Per Esther Borrego i Linares
Treballadora social
Barcelona, setembre del 2014
Foto: http://pixabay.com
Era una nit del mes de maig i havia d’anar a un concert per recaptar fons per a una associació que col·labora amb un Hogar per a nens orfes a Paraguai. Anàvem molts coneguts i segur que ens trobaríem amb molta més gent. Era una d’aquelles situacions de compromís, que quan és el moment fa una mica de mandra.
El concert era en un dels locals de nit de Barcelona a on segurament es reuneix la majoria de persones de classe més aviat alta de la ciutat. Allà se celebra un concert benèfic cada quinze dies gràcies a la disponibilitat i a la generositat d’un grup de gent, tots professionals de diferents àmbits que els agrada la música i que posen el seu grup a disposició d’entitats que volen recaptar fons per continuar amb la seva tasca social. Alhora, fan possible la participació de moltes persones que, al mateix temps, que passen una bona estona amb els amics, fan una aportació econòmica a una bona causa.
Enmig de tota aquella gent, hi havia un grup que no era com els altres. Un grup de persones que vivien en un pis d’acollida, persones vinculades a l’associació perquè havien fet manualitats per a enviar als nens o havien col·laborat doblegant tríptics i grapant memòries.
Allà, amb la sala plena, mentre tocava el grup que oferia el seu concert, hi havia entre el públic unes quantes persones que havien estat acollides en un pis de Ciutat Vella. Potser algú va arribar a preguntar-se què hi feien allí, si havien de ser-hi o com és que hi eren.
La nit va transcórrer per a tots de la millor de les maneres, el grup sonava bé, les cançons eren conegudes per a la gran majoria del públic i ens anàrem retrobant amb amics que feia temps que no vèiem.
Però el millor de tot, va ser que aquell grup de persones que no coneixia gaire gent, no només va fer palesa la seva solidaritat col·laborant amb un Hogar per a nens amb VIH del Paraguai, cosa que ja és lloable en si mateixa, sinó que van saber fer festa ballant sense parar, gaudint de la música, de l’entorn, del moment… Ells no s’havien preguntat si havien de ser allà ni si els altres havien de ser-hi.
Si entenem la festa tal com diu Francesc Torralba: «la festa és comunicar, obrir-se als altres, establir vincles, fer fluir missatges» podem dir que aquella nit, en aquell concert benèfic, vam viure una autèntica festa, en la qual vam poder gaudir de com el cos és un mitjà d’expressió que supera els límits que de vegades ens imposem.
El regal d’aquella nit va ser poder veure com ballaven i gaudien sense prestar atenció al seu voltant; se sentien els protagonistes de la seva festa. Durant dues hores, tots els que hi érem, vam poder gaudir d’un miracle i això va fer que aquella fos una nit especial i diferent.