Tecnologia i educació: el present

Per Ramón Santacana
Prof. de ciències econòmiques
i empresarials
Taiwan, juny 2014
Foto: Pixabay

Actualment ningú dubta que en l’espai d’una generació les “noves” tecnologies hagin irromput en el món de l’educació. Les tecnologies de la informació i del món de la comunicació han envaït les aules fins a tal punt, que avui dia en molts països és impossible trobar una aula qualsevol que no disposi de connexió a Internet. Si per qualsevol motiu, aquesta connexió falla, es para la lliçó i comença un període de subclasse amb un cert aire d’irrealitat; amb la pantalla en blanc, sense continguts i amb el professor amarat d’una suor freda mentre lluita per tenir la situació sota control. La Vikipèdia, YouTube, films, càmeres, els dispositius de prémer per parlar (PTT), el googleig, Facebook i tants d’altres ja han passat a ser companys de classe inseparables.

La qüestió clau és en quin sentit aquesta invasió tecnològica afecta l’educació; com està canviant la manera d’aprendre i ensenyar, la relació mestre-alumne i l’actitud dels estudiants pel que fa a la tasca d’entendre el món i davant la perspectiva de poder manegar-se-les com altres membres actius de la societat.

Certament, en l’era Google-Viquipèdia, sembla que el professor “perdi punts” a marxes forçades. Ja no es percep l’ensenyant com el posseïdor del coneixement, del pou de la saviesa, com la personificació d’un saber que cal reverenciar. A la xarxa, el coneixement està exposat com quan passem pel supermercat amb el carret d’anar a comprar i ens emportem el que ens convé. Amb el sol fet de teclejar unes quantes síl·labes en un cercador, a qualsevol hora i lloc, tenim tot el saber del món a la nostra disposició.

L’educació ja no està enfocada a memoritzar. Abans la memòria era la clau de l’èxit. Els coneixements estaven per ser emmagatzemats i recordats quan calia. Atès que eren de difícil accés per la seva ubicació, s’intentava aplegar el més gran nombre de sabers, de manera que estiguessin a l’abast de la memòria quan se’ls necessitava. Això donava un avantatge immediat a la persona que se sabia les coses de cor sobre qui no tenia els coneixements mentalment integrats. I aquest avantatge sovint era decisiu per assolir l’èxit en molts afers.

Ara, com que la memòria té menys importància, d’altres aspectes han passat a ser els més rellevants: la capacitat d’assimilació, de comprensió, el fet de saber relacionar elements dispersos, la capacitat d’integrar coneixements de diverses disciplines i la capacitat de vincular la informació codificada amb les seves aplicacions en el terreny vital.

Tenim accés a centenars de milers d’articles i opinions sobre qualsevol tema. Davant d’aquesta allau d’informació disponible i que prové d’orígens molt dispars, unes quantes fonts són fiables i d’altres, no ho són tant. És per això que la capacitat de fer judicis crítics esdevé cabdal. Així, el pensament crític es converteix en un dels aspectes essencials d’una nova manera emergent d’ensenyar a fi de jutjar la veracitat de cadascuna de les informacions. L’ensenyant haurà de posar un èmfasi especial en les fonts i en el seu grau de fiabilitat. Per tant, la capacitat de jutjar i de relacionar passa a un primer pla com un dels grans objectius d’aquest. Aquí és precisament on el mestre “guanya punts”.

Com, però, es poden atènyer aquests objectius en un entorn caracteritzat per la saturació d’informació i en el qual l’educand ja no vol rebre més inputs? En aquest context de “no escolta”, ha mort el mestre de classes magistrals que es limitava a transmetre coneixements. Prou que ho saben molts pares de fills adolescents i preadolescents: l’autoritat és contestada per sistema. I enfront d’això, només queda el recurs de negociar.
El mestre ha de donar pas a l’educador, és a dir, el que “e-duca”, qui va portant i dirigint des de fora un procés que es genera des de dins. Cal conèixer l’alumne, reconèixer la seva personalitat, els seus interessos, mostrar-li suport i fer-li entendre que estem de la seva part; que vegi que som útils al seu interès legítim de voler comprendre l’entorn i el món en què viu. El mestre li ha de fer veure que el món s’entén millor en grup que en solitari. D’aquesta manera, la classe es converteix en un espai d’interacció en què tots aporten el seu gra de sorra, especialment allò que duen a dins, el que no es troba en els mitjans. Així, tots aprenem de tots. L’única diferència en aquesta dinàmica és el fet que el professor moderi i faciliti la interacció. Tanmateix, no ho fa des de fora sinó que actua des de dins de manera que també contribueix en el procés i –el més important de tot–, també aprèn.
Seguint aquesta dinàmica, cadascú, tot sol, prepara els temes que es tractaran a classe (algunes vegades ho fan bé i d’altres, no tant; no cal que siguem utòpics). Mai no se sap, però, què passarà finalment a l’aula. El temps de classe es converteix en “temps real”, un temps viu, en el qual està succeint alguna cosa. Una classe com aquesta és insubstituïble, no equival a les hores que un triga a llegir uns determinats materials o a fer un treball (fet amb el “copia i enganxa” la majoria de les vegades). Aquesta classe és inoblidable perquè neix de la vivència i de l’experiència del que duc/duem a dins. El que neix del nostre interior no s’estudia sinó que es descobreix. I això ja no se’ns esborra de la memòria.
Podríem dir més coses, aspectes que he passat per alt… No es tracta, però, d’estendre’s massa. Potser l’important ja està dit. Aquest és el nostre present. El futur ens brindarà més avenços tecnològics i amb ells, s’aproparan uns altres canvis. Tornarem més endavant sobre el tema per tal d’albirar el futur de l’ensenyament.