Neix a Ciutadella l’any 1937. És geògrafa i pedagoga. El 1955 es graduà en magisteri a l’Escola de Magisteri de les Illes Balears, el 1960 es llicencià en pedagogia i el 1963 en història a la Universitat de Barcelona.
El 1985 es doctorà en pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1972 és professora i seguidament catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB.
FORMACIÓ DE PERSONES LLIURES
«La passió pel coneixement ve de la necessitat d’aprendre, de saber»
Com és aquesta passió i esperit tan emprenedor en parlar del món de l’ensenyament?
Perquè he lluitat i sempre he estat cercant per poder millorar i trobar respostes. Vaig fer l’escolaritat després de la postguerra. En aquella època les noies no estudiaven, la primària s’acabava a deu anys i si les noies volien estudiar se suposava que farien magisteri. Quan vaig acabar magisteri no em trobava preparada per a ensenyar i vaig anar a la Universitat de Barcelona per fer pedagogia, però, en acabar, vaig pensar que havia d’ensenyar alguna cosa i llavors vaig fer geografia i història. Per això vaig voler dedicar-me a l’ensenyament perquè em va costar molt aprendre i, a més, sempre tenia la sensació que no aprenia el que realment era rellevant.
Com s’ensenya bé?
Si s’ensenya bé no cal fer tantes carreres, es pot fer un camí molt més ràpid, més segur i d’utilitat. Quan jo estudiava trobaves pocs professors que expliquessin les raons i justificacions dels problemes. El que rebíem era molta informació. Penso que s’ensenya bé quan juntament amb la informació trobes les raons que justifiquen els fets, els valores o interpretes i es formulen dubtes i preguntes que porten al diàleg amb els altres i a l’argumentació.
Vostè volia ensenyar d’una altra manera?
Sí, quan vaig anar a les escoles Costa i Llobera i Talitha, entre els anys seixanta cap al setanta, vaig començar a trobar aquelles respostes que buscava. Va ser un primer pas didàctic important. Volíem sortir d’aquell ensenyament memorístic tan poc atractiu.
Quan va començar a ser professora a la Universitat?
Quan vaig entrar a la Universitat era el moment de la creació de l’Autònoma, cap als anys setanta. Vaig començar al Departament de Geografia. En aquell moment s’estava lluitant perquè la formació dels mestres pogués vincular-se a la universitat, ja que era considerada una formació de nivell inferior al del batxillerat. Es pretenia fer unes escoles de mestres integrades a la universitat. La Llei del 1970 ho va fer possible, però no es va aplicar fins més endavant. El meu interès era la formació del professorat. Primer vaig compartir la meva dedicació al Departament de Geografia i a l’Escola de Mestres, però finalment vaig decidir dedicar-me plenament a la formació del professorat.
Com era l’Escola de Mestres de la UAB d’aquella època?
Quan vaig començar a donar classes a l’Escola de Mestres vaig organitzar les pràctiques, perquè sempre he pensat que la relació entre teoria i pràctica és indispensable en una carrera professional. L’any següent em vaig fer càrrec de l’Escola i vam formar un equip de direcció. Eren els darrers anys del franquisme, eren temps insegurs i amb poc control, i vam poder fer coses que després no es van permetre, com, per exemple, contractar com a profees que tenien molta experiència pràctica i una reflexió seriosa sobre educació, malgrat no ser llicenciats. Vam ser molt atrevits introduint l’especialitat d’Educació Infantil i de Primària, que encara no eren oficials, i creant una escola de mestres que volíem que fos democràtica, catalana, professional i plenament universitària. Després he viscut molts canvis i moltes reformes. Quan es pensa en la formació dels futurs mestres i professors sempre insisteixo en el fet que la peça clau per a afavorir un canvi qualitatiu és la necessitat de relacionar estretament la teoria i la pràctica. La pràctica demana coneixements, capacitats, emocions, actituds i va lors. És en la pràctica on es presenten molts espais d’inseguretat que demanen reflexió, treball en equip i el recurs a l’estudi i a la teoria.
Quin tret característic faria ressaltar del perfil d’un professor de qualsevol especialitat?
Primer la convicció de la dignitat de la professió docent; després, la passió pel coneixement; tercer, que ensenyar és un acte de respecte i estimació pels alumnes. El més important és creure en la importància de participar en l’educació dels futurs ciutadans. En ensenyar eduquem i podem contribuir a la formació de persones lliures, és a dir, amb capacitat de pensar per elles mateixes i de decidir, amb capacitat de diàleg i amb responsabilitat personal i social. Aquesta és la dignitat de la professió. Dignitat de creure que allò que fas pels alumnes serveix per a formar persones amb capacitat de viure en una societat democràtica. L’escola no pot canviar el món, però sí que pot contribuir a millorar-lo.
La passió pel coneixement ve de la necessitat d’aprendre, de saber. Quan un ensenya no ensenya el que sap, ensenya el que els alumnes necessiten saber, però has de saber molt més per a descobrir què és allò fonamental, bàsic.
Tant el mestre a l’escola com el professor a la universitat ha d’ensenyar d’una manera raonada, justificada i contrastada. Un professional de l’educació ha de tractar la ciència amb rigor, i això demana un bon coneixement de la matèria que treballa amb els alumnes i una actitud estudiosa, reflexiva i dialogant perquè els professors no en sabem mai prou, ni de com ensenyar ni de la nostra matèria.
Malgrat que des de l’any 2004 no està a l’aula, com percep els joves d’avui que van a la universitat?
Crec que n’hi ha de tota mena. Sempre n’hi ha una minoria que té moltes capacitats, una minoria que els costa molt i hi ha un ample segment entremig que amb entusiasme i dedicació es formen molt bé. Penso que els joves estan oberts a moltes possibilitats. Nosaltres intentem orientar-los, però el futur és incert i els hem d’ensenyar a dialogar amb la incertesa i a trobar respostes a situacions inesperades.
El que passa és que molts estudiants no troben a la universitat allò que busquen, de la mateixa manera que jo no ho trobava. En qualsevol cas, totes les universitats no són iguals. Algunes han perdut la carta de navegar, perquè estan només preocupades per l’excel·lència, per l’avaluació i els rànquings internacionals basats en la investigació i en les publicacions.
Què ha de considerar, la universitat?
La universitat, evidentment, ha de fer investigació, però també ha de fer docència i gestió. Ningú no vol fer gestió perquè demana molta dedicació. L’únic que en aquest moment dóna crèdits, reconeixement i que fa progressar és la investigació. Per tant, els professors universitaris generalment estan excessivament preocupats i ocupats a fer currículum i a publicar en revistes d’impacte, perquè és l’únic camí per a arribar a l’acreditació i a la promoció. Per tant, la universitat s’ha orientat molt cap això i s’ha abandonat la docència i l’atenció als alumnes. A més, tothom pateix per publicar en revistes d’impacte, perquè si no publiques, no ets ningú.
Per tant, quina «carta de navegació» proposa per a la universitat?
L’obsessió per publicar porta a valorar la novetat. Jo recomano llegir els clàssics, que són la nostra referència, i, en lloc de voler inventar, intentar actualitzar i millorar. Ensenyar bé sempre comporta un factor de creativitat.
Sabem que la gent procura fer el que li valoren per a sobreviure. En el camp de la docència passa el mateix. S’hauria de valorar de la mateixa manera la investigació, la docència i la gestió.
En concret, el docent, per exemple, cada cinc anys hauria de poder presentar el que ha fet: els programes i materials utilitzats, les orientacions pràctiques, el balanç de les corresponents avaluacions dels alumnes i la seva justificació i la bibliografia utilitzada, i que aquest dossier juntament amb l’informe que faci el mateix departament tingui la mateixa importància en l’avaluació del professor que el que pot tenir la investigació.
Un canvi significatiu són les noves tecnologies. Què n’opina?
És una eina magnífica. Sabem que les eines serveixen segons com les fas servir. Pot ser molt innovador o molt tradicional, depèn del com. Avui es busca la informació a Internet en comptes de buscar-la en els llibres i es treballa en xarxa, però hi ha una cosa que no substituiran mai les noves tecnologies, que és el contacte personal. Crec que el més significatiu és el diàleg directe on s’expressa la pròpia personalitat.
Com valora les humanitats en qualsevol tipus de formació a la universitat?
Hi ha la ciència i les humanitats. Entenem per ciència el coneixement que respon a més criteris de veracitat, però hi cap el dubte i, a més, la ciència no és neutral: és plena de decisions intencionades. Les humanitats responen a preguntes molt bàsiques per a tota persona i són imprescindibles.
Els mestres han de tenir una àmplia formació humanística i una rigorosa formació científica. Actualment es pensa que les ciències i les humanitats tenen molt en comú, perquè sabem que el coneixement és una manera de mirar, una interpretació de la realitat, i que es defineix com el conjunt de respostes que dóna la comunitat científica a cada moment. La comunitat científica és formada per persones i la resposta que donen depèn del que saben a cada moment de la història, del que interessa, del que volen veure; per tant, el coneixement és relatiu, perquè hi cap el dubte i el canvi. El pensament és un mirar la realitat i interpretarla, i és un acte complex, i té molt d’intencional.
Però hi ha tantes interpretacions com persones?
El coneixement és relatiu, però no es pot caure en el «tot s’hi val». Hi ha uns criteris que fan que a cada moment unes idees o teories siguin més vàlides que altres. Una idea o teoria és més acceptable si va acompanyada de moltes raons, proves, experiències; si es demostra més adequada i explicativa que altres; si resisteix millor la crítica i si aporta un benefici social, científic, tècnic o econòmic a la societat.
A vegades, en un tema o problema, hi caben diferents interpretacions, perquè hi tenen un paper rellevant els criteris que es prioritzen, els valors o els sentiments, s’obre el camí del diàleg i de l’argumentació que pot portar a la negociació, o bé a la convivència pacífica de diverses alternatives.
I com s’ensenya a pensar?
Ensenyar a pensar demana comunicació i diàleg. El pensament està molt condicionat per les preferències, les experiències i els coneixements previs. Per a ensenyar a pensar no hi ha altre camí que aprendre juntament amb els altres, comunicant el propi pensament. I per a comunicar-te et cal ordenar la informació i clarificar les pròpies opinions. Saber que el que cadascú pensa serà escoltat i valorat afavoreix l’autoestima i el sentit de pertinença. El diàleg i el debat són la base de l’educació per la igualtat, perquè demanen saber escoltar i acceptar que els sentiments i raons dels altres poden ser tan autèntics com els propis.
És sorprenent la vitalitat que desprèn Pilar Benejam amb setanta-sis anys, que explica amb passió la seva trajectòria personal i professional implicada en el món de la docència. Ha estat trentatres anys vinculada a la universitat, però abans havia estat dotze anys a l’Escola Costa i Llobera i a l’Escola Talitha.
Molta part de la història de la pedagogia de Catalunya ha passat per les seves mans, perquè se n’ha preocupat i ha lluitat en diferents moments de grans dificultats històriques i polítiques.
Tota la seva vida ha estat dedicada a millorar l’educació dels infants, a la renovació pedagògica i a la innovació didàctica en la docència de les diferents propostes epistemològiques de la geografia. És i ha estat una persona compromesa per millorar l’entorn: l’escola, els mestres i la universitat.
Assumpta Sendra i Mestre