En el festival Joves que canten, viure en plenitud, promogut fa uns anys per l’Àmbit Maria Corral, creat per premiar lletres amb sentit, una de les cançons presentades deia: «quiero ver la natural belleza que hay bajo tu piel». És a dir no m’acontento amb una bellesa epidèrmica sinó que cerco aquella que hi ha més enllà de l’aspecte físic. És aquella «recòndita harmonia de diverses belleses» que canta la primera romança de l’òpera Tosca, de Puccini. La recerca d’aquesta bellesa íntima esdevé doncs una font de coneixença pregona, que va més enllà del mer coneixement intel·lectual. A la Bíblia, la paraula «conèixer» remet a la unió carnal per expressar la màxima fusió de dos éssers que cerquen la unitat.
Maria Zambrano, filòsofa i escriptora, parlava de la raó auroral. És a dir una raó que no és com el sol de ple migdia, sinó la raó humil dels primers raigs de sol matinal que acaronen les formes deixant encara moltes zones en penombra, en aquelles hores en les quals raó i misteri conviuen. Aquesta raó instrumental i humil és la que orienta i estimula el coneixement que mena a la contemplació de la bellesa veritable.
Naturalment aquesta recerca no és fàcil. Ja en el diàleg platònic d’Hípies Major, Sòcrates acaba concloent que, després de les diatribes amb Hípies, pot comprendre millor allò que diu un proverbi grec: «les coses boniques són difícils». Dit amb altres mots, el camí de la bellesa autèntica no és planer, requereix un llarg aprenentatge que pot durar tota una vida. Com deia sàviament la pedagoga Marie von Ebner Eschenbach: «en la joventut aprenem, en la vellesa entenem».
Alfred Rubio –promotor d’aquests Sopars– afirmava que la bellesa és el nord de la llibertat, allò que l’atrau, allò que la mou. És un imant poderós que focalitza tots els nostres sentits cap a allò que desitgem i que alhora ens emociona, toca les fibres més pregones de la nostra ànima. Dit altrament, on hi ha esclavatge i submissió forçada, no hi pot haver bellesa veritable. «Contemplar la bellesa –afirma David Jou– exigeix llibertat i atorga llibertat: ens allibera dels límits de la rutina quotidiana i ens fa veure coses noves, més profunditats i meravelles».
Quan una acció és positiva la qualifiquem de bona. Quan és especialment abnegada, fins i tot heroica, la qualifiquem de bonica. Hi ha, en llenguatge col·loquial, la intuïció que la bellesa inclou la bondat i la supera. Per tant, l’autèntica llibertat és la que es tradueix en optar per un bell obrar.
Els cànons de la bellesa són canviants i al llarg de la història han anat variant. Són importants per comprendre l’esperit de cada època, però la bellesa desborda els límits sovint esquifits i injustos amb què se la vol encotillar. La bellesa és un concepte universal, immens i plural que estimula una manera de conèixer i de viure amb una llibertat que possibilita adquirir més saviesa. A més, la bellesa es pot treballar des de diferents disciplines i es pot mostrar de forma molt variada.
Als assistents d’aquest Sopar els preguntem:
-Si és certa l’afirmació de Valverde: nulla aesthetica sine ethica (no hi ha estètica sense ètica), podria ser-ho la inversa: nulla ethica sine aesthetica (no hi ha ètica sense estètica)?
-Es pot implementar una veritable pedagogia de la bellesa? Quins fruits n’esperem?
-Sabem apreciar la bellesa? Com fer-ho per contemplar-la amb major amplitud?
Àmbit Maria Corral
Ponents
Teresa Batlle i Pagés, Arquitecta
Guido Dettoni Della Grazia, Artista
Joan Martínez Colàs, Creador d’espectacles
Marta Montcada, Artista multidisciplinària
Ressenya, reportatge fotogràfic i monogràfic