Fa uns quants dies llegia que les primeres universitas eren com associacions privades impulsades per homes que es van proposar el conreu i la difusió de la ciència. Això em portava a pensar si avui no podríem recuperar aquesta idea inicial d’universitat, i ser capaços de crear associacions de persones disposades a conrear la ciència i a difondre-la a través dels diferents mitjans que la tecnologia posa al nostre abast. Associacions o entitats que s’oblidin de donar títols i de demanar reconeixements oficials, per dotar-se d’unes estructures mínimes que permetin reunir persones a pensar, dialogar, i després donar a conèixer allò que han pensat i dialogat, amb l’esperança que aquestes idees revertiran profitosament en la societat. De fet, a primer cop d’ull, sembla que no seria gaire complicat recuperar aquesta concepció d’universitat i aplicar-la als nostres dies.
Tenim moltes universitats arreu del món que funcionen molt bé; per tant no cal crear-ne de noves. Malgrat que totes han patit i pateixen les conseqüències d’una crisi econòmica brutal, amb diferents matisos, moltes continuen fent la tasca pròpia de les universitats modernes: generar coneixement i donar-lo a conèixer, i restar obertes a les necessitats de la societat per a fer innovació i transferència de coneixements, ajudant a crear riquesa i millorant la qualitat de vida i la salut de les persones que viuen al seu territori. Aquests objectius són a la base de la famosa declaració de Bolonya.
Però, com deia Salvador Giner en el número 45 de la Revista RE, titulat «Nou temps d’universitat», per a «contribuir a la universitat d’avui i de demà cal millorar, i hem de crear coses noves perquè la universitat sigui més afable. Per a mi la universitat és un invent extraordinari».
Estic plenament d’acord amb ell, i estic convençut que cal continuar inventant noves formes de fer universitat. Hi ha molts homes i dones que no estan matriculats a cap universitat ni han cursat estudis en un centre universitari, però són persones universitàries, és a dir, obertes a les idees, amb ganes d’aprendre i d’ensenyar, que han fet experiència dels seus coneixements i volen transmetre aquestes experiències a la societat on viuen. Penso que els veritables professors d’universitat són aquells que, a més de tenir uns coneixements, són capaços de testimoniar una experiència. Aquells homes i dones que, amb títol universitari o sense, ensenyen el que saben, i ho poden fer perquè ho viuen. Podríem dir que saben perquè viuen, que el seu aprenentatge brolla de la vida; no tenen, doncs, un saber teòric sobre les coses, sinó una experiència coneguda i viscuda. El que ensenyen és precisament el que han viscut, el que estan vivint.
Si entenem la universitat d’aquesta altra manera, m’atreveixo a dir que hi ha molts professors i alumnes al nostre entorn. Però massa sovint perduts en l’allau d’informació, atrapats en un món frívol i superficial, i carregats de tòpics i prejudicis, no hem pogut apreciar la saviesa de les persones que teníem al davant, i hem estat incapaços d’aprendre d’aquells que amb el seu testimoni ens donaven una classe magistral. Això significa que no hem estat bons alumnes, és a dir, no hem estat capaços de discernir quines eren les persones que ens aportaven coses importants i quines eren les que no ens aportaven res de rellevant i podíem prescindir-ne.
Necessitem associacions, entitats que, tenint vocació universitària, vulguin assumir el repte de connectar persones. Joan Badia deia que «no hi haurà innovació si no som capaços d’apropar les persones que treballen en el món de l’educació –especialment professors– i que han intentat trobar solucions creatives. Quan algú té un problema al davant, n’hi ha un altre que ja s’ha plantejat el problema i ha intentat resoldre’l. Només que intentéssim connectar el que l’ha intentat resoldre amb el que se’l troba, segurament tots hi guanyaríem. Però no es tracta de connectar idees i solucions, sinó també persones». Aquesta seria una gran aportació universitària, ajuntar persones per a compartir coneixements i juntes trobar solucions a determinats problemes, o trobar-se pel simple goig d’estar junts i compartir la fraternitat existencial. Necessitem associacions culturals que facilitin aquestes trobades i possibilitin l’accés dels seus coneixements a totes les persones vocacionades per a aprendre, encara que no siguin universitàries en el sentit estricte. Entitats que sàpiguen utilitzar totes les alternatives possibles per a difondre el saber en la societat (convocar tertúlies, conferències, articles als diaris, utilitzar programes divulgatius en els mitjans de comunicació social, accés a museus, etc.).
Joan Viñas, quan era rector de la Universitat de Lleida,deia: cal «formar persones amb coneixements, habilitats i actituds transversals que les facin competents per a liderar els canvis de la nostra societat, amb ètica i formació humana integral com a persones adultes i amb capacitat d’autoaprenentatge. El títol només és important si va acompanyat d’aquestes competències. Necessitem em – prenedors, i la universitat ha de ser emprenedora i forjadora d’emprenedors». I jo de nou pregunto: quina universitat?
Només les universitats públiques o privades reconegudes pels organismes oficials? Penso que hi ha moltes institucions que actuen com a autèntiques universitats, que són realment emprenedores, que forgen homes i dones que volen transformar la societat i que ho fan amb un altre estil i tarannà, més lliure, més informal, però que donen resposta als reptes de la societat, i treballen amb rigor científic i acadèmic.
Lluís Font, en un Sopar Hora Europea organitzat per l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral, deia que «la universitat hauria de ser capaç d’ajudar la gent a créixer en saviesa i en humanitat, malgrat que els pares i els mateixos estudiants no ho posin fàcil, perquè esperen que l’especialització els faciliti l’accés a un món professional». I la psicòloga clínica Maria Martínez, en aquell mateix sopar, remarcava: «I no hi ha dubte que hi ha moltes realitats que ajuden les persones a educar-se en l’adquisició de la saviesa, tenint en compte que hi ha savis reconeguts, però que hi ha altres savis que, tot i no tenir el reconeixement explícit, els podem trobar al carrer. Saviesa que també està, per exemple, en les criatures o en les persones que viuen al camp i que coneixen la naturalesa; al cap i a la fi, saviesa en la quotidianitat».
Cada vegada estic més convençut que el que la universitat ha de donar són homes i dones savis. I la saviesa no és només saber, és molt més: és saber utilitzar el saber, com diuen alguns autors, és l’art de viure. La vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements, la saviesa és una actitud que sorgeix sobretot de l’experiència, i aquesta no és feta solament de coneixements, sinó també de valors, accions, creences, emocions, desigs, principis, sentiments…, en definitiva, d’una barreja difícil de destriar i que mai no és el resultat d’ajuntar o apilar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat no són valors exclusivament intel·lectuals, ni activitats purament racionals, sinó, sobretot, una manera de tocar la realitat i de gaudir-ne.
La saviesa ve de tenir gust, d’assaborir i, alhora, de tenir sabers. El savi és, doncs, aquell que sap paladejar les coses, des de les més vitals i essencials fins a les més insignificants i petites. És d’aquesta capacitat de gaudir, de sentir, d’on brolla la seva capacitat d’aprendre, de saber. Sembla que la nostra cultura ha perdut molt la capacitat d’assaborir. Hem après molts conceptes, molta tecnologia, fins i tot ens hem especialitzat en matèries senceres, però si no som capaços de gaudir d’allò que hem après, esdevenim persones plenes de coneixements, però sense l’experiència que dóna haver trepitjat la realitat de les coses. Hi ha moltes persones al nostre món que són una universitat, perquè han tastat, assaborit, viscut: la llibertat, l’amistat, la fraternitat, la família, la convivència, matèries totes elles que construeixen persones i creen civilització. No nego la importància d’altres matèries d’estudi, car tot en aquest món és interessant.
Però trobo molts llocs per a aprendre matemàtiques, economia, filosofia, dret, ciències polítiques, química, etc., però no trobo universitats on pugui aprendre a ser lliure, a ser amic o a construir família.
Si, com diuen alguns autors, la saviesa és un atribut de l’ésser, haurem de cercar professors que ens ensenyin a gaudir i conèixer el que és més proper a nosaltres mateixos: el nostre propi ésser. La capacitat d’adonar-nos de la pròpia existència és el punt de partida per a viure el que realment som. La sorpresa de ser, quan podíem no haver estat mai, és el que ens obre la capacitat de sorprendre’ns per les coses que ens envolten, per les persones i pels fets. I aquesta admiració és la que ens obre una sana curiositat, que esdevé el veritable motor de l’aprenentatge.
D’aquí brollen moltes preguntes i les respostes, i sobretot el desig i la motivació per a continuar aprenent. M’atreviria a dir que la sorpresa, l’admiració per tot el que existeix i saber-se ubicar en la realitat són la base per a assolir la saviesa.
La saviesa es va consolidant des de la soledat i el silenci, és a dir, des de la reflexió profunda de la vida, de les coses que escoltem i que aprenem. Ens falta escoltar-nos a nosaltres mateixos, ens falta consciència, és a dir, ciència de nosaltres mateixos; més ben dit, la saviesa de mi mateix.
La consciència és saber d’un mateix. Aquesta espècie de diàleg que hom estableix amb si mateix ens permetrà saber qui som, ens ajudarà a assolir una acceptació plena per a poder utilitzar les potències, les capacitats de cadascú i arribar a ser allò que realment podem ser.
És obvi que l’objectiu d’educar en la saviesa no correspon únicament a la universitat, sinó que hi ha d’estar implicada tota la societat, des de la família a les diferents institucions socials i educatives, passant per tots els cossos socials intermedis i els grups d’educació del temps lliure.
Però, en aquests moments més que mai, és necessari que la societat civil creï associacions de persones que creguin que hi ha altres maneres de formar-se per a viure. Que ajuntem persones contentes d’existir, entusiasmades per la creació, persones que viuen apassionadament els fets, que desitgen estar al servei dels altres aportant una experiència coneguda i viscuda. Si la filosofia és la transmissió del que s’ha pensat, de la història del pensament, la saviesa és el testimoni del que s’ha experimentat, l’experiència mateixa de la vida. Si mirem al nostre entorn descobrirem que hi ha moltes entitats o associacions que funcionen com a autèntiques universitats, que ens eduquen a assaborir la vida i tot el que comporta, a entusiasmar-nos amb la tasca d’investigació i de servei a la humanitat.
En definitiva, hi ha noves associacions, com la Universitas Albertiana –Interdisciplinària– Estudis Generals de Gandesa, que són veritables universitats que accepten la realitat que existeix com la seva aula magna, que capaciten l’home per a trobar-se amb la seva complexitat i amb la del món. Una realitat que és la que subministra els llenguatges per a donar resposta a les qüestions, per a saber treure conclusions de l’allau informativa que patim, que ajudi a la culturització dels ciutadans, que sigui el taller per a resoldre els problemes en el seu context més immediat.
Una universitat que va a la recerca de les respostes que l’home es planteja des del seu propi jo i de les que la realitat li planteja, sabent que no podrà resoldre tots els interrogants, però sí que arribarà a un coneixement més gran de l’home, que el porti a estimar més la seva existència i la del món.
Jordi Cussó
Director de la Universitas Albertiana