Revolució tecnològica, ocupació i canvi social

Per Ramon Santacana
Professor de ciències econòmiques i empresarials
Taiwan, febrer 2014
Foto: Creative Commons

Estem assistint a la tercera revolució tecnològica dels últims dos-cents anys. El vapor i més endavant l’electricitat van possibilitar la substitució de la força de treball animal per les fonts d’energia fòssil. Les escenes de cavalls o d’altres animals en les tasques del camp, en el transport o en activitats militars ja només formen part de la memòria.

L’electrificació va facilitar la mecanització dels processos productius i la urbanització de les ciutats. El camp va patir un important despoblament i la població es va concentrar al voltant de les noves fàbriques. La massa obrera resultant, una classe social llavors nova, es va convertir més tard en productora i, al seu torn, en consumidora. Efectivament, amb les noves tecnologies aviat arribaren productes i serveis innovadors; tan cars, però, que gairebé ningú podia adquirir-los. La producció en massa, feta possible gràcies a la tecnologia, reduïa el cost de cada unitat i feia assequibles aquests productes a la majoria de la població. La massa obrera, per imperatiu de l’estructura de costos, també es va convertir aviat en massa consumidora, i la classe mitjana va passar a ser el grup social preponderant i de tarannà més emprenedor.

Dit així, podria semblar un conte amb final feliç. Una mena de llei natural, un determinisme de mercat va fer que els sistemes comunistes, per no respectar les lleis econòmiques i de mercat, desapareguessin i quedessin esborrats de la història.

El que no podem oblidar és que cadascuna d’aquestes transicions va generar moltes tensions, sofriment i injustícies. No ens ha de semblar estrany que a cada fase d’innovació tecnològica sorgissin grups que vivien la irrupció dels canvis com una cosa destructiva, antinatural i amenaçadora. Uns quants pensaven que s’havia d’acabar amb la nova tecnologia per preservar l’ordre social. Amb aquest fi, provocaven el descarrilament de trens o,per exemple, el sabotatge de la maquinària tèxtil, considerada culpable de la disminució dels llocs de treball.

La tercera revolució tecnològica que ara vivim, impulsada pel procés d’emmagatzematge de dades i la seva transmissió, és a dir, l’anomenada tecnologia de la informació i la comunicació, també està produint tensions, desequilibris socials i injustícies que afecten la major part de la població.

Amb la robotització, ja no calen masses obreres per dur a terme la producció. Les fàbriques informatitzades necessiten només uns quants informàtics i tècnics especialitzats. El canvi ja és aquí. A tall d’exemple, Foxconn una empresa amb milers d’empleats i que produeix a la Xina els iPhones d’Apple, preveu obrir la seva nova planta plenament automatitzada dins d’aquesta dècada. Com a conseqüència de fets com aquests, l’ocupació anirà desapareixent a poc a poc i la classe mitjana es precaritzarà.

L’estat del benestar, un sistema que tracta de defensar la classe mitjana amb l’ajuda dels subsidis d’atur, de les pensions i d’altres serveis socials com poden ser la sanitat i l’educació, carrega sobre els països tot el pes d’una estructura econòmica que lentament es va desvinculant de les necessitats socials. És per aquest motiu que els estats s’endeuten amb corporacions financeres que cada cop són més poderoses.

Però a qui serveixen, per a qui treballen aquestes corporacions?

En un món en el qual, segons un informe recent de l’oenagé Oxfam, les 85 fortunes més grans del planeta posseeixen tant com la meitat més pobra de la població. Potser no es coneix prou els qui estan al darrere d’aquestes fortunes; el que sí se sap, però, és qui en resulta perjudicat: almenys la meitat de la població mundial. Tot plegat ens diu que ha arribat l’hora de pensar en solucions.

Mentre escrivia aquestes línies m’arribaven notícies de la cimera econòmica de Davos (Davos World Economic Forum), celebrada el gener del 2014 en la localitat suïssa que li dóna nom i que va comptar amb l’assistència de gran part de les elits mundials. Em va sorprendre comprovar la preocupació que hi havia per la pèrdua de llocs de treball a causa de la tecnologia. En aquest fòrum, un dels representants de l’empresa Google va arribar a dir que el problema de l’ocupació serà un dels que marcarà els propers deu o vint anys («The jobs problem will be the defining one of the next ten to twenty years»). El creixement econòmic que un pot més o menys entreveure a Davos no suposa, no obstant això, un augment de l’ocupació. Vivim en un sistema econòmic que incrementa de manera estructural la desigualtat i que condemna milions de persones a l’exclusió econòmica i social, encara que no sapiguem ben bé què s’amaga darrere d’aquesta paraula. El papa Francesc, una de les veus que s’alça actualment en defensa de tots els exclosos, va enviar-hi un delegat de la Santa Seu per subratllar que ha arribat el moment de cercar solucions i també va fer una crida perquè la riquesa es posi al servei de la humanitat en lloc de governar-la. «Hem de cercar solucions –va afegir– que vagin més enllà de la mentalitat de l’estat del benestar».

M’agradaria que entre tots iniciéssim una mena de procés creatiu, un temps per a la imaginació i per al canvi de mentalitats i maneres de fer que ens ajudi a albirar una sortida. Crec en la capacitat humana per superar qualsevol situació, per desesperada que sigui. I al mateix temps, estic segur que no som els únics que estem fent un esforç. Voldria que aquest article servís d’esperó per a un debat que tingués com a objectiu principal l’exploració de possibles solucions. Els convido a utilitzar el sistema interactiu de la pàgina web de l’Àmbit perquè puguin fer-hi les seves aportacions. Les solucions no les té ningú en particular, però estic segur que el diàleg constructiu i respectuós ens permetrà obrir una finestra cap a la llum i l’esperança.