Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, juliol del 2014
Foto: Creative Commons
El mes d’octubre passat es produïren dos fets gairebé de manera simultània que donen contingut a la meva reflexió. D’una banda, la Federació Espanyola de Futbol anunciava la quantitat que percebrien cadascun dels jugadors de la selecció espanyola en cas de guanyar la final. La quantitat sobrepassava els set-cents mil euros –concretament era de 720.000 €– un 20% més que la gratificació oferta en el Mundial del 2010. Els salaris de la resta dels espanyols no s’han vist incrementats en el mateix percentatge. D’altra banda i en un altre ordre de coses, el Comitè Espanyol de la UNICEF ha publicat un informe sobre la pobresa infantil en el qual posa de manifest la precarietat en què viu bona part de la nostra infància. La controvèrsia està servida. D’una banda, hi ha uns professionals excessivament ben remunerats i de l’altra, uns nens que no tenen les necessitats bàsiques cobertes.
Segurament, trobarem arguments a favor o en contra de la conveniència o no de valorar econòmicament els esportistes d’una manera tan esplèndida. L’anomenat esport d’elit sempre ha gaudit de prou poder econòmic per poder gratificar generosament els seus integrants. Es tracta de professionals que tenen una carrera molt breu, amb un grau d’exigència molt alt. Vull recordar que, per la meva banda, no hi ha cap afany de menysprear l’esforç i la perseverança que els futbolistes dediquen a la seva professió. Han de reunir unes condicions físiques extraordinàries i tenir alhora una gran fortalesa mental. Si arriben a cotitzar-se tant a l’alça és perquè només unes quantes persones tenen la capacitat de practicar una activitat esportiva al màxim nivell. I com que tot està sotmès a les inexorables lleis del mercat, quan hi ha poca oferta –en aquest cas poques persones amb prou capacitats per arribar a ser futbolistes d’elit– el preu es cotitza a l’alça.
Certament, el món del futbol genera un gran volum d’activitat econòmica, els drets televisius, la publicitat etc., que només es justifica per la gran acollida que té entre la població espanyola l’espectacle futbolístic a nivell televisiu.
L’informe de la UNICEF requereix un estudi més exhaustiu per tal de posar en relleu i en la seva justa dimensió el panorama que realment presenta la infància: un empitjorament gradual de la situació dels infants a causa, d’una banda, de la reducció dels recursos per a serveis bàsics destinats a la infància. I de l’altra, pel deteriorament de l’àmbit domèstic per la persistència de la situació d’atur dels pares o perquè aquests no puguin satisfer com cal les necessitats dels seus fills per culpa de la creixent reducció dels nivells salarials.
A més, a la situació anterior, cal afegir-hi un altre risc social important: la reducció de la taxa de natalitat. Aquesta disminució no assegura el tan necessari recanvi generacional. Així doncs, el futur quedarà afectat per dos aspectes importants: primerament, estem davant d’una generació que creix sense les mínimes garanties de poder atènyer un desenvolupament físic correcte i, com sap tothom, una mala nutrició perjudica també el rendiment escolar. Per tant, amb nens mal nodrits i amb probables deficiències educatives el futur de la població infantil no és gaire esperançador i, per consegüent, el futur del país tampoc. La responsabilitat de la situació no és només de l’Administració, que no ofereix prou polítiques de protecció per a la família –en aquest aspecte, Espanya es troba a la cua dels països europeus–, sinó també de cadascun dels ciutadans.
La simple juxtaposició de les situacions descrites anteriorment posa en evidència una disparitat de criteris i valors que fa que sigui estèticament reprovable pagar tants diners a uns futbolistes quan la infància del país està en situació de risc. Els esdeveniments han de ser èticament i estèticament acceptables i, com a mínim, els que he descrit fins ara, no puc afirmar que no siguin ètics; el que sí que no són, però, és estètics.