aprofiten de la generositat d’altres.
Roman va afegir que uns bons indicadors per “auditar” –des del punt de vista dels valors– com hauríem de passar del competir al compartir és la llista de 10 capacitats proposada per la filòsofa nordamericana, Martha Nussbaum, la qual inclou els següents elements: 1.- longevitat; 2.- salut física; 3.- imaginació; 4.- pensament; 5.- emocions; 6.- raó pràctica; 7.- afiliació; 8.- relació amb altres espècies; 9.- joc i 10.- control del propi entorn polític i material.
El segon torn de paraula va ser per l’economista i soci director d’AddVANTE, David Martínez, qui va reforçar la idea que tant el competir com el compartir tenen aspectes positius i negatius, tal com havia indicat Begoña Roman. A més, va proposar que un bon camí per passar d’una actitud a l’altra és –en primer lloc– assumir que som interdependents (com a persones o entitats), que ens necessitem; en segon terme, deixar de veure l’altre com a enemic i –pel contrari– centrar-nos en ell; un tercer element, va indicar Martínez, és promoure la confiança, i finalment, buscar un bé comú més alt, amb el que tots estaríem disposats a comprometre’ns.
Una altra aportació de l’economista va ser la necessitat d’aplicar un lideratge basat en l’harmonia per tal de promoure el compartir a les organitzacions. Aquest estil de lideratge –va explicar– ha de promoure l’entusiasme en les empreses o entitats, un bon clima laboral, una adequada gestió del temps, la resiliència, el treball cooperatiu, la reflexió i el sentit de l’humor. Segons el ponent, un lideratge amb aquests elements pot portar més fàcilment a persones i entitats a funcionar des del criteri del compartir.
La tercera ponència va ser del catedràtic d’Educació de la Universitat Ramon Llull, Jordi Riera, qui va fer un plantejament del tema començant en l’individu i acabant en la societat. Quant a l’enfocament individual, Riera va dir que per tal de compartir amb els altres, primer cal aprendre a compartir amb nosaltres mateixos; és a dir, tenir la capacitat d’introspecció, d’autoqüestionar-nos i interpel·lar-nos, que –segons va explicar– constitueix l’a priori preventiu abans de donar el pas cap el compartir amb altres persones. I un cop enllà, la clau per compartir amb els altres segons la perspectiva d’aquest ponent, és reconèixer l’altre, estimar l’altre i coresponsabilitzar-nos de l’altre.
Riera va dir que l’opció pel compartir es pot extrapolar a nivell social a través d’un model d’estat que sigui relacional. Va dir que fa temps que els estats han comprovat que per gestionar les societats necessiten de la implicació de tots els sectors (polític, econòmic, social, etc.), per tant ha d’apostar necessàriament per la co-responsabilització. En aquest context, va explicar el ponent, el rol de l’estat ha de ser el de promoure xarxes i promoure la implicació i co-responsabilització de tothom.
L’última intervenció de la nit va ser la de Julian Schmitt, que és coordinador del Grup d’Empreses del Camp d’Energia de l’Economia del Bé Comú de Barcelona. El primer que va fer el ponent va ser desmuntar la idea que la competència és inherent a l’economia. Va explicar que aquella relació no sempre ha estat així i que en realitat és un vincle “artificial”, per tant, és possible pensar d’una altra manera. Va explicar també que l’interès pel “bé comú” no és gens nou, ja que existeix des de fa molt temps i fins i tot es planteja com a fita dels estats en moltes constitucions.
Concretament sobre la proposta de l’economia del bé comú va dir que suposa incorporar molts canvis a diferents nivells de l’àmbit econòmic. A tall d’exemple va comentar que s’han de canviar els indicadors amb els quals es mesura l’èxit de les empreses (les finances) i substituir-los pel que han anomenat “balanç del bé comú”, el qual es fonamenta en dos gran eixos: 1.- els valors humans (dignitat, solidaritat, sostenibilitat, etc.) i 2.- els grups de contacte (amb els que es relacionen les persones que formen part d’una empresa). En resum, va dir, l’objectiu d’aquesta proposta és que les persones i empreses no només guanyin diners, sinó que guanyin en un sentit global de la seva persona i de la societat en què viuen.
Després de les intervencions dels ponents es va obrir el debat amb els assistents, en el que van sortir interessants reflexions com per exemple, com aplicar aquestes reflexions a l’àmbit esportiu, la necessitat de fer anàlisis complexes de la realitat, o la importància de la creativitat en la construcció de propostes noves. Per acabar, es va concloure que tant el competir com el compartir formen part de la realitat actual, per tant, cal analitzar-los assossegadament abans de prendre qualsevol decisió.
Rodrigo Prieto i Drouillas