Desigualtats sòlides per a una societat líquida

Per Elisenda Serrano i Munné
Filòloga catalana
Barcelona, març 2014
Foto: Creative Commons

Vivim immersos en una societat líquida, de relacions tèbies, on només sura l’individualisme, el consumisme, la desigualtat i la incertesa. Tanmateix, unes quantes idees prenen cos i solidifiquen la liquiditat. Els mitjans de comunicació, els polítics, els economistes –els nous gurus–, etc., ens bombardegen fredament i constant amb missatges que tenen com a finalitat acabar de condensar un determinat statu quo: «de la crisi ja no en sortirem com abans», «s’han acabat els llocs de treball per a tota la vida», «hem de fer el cor fort davant les retallades», «més val que pensem a fer-nos un pla de pensions», «hi ha un 10% d’individus que ja no són recuperables per al sistema», etc. En totes aquestes afirmacions hi ha l’eco d’un Gran Germà global que ens parla diàriament en la llengua del “sistema” i que vol que aprenguem i repetim de memòria el seu idioma sense adonar-nos-en. Tal com diria el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1920), mitjançant la repetició constant de determinats missatges, el dogma fomentat pel poder ens ha fet creure que el món és així perquè és tal com han de ser les coses per naturalesa i que ja no el podem canviar. No hi ha alternatives.

Tony Judt (Londres, 1948-2010), un dels principals historiadors de la segona meitat del segle xx, ja ens va alertar que aquest llenguatge i pensament “economicista” no és inherent als humans i que «bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit. No podem continuar vivint així». En el que va acabar sent el seu testament cívic, El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present (2010), Tony Judt qüestiona el credo neoliberal i prediu encertadament que la desigualtat econòmica serà un dels mals del segle xxi: «Com més ampli és el salt entre uns quants rics i l’alt nombre d’empobrits, pitjors són els problemes socials. I l’apreciació val tant per a països rics com pobres. Allò que importa de veritat no és com de ric és un país, sinó quanta desigualtat enregistra». Des de la lucidesa que a vegades dóna la imminència de la mort, Judt ens adverteix de la necessitat de repensar l’Estat tenint en compte el llegat de la socialdemocràcia i els guanys aconseguits en el segle xx (l’estat del benestar). Bé, el cas és que, després de la crisi econòmica, la qüestió de reinventar la política i les institucions és ara més vigent que mai.

D’acord amb el que defensa el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz en El preu de la desigualtat. L’1% de la població té el que el 99% necessita (2012), Zygmunt Bauman refuta tots els falsos mites de l’imaginari col·lectiu i/o de la doxa de l’economia de lliure mercat en La riquesa d’uns quants beneficia a tothom? (2013), el seu breu tractat sobre la desigualtat humana. Un d’ells és l’existència necessària d’un nombre reduït de rics (l’elit financera, els suposats “creadors d’ocupació”) que concentrin els béns i el capital per tal que a la gran majoria de la població li arribin els beneficis del creixement econòmic (teoria del degoteig). La majoria dels beneficis, però, no s’inverteixen en l’economia real sinó que van a parar a l’economia financera, cosa que fa que no es tradueixin en llocs de treball. No és cert, conclou Bauman, que la persecució del benefici individual sigui el millor mecanisme per aconseguir el bé comú, que la riquesa d’uns quants ens beneficiï a tots.

Bauman demostra amb xifres que la desigualtat del món d’avui dia està a prop de convertir-se en el primer perpetuum mobile de la història, ja que els rics lluiten per afermar els seus privilegis (“salaris estrella” per als alts executius, “indemnitzacions d’or”, descomptes fiscals, etc.), mentre que el nombre de pobres creix cada cop més. A més, la desigualtat també augmenta al si dels països rics, de manera que la classe mitjana es degrada i es precaritza.

El sociòleg també es pregunta per què tolerem la desigualtat si aquesta és injusta i arriba a la conclusió que implícitament acceptem tota una sèrie de creences imposades que mai no arribem a qüestionar o verificar tot i que els seus puntals siguin poc sòlids i que fa que pensem que el món es regeix per la necessitat i no per un codi moral abstracte. Bauman sap desamagar la veritat rere les aparences i al llarg del llibre fa sortir a la llum i desmenteix les falsedats que ens volen fer passar com a òbvies: «1. El creixement econòmic és l’única via per afrontar els reptes i possiblement per resoldre tots els problemes que pugui generar l’existència humana; 2. Un consum que creixi constantment o, més concretament, una rotació cada vegada més accelerada de nous objectes de consum és, potser, l’única manera, o almenys la principal i la més efectiva, de satisfer el desig de felicitat dels humans [en d’altres paraules, el camí cap a la felicitat passa per les botigues]; 3. La desigualtat dels humans és natural, i adaptar les oportunitats de la vida humana al caràcter inevitable d’aquesta desigualtat ens beneficia a tots, mentre que intentar interferir en els seus preceptes ens perjudicarà a tots; 4. La rivalitat (amb les seves dues cares: l’ascens dels qui són respectables i l’exclusió i degradació dels indignes) és alhora una conclusió necessària i suficient per a la justícia social així com per a la reproducció de l’ordre social».

Anem cap a un món cada cop més “desregulat”, guiat per la “mà (suposadament) invisible” dels mercats i en el qual l’hiperconsumisme i les noves tecnologies han passat a ser la nova religió; adorem els gadgets, els mòbils i les aplicacions perquè satisfan dòcilment tots els nostres desitjos narcisistes. Els hipermercats i/o grans magatzems han passat a ser els nous temples de la comunitat i allà cremem, fonem uns diners líquids, efímers, que només tenen la consistència del plàstic, el de les targetes de crèdit.

 Com podem aturar l’augment exponencial de la desigualtat entre generacions i entre països? Vivim en un món en xarxa, en què tots estem connectats els uns amb els altres i, tot i amb això, ja no actuem com una única comunitat. En un món d’individus que es miren el melic, on estan de moda les autofotos o selfies, on tothom vol devorar noves experiències i penjar-les a Internet per embellir i donar cos a la seva identitat virtual, on hi ha gent que retransmet la seva vida a les xarxes socials en lloc de viure-la, crec que és difícil endegar un projecte col·lectiu. No obstant això, molta gent diria que no, que són aquestes mateixes xarxes les que van fer possible el 15-M, l’Occupy Wall Street i les anomenades “primaveres àrabs”. Quina duració i consistència han tingut, però, aquests moviments? En un món de tants canvis, que va a tantes revolucions, només pot imposar-se una revolució que sigui permanent? Cal que fem la revolució i que després la tornem a fer, tal com proposa Teresa Forcades?

Em vénen al cap els “indignats”. Indignar o indignar-se és un verb que remet a l’estat del subjecte, que ens retorna el malestar en forma de pronom, però que no ens diu que actuem. Bé, en cas que ho fem, n’hi ha prou amb donar suport a una causa a través d’Internet, n’hi ha prou amb assistir a una manifestació o volem un compromís còmode, a mida? Penso que per poder començar a canviar l’estat de les coses hauríem de capgirar la nostra mentalitat i tornar a creure en els valors sòlids com el compromís a llarg termini, la cooperació amistosa, la confiança o l’ajuda mútua sense esperar res a canvi.

Segons l’índex Gini (el principal indicador de la desigualtat; com més baixa és la xifra, més igualitari és un país), Espanya és el segon país més desigual d’Europa, només superat per Letònia. Dades d’Intermón Oxfam també constaten el grau de desigualtat que hi ha a l’Estat espanyol. Està comprovat que la desigualtat afecta la salut democràtica, disminueix l’esperança de vida, provoca la fractura social i és la causa d’un munt de patologies. Si la desigualtat es manté és perquè hi ha una majoria que prefereix viure apoltronada en el confort de les mentides col·lectives que qüestionar l’statu quo, sobretot si els sembla que les coses no els afecten directament. Amb tot, hi ha gent compromesa, i un moviment com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) –una lluita que va començar a petita escala ara fa cinc anys– ens ha demostrat la força que tenim com a “societat civil” i ens ha fet veure que podem aturar fins i tot el poder financer, els bancs, si pensem en col·lectiu, si fem valer els valors. Penso que si decidim d’una vegada per totes que tenim dret a decidir i a decidir-ho tot, ningú no ens pot fer creure que és impossible desnonar del món i/o del nostre país una desigualtat que ens hipoteca el present i el futur.