Per Caterine Galaz
Doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació
Barcelona, abril 2012
Foto: Monument a la Solidarity
Parc «El Rinconín» Gijón
Davant d’una catàstrofe natural, d’imatges de guerres, morts i pobresa en diversos països del món… davant d’una infància desprotegida, de l’avenç del desgast de recursos naturals, la manca de drets humans, les màfies, abusos i tràfic de persones… i davant d’una infinitat de fets que, dia a dia, podem veure en les notícies, emergeixen diverses accions solidàries per a encarar-los, conscienciar, participar o actuar enfront d’aquestes problemàtiques. Però, què ens porta a commoure’ns per aquests temes? Per què és tan fàcil assenyalar que «cal» ser solidari, en un món on preval una cultura individualista i d’autoprotecció personal? Quin és l’imperatiu ètic que ens porta a ser persones solidàries? En definitiva, per què actuar solidàriament si els problemes no ens afecten directament?
Quan es parla de «solidaritat», el sentit comú ens apunta a un sentiment de certa unitat amb la resta de les persones, basat en els llaços socials que s’han establert a través del temps, o també per interessos socials, o bé per objectius comuns.
Des de diversos punts de vista morals, ja diverses religions tenen en el seu ideari el fet de «ser solidari» o caritatiu amb la resta de la societat amb què es conviu, que fins i tot arriba a ser un imperatiu de virtut per a l’efectiu progrés de la humanitat en general. Així, la idea tradicional de «solidaritat» al·ludeix a la suposada existència d’«alguna cosa» dins de cada persona; una espècie d’essència entorn de la humanitat compartida, que ressona davant la presència d’altres subjectes. Aquesta cosa interna mouria que emergissin els comportaments solidaris. Tot i això, si les persones no són creients i no comparteixen una forma d’entendre del món des d’una visió religiosa, què les pot moure a ser solidàries?
Alguns teòrics socials han desenvolupat fonaments per a justificar la solidaritat sense una creença religiosa com a context. Ja el plantejament platònic i kantià va fonamentar en el seu moment la moralitat en la racionalitat humana. El sociòleg Emile Durkheim partia del supòsit que hi ha una primacia de la societat sobre l’individu –pel fet que l’individu és constituït des del seu naixement per relacions socials– i que, per tant, les formes de relacions quotidianes entre les persones podien explicar-se pels diversos tipus i graus de solidaritat que hi ha entre elles.
El sociòleg va diferenciar la solidaritat mecànica –aquella referida a la connexió bàsica i interna en l’àmbit grupal, construïda a partir de les semblances entre si i amb més possibilitats d’acord que de diferenciació– i la solidaritat orgànica, que, segons l’autor, emergeix com a fruit de la recurrència de conflictes: davant les dificultats entre individus la societat fixa una força externa normativa, basada en la consciència col·lectiva, per a posar límits a aquests conflictes i generar un bé comú. Aquesta consciència col·lectiva resumiria un conjunt de creences d’una majoria de la comunitat.
Per la seva banda, des d’un punt de vista pragmàtic, el filòsof nord-americà Richard Rorty podria plantejar que només la metafísica i les religions poden respondre al perquè de la solidaritat, ja que racionalment no es poden donar respostes completament satisfactòries a aquesta pregunta.
Segons el seu parer, no es tracta de buscar una essència en les característiques de la humanitat per a comprendre l’acció solidària, sinó més aviat de comprendre les diferències –raça, classe, sexe, religió, edat, entre altres– sense renunciar al «nosaltres» que inevitablement conté la individualitat.
D’aquesta manera, Rorty s’oposa a la visió que hi ha alguna cosa essencial dins les persones que els incita a actuar solidàriament. Per a l’autor, cada subjecte està constituït, inevitablement, des d’allò social, i, per tant, es tradueix en una permanent intersubjectivitat, però contingent. I davant d’aquest reconeixement bàsic, emergiria el desig d’assolir l’acord intersubjectiu més gran possible… que vindria a ser la solidaritat.
Així mateix, Rorty afirma la contingència de les persones, vinculades a les seves circumstàncies històriques i contextuals, les quals dependran d’acords transitoris sobre quines actituds i comportaments són normals en aquella comunitat i quines pràctiques són justes o injustes en aquell grup. Per tant, l’individu és una contingència històrica i, com a conseqüència, la idea de «solidaritat» també.
Rorty pensa que per a un progrés moral és més útil pensar des d’una moral etnocèntrica, pragmàtica i sentimental, que no des d’una moral universalista, abstracta i racionalista. A parer seu, els termes abstractes com «humanitat» han ajudat a una certa conscienciació de la vinculació social, però que acaben sent conceptes molt artificials i allunyats de la quotidianitat de les persones.
D’aquesta manera, planteja buscar el sentit de la «solidaritat» partint de la contingència on som i buscant incessantment les similituds entre un «ells» i un «nosaltres». Segons l’autor, el que acaba sorgint és, doncs, l’obligació de fer decréixer la crueltat i que les persones «sentim» d’una manera similar davant la susceptibilitat del «sofriment». Aquesta tasca d’inclusió «d’ells» en «nosaltres» acabaria sent més emocional que racional. «El que hem guanyat recentment en solidaritat, no ens ha costat la nostra capacitat d’escoltar els forans que sofreixen?», destaca.
Així, Rorty ens mostra que en èpoques on emergeixen actuacions de veritable canibalisme social, com ho va ser el camp de concentració nazi d’Auschwitz, «quina altra cosa pot ser el nostre reconeixement d’una humanitat que ens és comuna, sinó la solidaritat?».