Per Leticia Soberón Mainero.
Psicòloga
Roma, gener 2012
Foto: J. Palacios
Gener de 2012. Les peces del trencaclosques mundial en la primera dècada del segle XXI s’estan reacomodant de forma molt diferent a com van ser organitzades durant la segona meitat del XX. Els pols del desenvolupament s’han desplaçat ja cap a la Xina i altres colossos d’Orient, i també als països denominats emergents situats al sud-est. Les veus d’Europa, i fins i tot la dels Estats Units, comencen a ser ja més dèbils en el cor planetari, malgrat conserven encara per inèrcia part del control en una quota important de mercat. La crisi econòmica ha deixat al descobert, amb tota la seva cruesa, l’enorme poder d’algunes entitats financeres d’abast global, que defineixen l’agenda política fins dels països més desenvolupats. Ha quedat de manifest la ineficàcia de les solucions que fins avui dia havíem aplicat per resoldre les situacions difícils i el model d’equilibris socials del segle passat ja no funciona.
Per altra banda, apareixen noves classes mitges en les joves societats de l’Índia, Rússia, Brasil i d’altres països llatinoamericans i africans, així com d’alguns de la zona mediterrània. Són àmplies franges socials de persones amb formació escolar i universitària, una creixent capacitat adquisitiva i sobretot amb una major visió global, accentuada per l’ús d’Internet, dispositius mòbils i xarxes socials. Pateixen directament la incertesa i s’adonen que la gestió interessada d’aquesta crisi ha permès amassar fortunes a uns quants privilegiats, desembocant tot això en les protestes d’«indignats» que fan sentir les seves reclamacions.
Aquest panorama expressa, potser amb trets una mica simplificats, la recurrent pugna entre l’ànsia humana de llibertat i la prepotència assedegada de domini social. Per una banda, hi ha els dinamismes nous d’una ciutadania que ha deixat de ser massa, les llums dels quals notem en la primavera àrab i que encara susciten esperances; en les noves formes d’intel·ligència i solidaritat compartida i vinculada a través d’Internet; en la col·laboració i la cultura del software lliure; en el sorgiment de moviments de protesta, més o menys organitzats, que es repliquen en les places dels països anhelant canvis en un sistema sense futur; en els avenços de la participació femenina coresponsable en grans zones del planeta. La connectivitat i les xarxes socials encara no donen el millor de si, però són molt prometedores com a espais de debat i construcció de coneixement.
En l’altre plateret de la balança hi ha els mecanismes de control que els diversos nuclis de poder apliquen per mantenir i ampliar les seves àrees d’influència. Un mètode primitiu és l’ús de la força per sufocar la dissidència interna; un altre, el conegut «pa i circ» que van aplicar en el seu temps els romans: embotar les persones de totes les edats, satisfetes les seves necessitats bàsiques, amb hores d’entreteniment buit que, lluny de reparar les seves forces, els absorbeix les millors energies. Un altre sistema de control, menys evident però igualment eficaç, es detecta en la permissivitat mundial cap a l’enorme flux de drogues dures i toves perfectament accessibles i a preus populars a gairebé tots els països. S’adorm, així, la possible lucidesa individual en totes les classes socials, també les dirigents. Un més, de gran abast, és el control que pot ser exercit en i a través del ciberespai per evitar la difusió d’idees contràries als règims de torn, o envaint la privacitat per estimular el consum particularitzat. El domini financer d’alt nivell és potser avui el més inassolible i potent de tots, i gens fàcil de neutralitzar.
Què es pot fer? Justament això és el que no hem descobert. Per trobar pistes m’atreveixo a proposar una fórmula que no serà fàcil però sí és possible: impulsar els debats socials entorn als temes que tenallen l’aldea global d’aquest segle per proposar o crear, de manera grupal i col·lectiva, solucions creatives. S’ha de respondre amb consens als desafiaments ecològics, econòmics, socials, culturals i polítics que afrontem avui. S’ha de llençar endavant la democràcia perquè no mori. I per això és necessari que la societat s’alliberi de la letargia que la paralitza, trencar també l’individualisme i animar un diàleg veritable que posi en moviment les potencialitats i coneixements dispersos. Un esforç necessari i potser indispensable si volem una vida digna per a tota persona en el planeta Terra del segle XXI.