Doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. La seva tesi doctoral versa sobre el pensament polític de Jacques Maritain i Carles Cardó. Ha estat professor durant més de vint-i-cinc anys.Actualment és inspector d’Educació de la Generalitat de Catalunya. És autor de diversos llibres i articles.
ACCIONS DEL SUBJECTE
«No hi ha comprensió possible si no entenem una situació»
Publicacions: http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1624288
Altres articles: www.fundaciojoanmaragall.org/quaderns/category/autors/jordi-giro/
www.adide.org/revista/index.php?option=com_content&task=view&id=500&Itemid=509
Com defineix aquestes dues accions d’entendre i comprendre?
Per començar, ambdues són accions del subjecte que coneix intencionalment alguna cosa o algun altre subjecte conegut. Pressuposen una acció que demana implicació i atenció per part de la persona que les realitza. Col·loquialment es fan servir indistintament. Però si filem més prim, podrem veure que hi ha diferències notables entre elles.
Potser podria ajudar a definir les diferències entre ambdues recordar que en francès «entendre» significa simplement haver sentit i rebut correctament un missatge. Haver-lo decodificat sense errors. Comprendre, en canvi, implica una acció més profunda, més de tipus empàtic. No solament haver rebut correctament una informació o un missatge, sinó d’alguna manera haver-lo interioritzat i haver-lo pogut fer propi.
Penso també que ens pot il·luminar usar les diferències que hi ha entre sentir i escoltar, o bé veure i mirar. En el primer cas, sentir-hi i veure-hi són accions perceptives de caire més passiu, en les quals ens limitem a seleccionar d’entre una munió d’estímuls els que ens interessen, i a captar-los de la millor manera possible. En el segon cas, escoltar i mirar pressuposen una atenció cualitativamente més implicada, més activa per part del subjecte cognoscent.
Entendre alguna cosa és ja un primer pas. Significa que hom s’ha pres tot el temps necessari per a escoltar i/o observar alguna informació sense prejudicis, tan objectivament i imparcialment com li ha estat possible de fer-ho, sense que, per força, aquesta percepció demani una resposta o una implicació personal sobre el cas fora d’aquesta imparcialitat. En canvi, comprendre significa haver entès de tal manera una situació o una persona que ens hi impliquem i que ens la fem nostra. Això és, comprender ens demana una resposta, desencadena una reacció.
Són complementàries?
Es podria dir que no hi ha comprensió possible si no entenem una situació. Sí, però que, a l’inrevés, entendre una situació no pressuposa necessàriament implicar-s’hi. Tanmateix, quan apliquem aquestes accions a persones, la cosa resulta força diferent. Amb les coses o les situacions, que només tenen exterioritat, per dir-ho així, és el subjecte que coneix qui actua de manera unidireccional. En canvi, quan les relacions són entre persones, bidireccionalment, fins i tot es podríen invertir els termes. No és possible entendre una persona, que té interioritat, no podem entendre’ns-hi realment, si no ens hi relacionem implicadament, si no la comprenem.
M’explico. Com que el coneixement de l’altre subjecte només és possible si ens hi relacionem estretament, si ell o ella ens manifesta qui és, què pensa, com sent, aquesta acció només seria possible en el cas que hi hagués empatia i comprensió. Quan experimentem antipatia per algú, ens és molt difícil entendre’l. I fins i tot es podria donar el cas que comprenguéssim algú, sense entendre les seves raons.
En el límit, en l’àmbit teològic o de la religió, estaria temptat de dir que no podem ni entendre ni comprendre Déu, precisament perquè només ens podem experimentar com a entesos i compresos per ell, com a porta d’entrada per a la familiarització amb la seva manera de mostrar-se’ns. Només el coneixem deixant-nos fer en una actitud activa de recepció de la seva confiança absoluta en nosaltres.
Per exemple, quina resposta donaria a les preguntes: Com entenem la vida? O com comprenem la vida?
En aquest cas podria servir la segona manera de distingir els conceptes que acabo de proposar, bidireccionalment entre subjectes, entre persones. Comprendre la vida suposaria implicar-s’hi de tal manera que hi establim una comunió pregona, simpatitzant amb ella. Entendre-la, una posición més distant, més freda, més imparcial. Tot i que no m’agrada gaire el símil, es podria dir que entendre la vida és el que fa un científic, un biòleg, per exemple, mentre que comprendre-la és el que podria fer un poeta, un artista o un místic. Tanmateix, el terme «la vida» és prou vague per a resultar difícil donar una resposta gaire més seriosa. El concepte vida crec que és molt diferent usat pel biòleg del símil o bé pel poeta o el místic.
I quina resposta donaria davant la qüesti.: com entenem els drets humans?, o com els comprenem?
Entendre els drets humans és el que podria fer un alumne de secundària en un curs d’ètica. Si els coneix i en sap reproduir el sentit, saber-ne la història i la pretensió, podríem dir que ja els entén. Ara bé, podria ser filonazi. Però si aquest mateix alumne és membre d’una ONG compromesa en la justícia social o bé en la promoció de la igualtat home/dona i la coeducació, o realitza algun servei a Càritas com a voluntari, i passa els estius fent alguna experiència en camps de treball en lloc d’estar a la platja, llavors vol dir que els comprèn. Fins i tot és possible que no se’ls conegui de memòria o bé que no hagi llegit mai la declaració universal del 1948, però està implicat en la seva promoció.
Goethe deia: «Per a llegir cal entendre, per a escriure cal saber, per a comprendre cal creure». Com ho interpreta?
Em sembla que corrobora el que he dit abans. Creure és una manera d’implicar-se, de respondre davant d’una sol·licitació que ve de fora de nosaltres i ens obre a la transcendència. Però a més d’una fe religiosa, cada dia fem una munió d’actes de fe. Creiem en un munt de coses; per exemple, sortim al carrer i esperem que passi l’autobús per la parada, o bé anem a comprar confiant que els aliments estan en bon estat. I també creiem en un munt de persones. Fem petits actes de fe i de confiança, sense els quals la vida quotidiana resultaria impossible.
Apostem per confiar en els altres, en la nostra parella, els nostres fills, els nostres alumnes… En els col·lectius, com la nació o l’Església. I aquesta actitud de qui vol creure, demana que ens en fiem, que ho creguem. Que projectem vers el futur no solament el que veiem ara, sinó tot el que podrà ser aquesta persona, aquest fill o filla, aquest alumne, aquesta associació quan pugui desenvolupar-se plenament. Creure no vol dir pas que hom sigui un il·lús, sinó que opta per una confiança propiciatòria, projectant un avenç en el bo i millor. El contrari del que s’anomena efecte Pigmalió.
Comprendre requereix prendre consciència. Si les persones fossin conscients d’aquest fet, no aniria tot diferent?
Altre cop es podria dir el mateix. Prendre consciència és una manera d’estar implicat. De fer-se propi allò que volem conèixer, interioritzant-ho. Hem entès malament la pretensió d’objectivitat de la ciència, que no és un allunyament per manca d’implicació, sinó un respecte exquisit per la integritat d’allò que hom vol estudiar. Si hom busqués què és una ceba arrencant cadascuna de les capes que la integren per analitzar-la millor així, però no s’adonés que una ceba és el conjunt de tots i cadascun dels diversos tels que la integren, es trobaria davant de res demanant-se encara què és una ceba. Cal prendre consciència del punt de vista en què ens hem de situar i des del qual hem de fer les preguntes pertinents.
La comprensió requereix la capacitat d’enteniment profund i ser-hi conseqüent. Quines actituds demana saber comprendre?
Primer, desinterès. Avui que el paradigma liberal ens ha volgut convèncer del contrari, sembla una cosa estranya dir això. Però em sembla que és cabdal. Ens han volgut convèncer que només actuem per interessos, fins al punt de proposar-nos un eslògan tan xocant com el d’unes entitats financeres que es publicitaven així: no existeix un interès més desinteressat. Després, un desig sincer de comprendre, amanit amb unes gotes de sana curiositat. I, finalment, gosadia per a acceptar les conseqü.ncies empàtiques que se’n derivin. Per tant: desinterès, desig de saber, curiositat i gosadia empàtica.
Actualment es parla de la «bona entesa» entre Catalunya i Espanya. Com s’ha d’entendre aquesta «bona entesa»?
Més aviat diria que no hi ha confiança. I que, per tant, no hi pot haver ni comprensió ni entesa. Que el que s’ha trencat és precisament la fe en la possibilitat d’un marc comú de referència. Hi ha massa prejudicis mutus i molta incomunicació tergiversada i deformada per interessos immediatistes i per uns mitjans de comunicació incendiaris. Tothom té pressa, i és lògic. Però tres-cents anys d’inèrcies centralitzadores i negadores de tota diferència cultural i lingü.stica no desapareixeran en pocs decennis. Cal una aposta desinteressada pel llarg termini i per a crear espais de comunicació i de connivències mútues per a refer els ponts que crec que estan bastant malmesos. I persones que vulguin exposar-se a bastir ponts de comunicació. Fins i tot en el cas hipotètic de la independència, els «espanyols» continuarien essent els nostres veïns, amb qui necessàriament haurem de saber col·laborar.
Per què la política és tan difícil d’entendre?
Perquè és un art molt noble i terreny de grans vocacions de servei que es veuen embrutades per un descrèdit galopant de les nostres institucions. Ningú no es creu que hi hagi polítics desinteressats. Aquest és el gran drama que patim. Els que menys hi ajuden són els mateixos polítics corruptes en exercici, que minen la confiança dels ciutadans en la noblesa de la política. Caldria que les persones honestes fessin de la política el seu camp d’actuació preferent. Necessitem «sants» de la política. Bons models. Si les persones com cal fugen de la política, i algú ha d’ocupar-se del comandament de la societat: qui se n’ocuparà si no aquell que hi està per interès particular? Més que entendre-la, el que cal és comprendre-la, implicant- s’hi decididament. I, a més, cal eixamplar l’espectre d’allò que considerem compromís polític, que no passa només per afiliar-se a partits polítics. Assumir responsabilitats en un equip directiu d’una escola o en una ONG, animar grups de diàleg interreligiós, o bé entrenar els nens en un esport col·lectiu, com el rugbi, és una manera de fer política, de ser més plenament ciutadà.
Des de l’educació, quina aportació cal fer per a ajudar a entendre i a saber comprendre?
És fonamental l’actitud col·lectiva de les institucions educatives, en la qual tant els mestres com els pares puguin col·laborar en un projecte creïble. No es pot ensenyar allò en què no es creu. L’escola és un reflex de la societat en la qual vivim. Si no som capaços ni d’entendre’ns ni de comprendre’ns a nosaltres mateixos com a agents de confiança, si no plantem la llavor d’aquest compromís esperant-ne el desplegament futur, si no hi creiem, no podem aportar gaire cosa.
Hans Jonas, en el seu llibre Principi responsabilitat, diu una cosa molt bonica que em sembla que serveix perfectament per a definir el rol de l’educació. En cada generació, en la mirada d’un nen que estrena per primer cop el que mira, hi ha l’esperança de la humanitat. La humanitat es dóna aquesta oportunitat en la mirada nova de trinca de cada un d’ells.
Nosaltres, els educadors, no podem tornar a ser nens, però sí que podem estar atents i il·lusionar-nos amb aquesta capacitat renovada de noves mirades de les quals som els curadors, els jardiners. Les escoles, els centres educatius, són el lloc privilegiat d’aquesta esperança. Nosaltres hauríem de recuperar-la, estar-hi atents i fer-la nostra comprenent-la i donant-la a entendre a la resta de la societat.
Assumpta Sendra i Mestre