Per Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, setembre del 2014
Foto: http://frasses.com
D’ençà que l’ésser humà va desxifrar que en la natura existien ritmes, successions, cadències d’esdeveniments, va començar a xifrar totes aquestes dades que percebia en diversos llenguatges propis. D’aquesta manera, va inventar un calendari, va dividir les hores del dia i la nit, va aprendre el cicle de les plantes, va esperar les pluges i les crescudes dels rius, va aprofitar les migracions, etc. D’una manera natural, va anar “matematitzant” la seva vida. L’origen de la paraula matemàtiques ve del grec i es pot traduir com ‘aprendre’. Vistes d’aquesta manera, les matemàtiques són molt més que números i símbols; són la sistematització de l’aprenentatge.
Les dones i els homes, per fer-se l’existència més fàcil van anar creant instruments de treball, de cuina, per al transport… Van sortir dels refugis naturals per tal de construir cases, espais socials, temples, camins. En tot aquest procés hominitzador, l’observació, el càlcul i l’experimentació van anar organitzant el saber i es van crear normes, lleis, teoremes, que van passar a ser el patrimoni de les matemàtiques.
Les matemàtiques són una assignatura que, a l’escola, segons la predisposició personal de cadascú i del professor o professora, o t’agraden molt o no t’agraden gens ni mica. És un llenguatge i, com a tal, té unes normes que cal aprendre per saber com “parlar-lo”. És una codificació de la realitat: a través de fórmules es poden calcular coses invisibles, distants, potser improbables, però que podem inferir que existeixen. Moltes arts també es valen de les matemàtiques per crear i per ordenar el temps i l’espai on encaixen els sons, els colors, les formes, els volums, les síl·labes, els pesos…
Però anem al que ens sembla més senzill, a les primeres coses que ens ensenyen a l’escola, les operacions bàsiques: sumar, restar, multiplicar i dividir. És curiós, però aquestes operacions també es corresponen amb actituds molt humanes.
Primer ens ensenyen a sumar, que no significa només acumular pomes o diners. Sumar, essencialment, ‘és conduir una cosa fins al seu apogeu; dur-la fins al seu màxim, fins al seu cim’. Però, com que sumar també és ‘compendiar les parts d’un tot’, per una qüestió de càlcul, ens hem quedat amb la part més funcional del terme.
Restar és una altra de les operacions que aprenem aviat. A l’escola ens l’ensenyen com a resta o sostracció i ens ajuda a veure quan alguna cosa ha minvat, quan se li ha tret quelcom a un tot i ens quedem amb la resta. Originàriament, restar també volia dir ‘aturar-se, quedar suspès davant d’una situació’.
Per entendre millor què vol dir multiplicar cal que dividim aquesta paraula d’origen llatí. Multi significa ‘molt’, i plicar va anar derivant fins a ‘plegar o doblegar’. D’aquesta manera, multiplicar és ‘doblegar o repetir una cosa diverses vegades’.
Finalment, ens ensenyen què és la divisió que, a més de ‘partir un tot en diverses porcions’, com en un pastís, té d’altres sentits. La divisió porta en si tota una sèrie d’efectes com ‘apartar‘, ‘dosificar’, ‘distribuir’, ‘disgregar’…
Tal com hem dit abans, aquestes operacions que en aparença són d’allò més senzilles, en realitat també es corresponen amb accions molt humanes i d’un alt grau d’abstracció. Podem quedar-nos en una matemàtica funcionalista, en la qual les coses serveixen per a quelcom i prou; només són valuoses quan els donem l’ús que més ens convé. O podem escoltar què ens està volent dir cada paraula des del sentit matemàtic d’‘aprenentatge’; desxifrar la realitat per tornar-la a xifrar de nou des de la pròpia experiència. D’aquesta manera, cada operació esdevé valuosa per si mateixa i no tant pel benefici individual que ens pugui aportar.
Així, sumar deixarà de ser un signe “més” per tal que potenciem i duguem fins al seu sentit més profund una vivència o la capacitat d’una persona. Restar significarà aturar-nos per ser capaços de contemplar i quedar-nos amb el que és realment essencial; ja no serà més un signe negatiu. Multiplicar ens mostrarà tots els plecs i matisos que pot arribar a tenir la realitat, no només en el pla quantitatiu, sinó també en el qualitatiu. I dividir, més enllà de la fragmentació o la disgregació d’un tot, ens ajudarà a comprendre que encara que descomponguem la realitat en parts, aquesta, en el fons, continua sent una unitat.
Les operacions aparentment més senzilles poden obrir-nos la comprensió de l’univers d’una manera més humana si som prou conscients del que estem fent. I encara podríem fer un pas més si intentéssim aprendre sense aprehensió, és a dir, sense voler posseir el que aprenem, deixant que la realitat es deslliuri de tots els nostres prejudicis.