Per Caterine Galaz
Doctora en filosofia i ciències de l’educació
Barcelona, setembre 2013
Foto: Carolina Estelrich
En el nostre entorn donem la veu d’alarma en veure el suposat retard en temes de gènere i igualtat entre dones i homes a milers de quilòmetres de les nostres còmodes cases, però difícilment qüestionem estructures o formes de vida que, en el nostre àmbit més proper, poden donar-se i que es consideren gairebé «naturals». Quantes vegades hem sentit frases com «a aquesta noia se li està passant l’arròs», o «a aquesta altra se li escaparà el tren» , o «és que li estava sonant el rellotge biològic», o «és normal a aquesta edat que la naturalesa digui»… tot al·ludint a un suposat «instint maternal» que emergeix en un moment i que fa que les persones es decideixin a tenir fills i filles.
Malgrat que hi ha una certa percepció que en temes de gènere els nostres contextos estan més ben situats que d’altres, en el tema de la «maternitat» podem veure que hi ha encara una sobrevaloració de la qüestió no sempre explícita en el nostre marc sociocultural, que fa que socialment es valorin més les dones que opten per tenir fills i filles que les que no, posicionant la maternitat i la paternitat com un valor i objectiu per sobre d’altres formes de realització personal i social. Encara que d’una manera velada, es manifesta una certa desvaloració social quan aquesta fita no és aconseguida, o bé és vist com una cosa incompleta. Encara sentim discursos en què les dones si no són mares no semblen assolir la realització o podrien arribar a frustracions, sense qüestionar-nos per què no es fan les mateixes asseveracions per als homes
Amb això no volem pas sostenir que l’opció de la maternitat sigui una cosa que endarrereixi les societats en termes de gènere. Per contra, pot ser que aquesta «opció» realment generi molts dividends personals, comunitaris i socials. Tanmateix, no sempre és considerada així: com «una opció possible» entre altres possibilitats igualment vàlides per a les dones. El problema no és l’opció de la maternitat, sinó la sobrevaloració d’aquest àmbit i les exigències socials i expectatives comunitàries que se centren en aquesta elecció.
El qüestionament de l’instint maternal sorgia ja l’any 1949, amb Simone de Beauvoir, que va posar en dubte la suposada naturalització de les conductes de les mares i, a més a més, proposà directament situar-les com a part de la cultura apresa.
Segons l’antropòloga Dolores Juliano, la hiperbolització de la maternitat s’ha produït en superar el camp de les opcions possibles i entrar al camp d’allò «natural», és a dir, que es tracta el tema com un cert mandat instintiu i essencialista que suposadament totes les dones han de complir, més enllà de l’entorn social. Moltes vegades no es llegeix la maternitat com un constructe social, com una conducta que forma part d’un esdevenir històric i situacional concret, en altres paraules, com a comportaments que aprenem per les influències que rebem en el nostre entorn.
«Aquest sistema mític de naturalització de les conductes es mostra especialment eficaç i assigna a les dones com a destinació l’amor maternal, l’amor romàntic i la passivitat sexual. En tots els casos aquesta interpretació treu mèrits a la conducta en el cas que sigui assumida, ja que es tractaria d’un mandat que les dones no podrien evitar i, en canvi, en sanciona durament l’incompliment, perquè el treu del marge de les opcions lliures (que sempre es reconeixen als homes) i col·loca la seva falta en el camp de l’anormalitat», assenyala la doctora Ana María Fernández en el seu llibre Las mujeres en la imaginación colectiva.
Aquesta sobrevaloració de la capacitat reproductiva (biològicament i socialment) i de la capacitat de les dones com a cuidadores pot conduir també a generar una demanda en altres camps, per complir l’objectiu social de crear nuclis familiars: la reproducció assistida i l’adopció. Cal assenyalar que aquestes opcions són totalment legítimes com a camins de realització personal. Tot i això, en alguns casos veiem que es viu com una obligació per a l’èxit i l’acceptació social, que genera una excessiva frustració quan aquests camins fallen, per manca d’informació, per una sobreexigència personal després de múltiples esforços i intents, per conseqüències futures d’aquestes opcions no prou considerades, entre altres factors.
Però, es pot pensar en una maternitat diferent, que qüestioni precisament aquests rols més tradicionals assignats al fet de ser mare?
Reconèixer que l’opció de la maternitat no ve d’alguna cosa essencialista o immutablement natural, i que forma part de la condició de persones socialment construïdes, és un punt de partida per a obrir camins precisament a altres formes de fer i viure el que és aquesta elecció, més enllà de les expectatives socials que s’esperen d’una suposada «bona mare».
Acceptar aquesta base pot possibilitar el qüestionament dels prejudicis que encara hi ha sobre la maternitat, particularment la valoració de la capacitat reproductiva i cuidadora exclusiva de la mare com una qüestió biològica, i com si fos un destí o premi més gran davant d’altres possibles projectes individuals, com també permetria qüestionar el suposat «instint maternal». L’antropòloga Dolores Juliano planteja que es pot desmuntar aquest suposat llaç biològic des de l’antropologia en veure la diferència de concrecions en l’amor maternal en diferents contextos socioculturals, però també des de la història, perquè a través del temps es poden comprovar els canvis i evolucions del que significa portar fills i filles al món (podem veure com la pràctica d’abandonament de nens era corrent entre els segles XVI i XIX o el traspàs a dides cuidadores). Si fos una cosa natural i biològica, hauria de sorgir en cada grup social al llarg del temps i amb més persistència com menys sofisticació cultural es posseeixi. Sembla que no ha passat així i que obeeix més a una influència social i contextual.
D’altra banda, sembla com si feminisme i maternitat es contradiguessin. Però no necessàriament. Creiem que pensar l’opció de ser mare des d’una altra perspectiva no patriarcal, passa precisament per qüestionar les bases essencialistes que hi ha darrere el mite de l’instint maternal, acceptant que és construït i que ens influeix perquè l’assumim com a desig personal. Les dones podem ser creadores de més projectes que el fet de concebre éssers humans, i tan importants com aquest. Sense desmerèixer que la maternitat és un projecte atractiu, però optatiu. Per tant, ser mare o no ser-ho no es pot convertir en un barem de qualitat de desenvolupament de la vida de les dones en l’àmbit social.
És important acceptar que la maternitat ha estat usada a través del temps com a pràctica social inserida en xarxes de poder amb regulacions patriarcals i capitalistes, en què les dones han quedat vinculades a rols de responsabilitat exclusiva de la criança, i els seus resultats. S’espera, encara que no es digui, que les dones «cuidin», impedint relacions emocionals diferents entre homes i dones, i entre homes i fills i filles.
El treball serà, llavors, reformular constantment la manera com ens posicionem davant la «maternitat/paternitat – criança» per prendre decisions pròpies, ser dones i mares sense superposar un dels àmbits com a únic camí possible de realització. Podem visualitzar la responsabilitat que implica la criança, transformant les jerarquies de gènere, partint per canviar la separació entre el treball d’atenció (tradicionalment assignat a les dones) i la seva desvaloració i el treball productiu com a hipervalorat. Assumir, en altres paraules, que l’atenció és una tasca social compartida.