«Per a llegir cal entendre; per a escriure cal saber; per a comprendre cal creure.» És una màxima interessant atribuïda a Goethe. El poeta romàntic alemany deia que la lectura és la representació d’un escenari interior. Expliquen que en una ocasió van dir a una senyora ja anciana:
«Miri, li presento…». I ella va respondre: «Si li plau, no em presenti ningú més». Ja coneixia prou gent, no li interessava conèixer cap altra persona. Els llibres són com els vells amics; amb el temps les nostres lectures es van limitant: hi tornem sovint i ens anem quedant amb unes poques, de capçalera. Llegir és representar, és tornar a fer present. Si un llibre ens agrada, no hi fa res que en coneguem el final, ens plau rellegir-lo una i altra vegada. Quan expliquem un conte conegut a un infant, hem de vigilar de no canviar cap detall. Si no, el nen o la nena ens dirà de seguida: «Això no era així!». Què vol dir? Que ell ja té la seva pròpia representació interior i que la lectura, simplement, la hi fa reviure.
Per a llegir amb profit no n’hi ha prou amb entendre el significat de les paraules: cal aprendre també a llegir entre línies. Aquest és el sentit etimològic de la paraula ‘intel·ligència’. Només quan copsem aquest missatge subtil amagat, llegim realment.
Per a escriure cal saber. Deia un vell savi: «Doneu-me idees, que les paraules, les tinc totes». Saviesa és assaborir el pòsit que ens queda dins de l’ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem saber. Aleshores emergeix el que estava enregistrat en el disc dur de la nostra percepció. Llegir i escriure formen un binomi que sembla inseparable. Però a l’Edat Mitjana hi havia dones que havien après a llegir i no sabien escriure. Més, encara: ho tenien prohibit; es creia que no tenien res a dir i, per tant, se’ls imposava silenci gràfic. Certament era una injustícia flagrant. És cert que hi ha hagut grans personatges –Sòcrates, Jesucrist…– que han restat àgrafs i només coneixem el seu pensament gràcies als seus deixebles, però ha estat una opció personal, lliure.
Per a comprendre cal creure. La comprensió és la suma de l’enteniment i la saviesa. Però encara que entenguem i encara que sapiguem, resta una tercera passa que és creure. Ja podem entendre les paraules, ja podem saber què ens estan dient, que només comprendrem de debò quan fem un acte de fe en el nostre interlocutor. Cada persona, fins i tot la més esquerpa o la més trastocada, té el seu propi relat. I es tracta de comprendre-la, és a dir, de creure-hi. Em deia un amic: «Estava fart que la meva mare anciana em repetís sempre el mateix: em feia ràbia. Però un dia vaig entendre que l’important no era el que em deia, sinó per què m’ho deia. I vaig comprendre que, amb el seu discurs repetitiu, m’estava dient que m’estimava».
Recordo que una persona psicòtica, amb un greu conflicte de personalitat, que explicava històries increïbles, em va dir en una ocasió mirant-me als ulls: «Gràcies per la teva amistat». I em va emocionar.
Aquesta comprensió de l’altre, de la seva història personal, de les seves ferides, de les seves motivacions profundes, canvia la nostra manera de relacionar-nos-hi. És evident que hi ha persones –potser cada vegada més– que pateixen algun tipus de trastorn, però no per això ha d’estroncar-se la nostra comunicació amb elles. És aquell martelleig interior: «els he d’acceptar a tots, a tots» del llibre 22 històries clíniques –progressives– de realisme existencial, d’Alfred Rubio. Això no s’improvisa, però la persona veritablement comprensiva prescindeix de les etiquetes, mira de comprendre el rerefons de cada relat i accepta que, per damunt de tot, hi ha misteri.
Jaume Aymar i Ragolta
Degà de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL)